Hi ha coses no esclarides, del tot dubtoses. El fet que els bisbes residencials a Catalunya hagin cregut, de veritat o ingènuament, en la possibilitat de disposar d'un organisme col·lectiu que els representi i s'acobli a les necessitats pastorals dels practicants, o creients de les diòcesis de la vella Tarraconense, ha fracassat.
El Sr. Cardenal Carles va suggerir la “regió eclesiàstica tarraconense”, una forma suau de tapar la negativa espanyola i romana a reconèixer una personalitat diferenciada dins d'Espanya, la tarraconense.
Com sembla que les regions d'obediència espanyola no reclamen cap “regió eclesiàstica”, la tarraconense no pot tenir ni aquest reconeixement descafeïnat. I ara ja fa anys que ni se'n parla. A més, els darrers bisbes nomenats a Catalunya ja no creuen en una Església catalana, sinó en l'Església a Catalunya, a diferència dels espanyols que sí que creuen en una Església espanyola.