A en Pep Sala en un bon principi sempre se l’associa a música, i més en concret al rock català, però de ben segur que Pep Sala és quelcom més que tot això. De jove era un home molt inquiet, molt curiós, aspectes que no ha perdut amb l’edat. Va pertànyer a una generació que descobrien un món nou, la que quan tenien quinze o setze anys va veure morir en Franco, barrejant-se l’adolescència amb el canvi de règim per dir-ho d’alguna manera, tot i que per qüestions d’edat no havien participat en la lluita antifranquista d’una manera activa.
Com vareu viure aquell moment?
La sensació eufòrica que es va crear en aquells moments la vàrem viure d’una manera molt accentuada. Ho teníem tot per inventar. El fet de poder escoltar en un lloc com Vic les músiques modernes d’arreu del món, en PinkFloid, en Bod Dylan, Genesisis,... ens feia sentir com els més importants, com molt exclusius.
Vareu ser una generació “complexa”.
Érem una generació força contradictòria. Per una banda estàvem molt interessats per la cultura (jo baix tenir la sort d’estudiar al Col·legi Sant Miquel amb professors d’una gran talla intel·lectual que ens van fer estimar el país i la seva història, l’hàbit de llegir...). Per altra banda érem una generació que descobríem el món de les drogues. Va ser un món molt intens i complicat, a partir de la inconsciència.
Us va marcar molt?
Si. Moltíssim perquè vàrem descobrir per nosaltres mateixos el què eren les drogues i les seves fatals conseqüències, el dolent que eren.