Poques vegades un personatge de la imatgeria popular ha obtingut tanta fama i popularitat com és el cas del qui avui entrevistem. I ens atreviríem a dir que cap d’altre no ha arribat a tenir tantes personalitats i ha estat encarnat per representacions de personatges dels sectors i els àmbits més variats, un llistat que any rere any es va enriquint. Vinculat als pessebres de Catalunya i del País Valencià, el Caganer és la figura sovint amagada en un racó, darrere d’un arbust on fa les seves necessitats a l’aire lliure. Se’l sol representar vestit amb camisa blanca, pantalons foscos i faixa i barretina vermelles i sovint fumant amb pipa. Amb l’ajut inestimable de Jordi Capella hem pogut realitzar aquesta entrevista, divertida i una mica escatològica però també rigorosa.
Per què una figura que realitza un acte tan natural i prosaic ha arribat a tenir tanta popularitat?
La saviesa popular acumulada i transmesa al llarg del temps ens mostra l’aparent contradicció pessebrística d’oscil·lar entre la transcendència social de la creença i l’anècdota corrosiva d’un acte que demostra que la vida té les seves exigències concretes.
Si no estem equivocats, històricament heu estat present també en altres facetes, més enllà del pessebre. Parlem dels vostres orígens.
A partir del segle XVIII, van començar a aparèixer en els pessebres, els paisatges amb rius, poblets, molins, bestiar i escenes comunes de la vida de la gent del poble. És el moment en què els pessebres -que fins aleshores només es muntaven dins d’esglésies, convents i ambients aristocràtics- es van expandir per les llars humils i de menestrals. A Catalunya, aquesta democratització del pessebre, va comportar l’aparició de figuretes de personatges de la vida quotidiana: el pescador, el caçador, la filadora, el capellà amb paraigua. Segons Joan Amades, va ser per aquestes dates (segles XVIII-XIX) que va aparèixer el caganer.