Oriol Broggi és un director desacomplexat. Després de l’èxit d’Incendis, ara torna a abordar un clàssic que és, de fet, un clàssic per partida doble. Primer perquè és un text francès escrit perEdmond Rostand al segle XIX. Segon, perquè és l’obra amb què Josep M. Flotats va triomfar al Poliorama als anys vuitanta en tornar de París i va deixar un plec a la memòria de molts espectadors.
Amb el mateix atreviment amb què s’encara a aquest doble clàssic, Broggi ha conduït un assaig obert al públic a la Biblioteca de Catalunya, al mateix escenari on d’aquí a uns dies estrena una producció que molts no podran evitar de comparar amb la de Flotats. Hi havia cua per entrar, la sala de seguida es va omplir de fans de La Perla. Veient la resposta de la concurrència, intrigada i entregada a l’assaig de Broggi, es detecta que hi ha ganes de fer una revisió d’aquest clàssic.
Aquesta vegada el director de la Perla 29 no ha disposat les grades a la italiana sinó que les ha arraconat formant una diagonal, en un corner de la sala. Broggi tenia especial interès en comprovar si públic i actors se sentien còmodes amb aquest plantejament, que afecta sensiblement els moviments, les entrades i sortides dels actors, etc. La companyia no va oferir un passi sencer, sinó escenes aïllades dels actes finals de Cyrano de Bergerac. Tota l’acció que vam poder veure tenia lloc en aquest corner, i no vam entendre fins al final per què Broggi prescindeix de la resta de la sala.
Bernat Quintana és un Cristià molt menys angelical que el de Flotats. Marta Betriu encarna una Rosaura molt terrenal, d’una sensualitat esplèndida. Aquesta actriu ser’a un descobriment per a molts espectadors. I, finalment, Pere Arquillué, que fa de Cyrano, té aquí el repte de fer-nos oblidar Flotats, que no és poca cosa. El vam poder veure en escenes esparses, en intervencions poc grandiloqüents, però ja s’intueix per on va la cosa. Arquillué ha trobat un truc molt senzill que li serveix per desmarcar-se de Flotats: es passeja amunt i avall fumant una pipa. La parsimònia escèptica del fumador de pipa l’allunya de la vehemència i del paroxisme de Flotats, que recitava el vers amb aquella cantarella afrancesada de l’alexandrí rimat, aquí molt més tènue.
Llegiu l'article complet a Núvol.