Poques vegades una persona ha estat tan coneguda i reconeguda en el temps per un ampli i variat ventall de població com en Pere Pubill Calaf, més conegut amb el nom artístic de Peret. Creador de la popular rumba catalana, ha estat present en el món musical i mediàtic des de començaments dels anys seixanta del segle passat fins als nostres dies, passant per un parèntesi d’un cert retir, marcat per una profunda activitat religiosa.
Us definiu com a gitano català, dels “Corrals” de Mataró.
Els Corrals eren uns terrenys propietat d’un gran senyor de Mataró, que ens el va regalar perquè nosaltres estàvem allà -per dir-ho d’alguna manera- ocupant-los. Érem quatre famílies i de dues d’elles no en queda ningú viu, doncs ben poca gent pot manifestar avui aquests orígens. Aquest gran senyor ens va fer una escriptura i ens hi vam quedar. Eren barraques, si plovia et mullaves, el terra era negre, no hi havia parets ni res… La pobresa absoluta, vaja!
Un gitano diferent?
Sóc gitano, però tinc una part de paio, també. El meu avi era paio. Així doncs, em sento gitano català, paio català, fill de Mataró i criat a Barcelona. De fet tota la meva vida he estat a Barcelona. Per altra banda també em sento de molts altres llocs, perquè em trobo estimat i acompanyat. En resum: sóc un gitano, mig paio, universal.
El nom de Peret s’associa irremediablement al de rumba catalana, com la definiríeu?
És una música que, com totes, té les seves característiques. Comença essent una música que fa ballar a tothom, però amb lletres que tenen una gràcia, amb picardia, paraules de doble intenció… parla d’amor, de desamor, fa crítica… una música que fa pensar també. En definitiva, la rumba catalana parla de la nostra cultura, la cultura catalana. Darrerament, una de les cançons que canto en català, i que òbviament no és pas meva, és l’Emigrant.