Tota bona obra de teatre ha de plantejar una pregunta. Una pregunta que li rondi a l'espectador quan s'aixequi de la seva butaca, enfili el carrer i torni a casa. Una pregunta que li posi en qüestió una idea seva anterior o una de nova. Pot insinuar una resposta o no, però la pregunta o les preguntes han de sorgir-hi. Les respostes, si n'hi ha, pertanyen a cadascú.
'Copenhaguen' és una obra de teatre que planteja multitud de preguntes. De transcendents i de quotidianes. De científiques, d'històriques i de filosòfiques. Totes, amb l'ésser humà al centre. I, malgrat això, és una obra de teatre també divertida, emocionant. Per alguna cosa n'és l'autor un dels escriptors contemporanis anglesos més importants: Michael Frayn, capaç d'escriure també peces tan directament còmiques i d'èxit popular com 'Noises off' (Pel davant i pel darrera, en la seva versió catalana). Més enllà de la caricatura, també planteja preguntes sobre el que som i el que aparentem.
Copenhaguen recrea la trobada històrica a la capital de l'ocupada Dinamarca, enmig de la Segona Guerra Mundial, entre dos dels científics més brillants del segle XX, ambdós premis Nobel de Física i autors de contribucions essencials a la teoria atòmica i la mecànica quàntica. Dos físics que van ajudar a entendre la constitució de la matèria en les seves partícules més elementals i que van posar les bases d'aplicació pràctica que portaria, en el vessant pacífic, a la construcció dels reactors nuclears, i, en el bèl·lic, a la bomba atòmica. Ells dos eren el danès Niels Bohr, reconegut per la majoria dels científics de l'època com el principal «pare» de la teoria atòmica, i Werner Heisenberg, deixeble de Bohr i responsable màxim del programa alemany d'estudi de l'aplicació pràctica del que es coneixia del món de l'àtom (la bomba atòmica). Bohr, amb una branca jueva en la seva família, es trobava en una situació delicada al seu propi país, sota l'ocupació alemanya. Per tot plegat, la relació tan íntima i cordial entre els dos s'havia anat refredant i distanciant progressivament. Tot i així, Heisenberg va decidir que volia parlar personalment amb Bohr i el va anar a veure a casa seva.
El teatre científic és escàs. I, en canvi, en aquest nostre segle XXI potser encara no ens adonem prou del pes que el desenvolupament de la ciència té damunt la nostra vida i fins i tot sobre els nostres mecanismes mentals. Però la cultura general que acostuma a acompanyar els espectadors de teatre és bàsicament, i sobretot als països llatins, una cultura humanística. El llenguatge tècnic pot ser una barrera difícil de superar. Tot i així hi ha il·lustres i significatives excepcions: Els físics de Dürrenmatt, el Galileu de Brecht o, més recentment, l'Arcàdia de Tom Stoppard, o els intríngulis mentals d'un matemàtic com l'hindú Ramanujan. Però probablement cap no ha tingut arreu del món l'èxit de públic i de premis (el Tony a la millor obra, entre d'altres) de Copenhaguen. L'Estat Espanyol n'era fins fa poc una deshonrosa excepció. La versió castellana dirigida per Román Calleja va punxar notòriament, però la versió catalana que va dirigir admirablement Ramon Simó al Teatre Nacional de Catalunya va ser un èxit rotund que va exhaurir les localitats gairebé tots els dies de representació de la passada temporada. Va arribar a tota mena de públic, però la comunitat científica va poder xalar amb el retrat de dos dels científics més grans del segle XX, que van viure uns anys apassionants per al desenvolupament de la física moderna: els anys vint i trenta.
Llorenç Rafecas és director executiu d'Enantia (Parc Científic de Barcelona) i traductor al català de 'Copenhaguen'.
Llig l'article 'Ciència i vida humana' complet a la revista Mètode.