Crida molt l’atenció que algú tan retrògrad com l’actual ministre d’educació, cultura i esport campi lliurement per una Espanya que ja ha viscut trenta-cinc anys en democràcia, quasi la meitat plenament integrada a la Unió Europea, que acaba de ser justament guardonada amb el Premi Nobel de la Pau. A l’Europa que va sorgir de les cendres de la Segona Guerra Mundial, impulsada per un grup de personalitats franceses i alemanyes que van decidir treballar perquè mai més no es produís una confrontació bèl·lica entre les pàtries respectives, aquell reduït i, en principi, incomprès grup de grans homes són els veritables dipositaris de l’honor que acaben de recollir els responsables institucionals europeus que, ara mateix, bandegen una crisi que hauria de tenir una sortida positiva cap a la consolidació d’aquell generós projecte.
Robert Schuman, Jean Monnet, Walter Hallstein o Altiero Spinelli —emparats per mandataris com De Gaulle, Adenauer, Churchill, Spaak, De Gasperi— van superar a contracorrent les rancúnies de la guerra, l’odi generat per la mort sempre injusta quan és causada per la violència, i es van plantejar un nou ordre europeu des de la generositat que consideraven l’únic remei contra la intolerància que havia portat els uns i els altres a l’obsessió de destruir l’enemic, sense adonar-se que provocaven una guerra fratricida. Van saber superar la situació que imposava la condició de vencedors i vençuts, per a aplicar la tolerància com a fórmula màgica per a construir una nova societat democràtica. Com és possible que una Espanya que assumí la filosofia de convivència europea se segueixi mostrant intolerant contra les minories socials i culturals, com queda patent amb l’actitud del ministre Wert sota la protecció de Rajoy?