Farmacèutic de professió, activista casteller, apassionat dels gegants, actual president dels Amics de l’Alguer... Eloi Miralles ha participat i participa activament en tot allò que sigui cultura popular catalana, sobretot si té relació amb la seva Vilafranca natal. Com ell mateix ens diu a l’entrevista, “he estat dins del triangle virtuós que representa ser casteller, haver estat administrador de la Festa Major i pregoner. Gairebé el màxim al que pot aspirar un vilafranquí”.
Possiblement sigui la vostra vinculació amb el món casteller la que més ha perdurat en el temps.
Sí. Han estat diverses les activitats que m’hi han relacionat. Com a cronista casteller al Noticiero Universal (entre els anys 1973 i 1976) i a La Vanguardia des del 1987 al 1991 i com a membre de la Colla Castellers de Vilafranca (des de 1970),
Les vostres cròniques periodístiques les heu qualificat de “contra natura”
Cert. En aquells temps havíem de fer les cròniques en castellà, amb la dificultat que comportava denominar aspectes castellers tan característics com carregar, descarregar, enxaneta... A finals dels anys vuitanta, però, vaig aconseguir de fer les cròniques en català per a La Vanguardia. A començaments dels noranta vaig plegar perquè cada cop es donava menys importància a les cròniques dels castells.
Nogensmenys, ben aviat comencen a estar “de moda” els castells. Què és el que va originar aquest fenomen?
Plantejar-se nous reptes, sobretot. Fer castells dels que la història no parlava fins aleshores, tot i que s’ha de reconèixer que a partir de 1981 s’aconsegueixen castells de nou pisos, però no és fins a la dècada dels anys norantes que s’aconsegueix el primer castell inèdit, la torre de nou amb folre i manilles. Un esdeveniment històric i un revulsiu que generà un procés de canvi i d’expansió del fenomen casteller.
Després varen venir nous castells...
Sí, superant el sostre que hi havia fins aleshores i arribant a construir castells de deu pisos.
Per on van les innovacions que actualment està fent el món casteller?
Avui per avui no es planteja tant l’augment de pisos, sinó desenvolupar tot un seguit de variants noves, com el tres de nou amb folre i l’agulla, la torre de vuit sense folre, el quatre de nou sense folre, la torre de nou amb folre -castell que ara per ara es considera el castell més difícil de tots els que s’han fet. Tots són castells que anomenem de gamma extra.