Llucia Ramis (Palma, 1977) és periodista i escriptora. Acaba de publicar la tercera obra, una novel·la d’estructura complexa, basada en els fets que li van ocórrer a ella i a la seva família l’any 2007, als que s’hi afegeix una història anterior, ocorreguda els anys noranta, que diuen que va ser el primer cas sonat de corrupció que es va destapar a Madrid, barrejat amb assassinat i suïcidi, i en el qual l’avi de la protagonista es va veure embolicat. La novel·la, Les possessions, va aconseguir el tercer premi Llibres Anagrama de novel·la.

I mentre el títol parla de possessions, que vol dir herències, patrimoni material i immaterial, físic, genètic, la història és plena de pèrdues: la protagonista ha d’afrontar la pèrdua transitòria de raciocini del seu pare, que cau en una depressió severa després del combat perdut contra l’especulació urbanística a tocar d’un espai rural i natural de Mallorca. La incomprensió de la maldat el pot. Pèrdua també del mas dels avis de la protagonista, que per a ella és el seu paisatge idíl·lic d’infantesa, on es guarden els records i la memòria, l’únic lloc d’on se sent. I la pèrdua de dues relacions sentimentals que la protagonista viu amb amor, i amb dolor també.

I a aquests tres fils argumentals que s’entrecreuen i s’alimenten per sortir-ne reforçats literàriament, s’hi afegeixen molts altres temes, que l’escriptora apunta i desbrossa: la no-maternitat, el periodisme, el fet d’escriure, allò no dit, la soledat…

—D’entrada, felicitar-vos pel títol. Les possessions és un títol esplèndid, que condensa en un sol mot molts elements que apareixen en la novel·la.
—Potser no ho hauria de dir, però no s’havia de titular així. Aquest títol, de fet, és fruit de l’atzar: el termini per presentar l’original al premi Llibres Anagrama s’acabava el dia de Tots Sants, el dia dels difunts, i em va semblar divertit posar Les possessions a la plica. Però resulta que al jurat li va agradar molt i ja no el vam moure. A mi em feia una mica de por que a Mallorca aquest títol s’associés a la idea d’una novel·la rural, però no ha estat així.

—I com li volíeu posar, a la novel·la?
—El títol, que encara era provisional, feia referència als fantasmes familiars, per connectar amb la idea de l’herència que deixen els pares. És la idea que explica la mare de la protagonista: davant la insistència de la filla per mantenir la possessió dels avis maters, can Meixura, que decideixen vendre, es fa evident que per a ella pertànyer a un lloc també implica que el lloc et pertany a tu i que si perds una casa, perds un tros de l’illa.

—La figura de la mare, que sembla tan secundària, és en canvi essencial i un dels personatges més atractius de la novel·la.
—El llibre, de fet, explica de quina manera ens enfrontem amb les frustracions. I els homes d’aquesta novel·la les afronten pitjor que les dones: el pare lluita contra un sistema corrupte i cada vegada es queda més sol. Primer perd la veu perquè es jubila i deixa la docència. Després obre un bloc a internet per denunciar les corrupteles i recuperar la veu, però tampoc no se l’acaba llegint ningú. I al mateix temps que perd la veu va perdent el cap. Aquesta és una frustració molt difícil d’assimilar per a ell. Després hi ha el cas de Benito Vasconcelos, l’empresari madrileny corrupte, que passa per una frustració molt forta i no és capaç d’afrontar-la i acaba matant la dona i el fill i després se suïcida. L’avi també passa per una frustració, la de descobrir que el seu soci és un corrupte i l’ha enganyat durant molt de temps sense saber-ho (o no, no ho sabem), i ha anat arrossegant la culpa. I n’Ivan, la segona parella de la protagonista, també passa per una frustració que no coneixem exactament, i acaba fent un gest poc… Això no ho explicaré. Tots fugen.

—I les dones?
—En canvi, les dones, han d’afrontar les seves frustracions i les aguanten. Però això em va sortir sense voler. Mira: la narradora escriu la narració, que és una manera d’encarar i superar les diferents situacions. La mare és l’única que no tracta el pare com si fos boig i d’aquesta manera el salva, perquè no fuig. Ella sap que ho podrà superar si hi continua essent. La mare de l’Ivan, quan se separa del seu home, afronta la nova vida amb una gran llibertat, alliberada, mentre que ell s’enfonsa en la misèria.

—La mare de la narradora és molt lúcida i no perd el nord, tot i que davant l’alienació del marit, ella es queda completament sola, perquè no pot explicar al seu confident de tota la vida, que és el marit, el que li passa de tan gros, perquè és ell qui ha perdut l’enteniment.
—Això va passar així mateix. Quan vaig dir a casa que escriuria la història de la família es van posar a la defensiva. El meu pare no en volia saber res, tot i que els vaig dir que no publicaria la novel·la si no volien. Però quan vaig entrar en alguns detalls, per exemple, que presentava el pare com un Quixot del segle XXI, a ell ja li va semblar més bé. I a partir d’aquest moment, em van explicar moltes més coses, com aquesta solitud que va patir la meva mare. Ara, mon pare dirà sempre que tot és ficció.

—Bé, i què no és una ficció? O hem de parlar d’autobiografia? (M’abstinc de parlar d’autoficció, un terme que ha caigut en desgràcia.)
—És una ficció perquè l’estructura del relat és la d’una novel·la. Jo tenia clar que volia que fos una història novel·lada. Té una estructura complexa. Perquè volia tractar tota una sèrie de temes que em semblava que estaven relacionats o es podien relacionar entre si, i guanyaven en potència i també riquesa si ho feia.

—Al principi parlàvem del títol, Les possessions, i volia anar a parar a la idea que aquest títol juga i fa de contrast amb la idea de la pèrdua. Hi ha moltes pèrdues en aquesta novel·la: la d’un pare temporalment alienat; la del paradís d’infantesa, can Meixura, un paisatge que conforma a la protagonista, que creia que estaria lligat per sempre a la seva vida, i ho estarà, però només en el record. I la idea del record sí que lliga amb el tema de l’herència: escriure els records, capturar la memòria, és el que al final quedarà de tot allò que es perdi.
—Em feu pensar que hi ha diferents personatges que escriuen en la novel·la: el pare ho fa per justificar-se i aconseguir que la gent s’afegeixi a la seva lluita. En Vasconcelos per convèncer-se a si mateix per afrontar el suïcidi (va escriure moltes cartes de suïcidi)… Perquè quan escrius construeixes un relat i quan el llegeixes et reafirma. La narradora també viu un moment molt traumàtic, viu el dolor en temps present, en un fals present. I ella mira de fugir del dolor, col·locant les coses en un lloc on no li puguin fer mal. D’aquesta manera s’adona com ens condicionen les herències, ja siguin genètiques (la por de tenir les mateixes malalties que els pares i avis, la bogeria, el Parkinson) o l’herència d’uns valors: la narradora prova d’enamorar-se de n’Ivan, la seva segona parella, sobretot per oblidar-se d’en Marcel, la primera, però no ho aconsegueix del tot, perquè ella té uns valors molt diferents, heretats de la mateixa família i també d’en Marcel.

—Quins valors representa cadascú?
—Ella ha crescut en una família molt progre, on els diners són el mal. La lluita s’ha de fer per ideologia, per llibertat. En canvi, la gent a qui agraden els diners no és gent de fiar. I ella no aconsegueix superar mai aquesta barrera. Ella no es pot enamorar d’una persona que la seva màxima aspiració és fer diners, perquè no ha estat educada així. Hi ha aquesta herència. I hi ha l’herència de les cases. I de les lluites. La lluita (i supervivència) dels nostres avis és ben clara. La lluita dels nostres pares també diria que és clara (la lluita per la democràcia els anys setanta, la incorporació de la dona al món laboral…). Totes aquestes lluites ens han portat uns drets i llibertats que hem heretat. I la nostra generació trob que no ha lluitat per conservar-los.

—Expliqueu-vos.
—Ho resumiria amb la conversa que tenen mare i filla en la novel·la. La filla diu: ‘Mamà, no podem perdre la casa.’ I la mare: ‘Però la casa no és teva, és dels teus avis.’ I la filla: ‘Però no podem perdre un tros de Mallorca.’ I la mare: ‘Molt bé, vindràs a Mallorca tu a cuidar la casa? Si tu vius a Barcelona, filla meva.’ És aquesta idea del ‘jo em meresc el que tinc, però no pens mai el cost que suposa mantenir-lo ni el vull assumir’. És una visió materialista i cínica, perquè, qui vol anar a viure al camp? D’una banda, el desig de conservar la casa és molt espiritual, perquè és la nostra terra, però de l’altra banda, és molt materialista.

—Quin valor dóna la narradora al paisatge?
—És essencial, però està idealitzat. Quan marxes de Mallorca, Mallorca sempre ha de ser-hi, és com la mare. La necessites, però no vols pas viure amb ella, ni pots. I Barcelona és com l’amant, que és el lloc que tu has triat, que no l’aguantes tampoc gaire, però com a mínim l’has triat tu. El paisatge és el retorn. En la novel·la es diu: ‘No és la infantesa la nostra pàtria?’ En aquest sentit, és veritat que la casa és dels meus avis, que jo no hi puc fer res si la volen vendre, però ningú et pot treure la infantesa ni el passat. I no poder tornar a veure i a viure el paisatge amb el qual jo he crescut des de petita, un paisatge bell… Potser si no fos un paisatge bonic, no tindria la mateixa sensació de nostàlgia. Això estaria bé investigar-ho: si la gent que ha viscut en un paisatge bell és més nostàlgica que d’altres que no l’han tingut.

—Un paisatge ordenat dóna qualitat de vida i això ja canvia la manera de viure, la relació amb l’entorn. Això està estudiat pels geògrafs.
—I d’aquí se’n deriva la pregunta: d’on ets quan no tens on tornar? És allò de si pertanys a un lloc, el lloc també et pertany.

—Això em fa pensar que el llibre trenca la idea buida de cosmopolitisme.
—Sí. Les arrels, per a la filla, són molt importants. En canvi, per a la mare, que és belga i ha viscut a tot arreu, no ho són gens. És la néta qui se sent completament desposseïda quan es venen la casa on va passar tots els estius de la seva infantesa. I, certament, escriure és la manera de retenir la memòria d’aquell lloc. També, si ens posem generacionals, diria que som els últims que volem fer coses perdurables.

—Expliqueu-vos.
—Les generacions que vénen després de la meva viuen un munt de coses efímeres: les selfies, els WhatsApp… Diria que nosaltres encara fem coses pensant en el futur, en una memòria que perduri.

—Voleu dir que la voluntat de perdurabilitat no és un element consubstancial de l’ésser humà?
—Nosaltres encara recuperem fotos en paper, llibres, cases… Vas als llocs per estimular la nostàlgia, la memòria… I tenim aquesta ànsia de perdurabilitat, perquè hi creiem. En canvi, els qui vénen després, l’única cosa perdurable que es fan són els tatuatges. Nosaltres som els qui hem començat a perdre coses: se suposava que amb el temps guanyàvem drets i llibertats, també béns materials, més possessions. Però ara, cada vegada tenim menys metres quadrats per viure, cada vegada tenim menys llibertats, menys drets, menys benestar, sous més baixos… Som la primera generació que constata una pèrdua en relació amb el que hi havia abans.

—Potser per aquesta pèrdua tan evident de drets i llibertats, sabem millor el que ens toca fer com a generació, que és lluitar per recuperar-los.
—Sí, però no ho fem. Jo sóc bastant pessimista.

—La novel·la contribueix a mostrar una dona molt contemporània, que viu la vida i les relacions sentimentals de tu a tu amb els homes.
—Sí, però en algun moment me n’han fet una lectura una mica masclista, han titllat la protagonista de dona que fa i desfà.

—?
—Però sí, és claríssim que hi ha un de tu a tu total.

—En la novel·la hi ha uns quants misteris.
—Sí, i també m’ho han retret alguna vegada. Però jo m’estim més que n’hi hagi, de misteris, perquè al final és un llibre sobre els silencis. De quina manera ens afecta la corrupció però també els silencis, de quina manera allò del que no es parla es pot anar fent gros. I si es fa gros, és més perillós. Són silencis importants per cohesionar les famílies. En relació amb això, la novel·la apunta la pregunta: Volem saber-ho tot dels nostres pares, i els pares volen saber-ho tot dels seus fills? No és gens clar això. Al mateix temps, el silenci és inquietant.

—També suposo que useu els silencis com a element narratiu, per anar creant el ritme adequat en la novel·la.
—Totalment. Hi ha més en el que no s’ha escrit que en el que s’ha escrit. Hi ha un joc japonès, el Jenga, que és un bloc de peces de fusta al qual has d’anar traient peces, mirant que no s’ensorri. Doncs és això el que volia fer: vaig escriure molt i quan ja ho tenia escrit, anava llevant coses i mirant que el text s’aguantés. Per a mi escriure és la part fàcil, però cal fer l’arquitectura de la novel·la, endreçant, reescrivint… I sobretot vas traient molta cosa. Cada vegada que treus, crees un silenci. En aquest sentit, tampoc és una novel·la sentimental. No m’agraden les novel·les sentimentals. Per això en el llibre no s’expressen molts dels sentiments que s’hi donen. Potser perquè trob que és com posar una banda sonora a una situació dramàtica. No cal, ja entenem que la situació és dramàtica. I també és un joc que jo faig. No dic al lector el que ha de llegir, que faci ell la seva lectura. I vull que cada llibre sigui més exigent i millor que l’anterior. Cada llibre és un repte.

—La protagonista és tan central, tan moll de l’os, que cerca l’altre per convertir-lo en una mena de frontó, per formular la pregunta i, en dos temps, també respondre-la. Per tant, allò que diuen els altres és necessari, però no tant com allò que diu ella, que sempre acaba tenint l’última paraula.
—Home, la mare té més paraula que ella. N’hi diu unes quantes: ‘Créixer consisteix a no tenir on tornar’, per exemple. Li dóna unes quantes lliçons. És una novel·la plena de preguntes, perquè és més interessant plantejar la pregunta que no obtenir la resposta. Perquè la resposta sempre és interessada. Sempre és una resposta de salvació. Ella, la protagonista, sempre busca la manera de salvar-se. És una reflexió sobre el fet d’escriure: sempre ho entenem com una cosa positiva, però és una trampa. Amb l’escriptura construeixes una realitat paral·lela, que és la teva, en la qual et pots justificar, defensar, convèncer. Però és una trampa, perquè la realitat és una altra. Ella és conscient d’això. Però l’única persona que s’adona realment de la responsabilitat que comporta escriure és en Marcel, la seva primera parella, també periodista, que li diu: ‘Alerta què escrius, perquè és allò que la gent creurà.’

—Hi ha moments de venjança de la protagonista?
—No n’hi ha. Per això calia prendre distància. Si l’hagués escrit el 2007, l’any que van succeir moltes de les coses que es narren, la narradora hauria estat més venjativa, perquè estava ressentida. Però la novel·la s’escriu deu anys després, el 2017. El missatge final és de pau: va ser difícil però ja està superat. El 2007 jo era massa a prop del monstre i el monstre se m’hauria menjat. En canvi, el 2017 el monstre s’ha convertit en fantasma i el fantasma fa por però no fa mal. El fet d’escriure és la trampa i la salvació alhora.

—Hi ha un aspecte que no voldria deixar-me: la manera com la novel·la descriu la corrupció urbanística i paisatgística de Mallorca. Sense caure en el tòpic, s’explica amb una gran claredat: tot consisteix a robar mig metre de terra al veí, que és el mig metre que falta per construir una urbanització en una zona rural gairebé verge. I no tenir escrúpols de cap mena.
—És curiós que les entrevistes a Mallorca van molt per aquí. No es llegeix igual el llibre allà que aquí. I ara em toca anar a Madrid, a veure cap a on aniran allà.

Ahir va fer mig any que Pedro Sánchez va comparèixer a la seu del Partit Socialista Obrer Espanyol a Madrid per anunciar de manera solemne que acabava d’arribar a un acord amb Mariano Rajoy per a reformar la constitució espanyola. Era l’endemà de la famosa proclamació del minut. El parlament de Catalunya, el dia abans, havia proclamat la independència i l’havia suspesa momentàniament. I la tensió era més alta que mai.

Sánchez (ací teniu el vídeo d’aquella intervenció) va explicar que ell havia aconseguit aquesta promesa de reforma de la constitució espanyola en canvi del suport del seu partit a l’aplicació del 155, és a dir, a l’aplicació del colp d’estat. Amb aquesta maniobra, el dirigent del PSOE pretenia fer veure que ell considerava que la repressió no era la solució, sinó una necessitat momentània que havia d’anar acompanyada de gests i iniciatives polítiques.

Era una manera de cobrir-se les espatlles. Mig any després, ningú no parla de cap reforma de la constitució espanyola i en tot cas les iniciatives que hi ha sobre la taula tenen més a veure amb una regressió que no amb un progrés. Sánchez és un home molt poc sòlid. El 2 d’octubre va prometre una comissió d’investigació sobre la violència policíaca del primer d’octubre. L’11 va prometre suport al 155 en canvi de la reforma de la constitució. El 28 va donar suport al 155, al colp d’estat, ja sense demanar res en canvi.

La gravetat de l’actuació del PSOE és particular. Mariano Rajoy no hauria pogut fer el colp d’estat sense el suport dels socialistes. De fet, els socialistes van plantar-se dient que no era possible intervenir TV3 i TV3 no va ser intervinguda. Però en la resta de coses van fer costat a la dreta i no se n’han separat ni un mil·límetre fins ara, quan la cosa ja comença a ser massa greu. El PSOE és còmplice actiu i necessari de la violència desencadenada contra els ciutadans catalans i de la consolidació de l’autoritarisme al conjunt de l’estat espanyol. Però el PSOE, a més, no té dignitat per a sostenir mínimament allò que haurien de ser els seus compromisos polítics. Només fa seguidisme de la dreta més reaccionària d’Europa, com s’ha fet evident, una altra vegada, mig any després de la promesa de reformar la constitució.

Una de les noves veus de la política catalana és la de Ruben Wagensberg. Va acceptar una posició destacada en la llista d’ERC per Barcelona en un context de repressió i màxima responsabilitat històrica. S’havia suspès la democràcia, s’havia dissolt el parlament i la República acabada de proclamar tenia dificultats per a néixer. Wagensberg era un valor emergent de l’activisme social que havia impulsat campanyes de ressò, com ara ‘Casa nostra, casa vostra’. També era membre de l’equip promotor d’En Peu de Pau, que procurava eines i referències per a una acció no-violenta en la desobediència civil. Una vegada al parlament, Wagensberg podria fer un paper d’enllaç, d’engranatge, com el que havia fet Lluís Llach. De fet, a la sessió constitutiva del parlament es va presentar amb una samarreta que Llach ja havia heretat de David Fernàndez. Li demanem per aquesta repressió ferotge de l’estat espanyol i parlem de la resistència no-violenta, el segrest de la iniciativa política, la necessitat de mirar més endavant per veure el sentit dels passos que fem i aquest paper dels independents en un context de batalla de partits.

—Ara ja tenim acusacions de ‘terrorisme’. Quin és el límit de tot això?
—Vull pensar que algun dia la raó s’acabarà imposant. Però és cert que ara passem una deriva molt obscura que fa difícil de veure la llum al final del túnel. Això, pel que fa a la repressió de l’estat. Algú podia pensar que Espanya potser es tranquil·litzaria una mica després del revés de la justícia alemanya, però també hi havia la teoria que un animal ferit acaba essent més perillós. I s’ha confirmat aquesta segona opció. La resposta ha estat criminalitzar la ciutadania aleatòriament. Han agafat la primera persona que han considerat d’un CDR i se l’han enduta cap a Madrid aplicant-li la llei antiterrorista. I això vol dir passar uns quants dies incomunicada.

—És una situació greu.
—La repressió ha arribat a un extrem absolutament perillós. Hem de fer entrar en raó tota la gent que viu a Catalunya. Els ciutadans que viuen a Espanya queden molt aïllats i desconnectats de la realitat pel que hi expliquen els mitjans de comunicació. Ahir vaig veure un resum de vídeo de com havien tractat els mitjans de l’estat espanyol la detenció de gent dels CDR i la manipulació i la mentida hi són absolutes. Per tant, és molt difícil que ho puguin veure. Però la gent que viu a Catalunya ha de poder canviar el xip si no ho ha fet encara. La cosa és prou grossa perquè ningú no hi sigui indiferent.

—Han d’inventar una violència que no ha existit. Però, també volen acabar-la provocant?
—Totes dues coses alhora. Una cosa no priva de l’altra. Primer volen crear el fals relat d’una violència inexistent. En el cas d’En Peu de Pau, diuen que a l’octubre vam preparar i fer tallers per a provocar aquesta suposada violència. I això és completament fals. Però també volen crear tensió al carrer perquè es transformi en violència.

—Estem preparats per a evitar-ho? Hi ha el risc d’infiltrats, provocadors…?
—Em sembla que sí. I l’estat espanyol no té en compte que aquest context és molt diferent de quan ho van aplicar al País Basc. Aquí ja hem tingut set o vuit anys de mobilitzacions sense cap mena d’aldarull, ni una pintada en un vidre. La gent està molt conscienciada i molt compromesa amb la no-violència. Tothom sap que el camí és la mobilització pacífica i la desobediència civil no violenta. Però és cert que hi ha el risc dels infiltrats. Ja ho vam veure l’altre dia. La resposta és fàcil i ha de ser ràpida: aïllar aquesta gent. Si veus algú que es posa a cremar un contenidor, cal actuar de pressa i aïllar-lo perquè quedi retratat. Jo no veig perill de caure en cap mena de violència. És cert que la gent està com més va més enfadada, però aquest estat d’ànim no es transformarà pas en violència.

—Després d’escapçar els partits i les dues grans entitats, ara tocava atacar els CDR. Quin és l’objectiu ara?
—Ha passat que van tancar i atacar els caps dels partits i les entitats per fer por a la classe política i a la ciutadania. Era un avís: si aneu per aquest camí, mireu què us pot passar. Però han vist que això no ha fet por a la classe política, i encara menys a la ciutadania. Està més determinada que mai. I ara tenen un problema que són els CDR, que no tenen líders, no tenen un Jordi Cuixart ni un Jordi Sànchez a dalt de tot… I necessiten desarticular-ho d’una altra manera. I això vol dir tractar-los com a grups terroristes. Feien això mateix amb moviments socials de base al País Basc.

—Un diputat de Ciutadans parlava ahir de ‘comandos’ per parlar dels CDR. És la batalla del llenguatge per imposar un relat.
—Cal detectar quan fan aquesta mena d’enganys dialèctics. Cal assenyalar-ho. Aquest mateix diputat parlava dels ‘partits que no condemnen la violència’. És clar… Això ens trasllada quinze anys enrere al País Basc. La nostra feina és detectar-ho i assenyalar aquestes estratègies. Ells repeteixen com lloros aquestes frases perquè entrin en l’imaginari col·lectiu. El llenguatge és molt important. En aquesta mateixa entrevista, la paraula ‘violència’ pot sortir molt i això els agrada. Segur que la paraula ‘violència’ ha augmentat molt en les cerques de Google a Catalunya. Miren de portar-nos a aquest terreny. Nosaltres hem d’evitar-ho. I cal parlar més que mai de la no-violència i la lluita pacifista.

—Dèieu que la por no ha funcionat. N’esteu segur?
—A la classe política, més.

—No s’han deixat de fer coses per les conseqüències judicials –repressives– que podien tenir?
—Per una banda, és cert que hem vist les orelles del llop. És la primera vegada que faig política en el marc d’un partit i a les institucions. Era el número 9 a les llistes i ara tan sols hi ha dues persones davant meu. Veure com gent del teu entorn entra a la presó o se’n va a l’exili és molt bèstia. No crec que s’hagin deixat de fer coses per la por, sinó que ara, a cada decisió, es mira molt més quin serà el pas següent. Jo entenc que tothom que ha acceptat d’anar a les llistes per anar al parlament, tots setanta diputats, tenia clar que hi havia un risc evident d’acabar malament. La qüestió és que si acabem d’una manera no desitjada, que sigui per haver fet feina amb resultats i que realment ens faci avançar. No per haver fet coses simbòliques sense resultats clars.

—Voleu dir que el fre es posa perquè es calcula més la conseqüència de cada decisió que es pren?
—No, les conseqüències, no. És més la idea de tenir sempre clar quin és el pas següent. És evident que, fem allò que fem, les conseqüències no seran bones en l’àmbit repressiu. Ara l’objectiu és que cada pas tingui un resultat i faci avançar. Però és evident que aquesta manera de fer també és fruit de la repressió. Això fa un any no passava.

—Ahir vau escriure una carta pública a Jordi Cuixart. Ell ha dit alguna vegada que espera que la seva situació hagi tingut algun sentit. Que tot plegat no acabi en no res. S’ha malmès el capital del primer d’octubre?
—S’ha gestionat malament el capital del primer d’octubre, que era increïble. Encara més, el del 3 d’octubre, que vam acumular més força com a país. No s’ha gestionat bé. En l’anàlisi de què no s’ha fet bé, hi entren molts factors. Per una banda, la repressió. La gent que se n’ha anat o que està tancada. És la gent que ha conduït l’autobús fins a la tardor i són a l’exili o a la presó. Hi ha molts factors que expliquen les dificultats i els errors posteriors. Però és cert que no hem aprofitat el capital de l’1 d’octubre com s’havia d’haver fet. S’entén perfectament la reflexió de Jordi Cuixart i de molts familiars dels presos, que diuen: ‘Si tinc el meu familiar a la presó, que sigui per alguna cosa.’ Encara som a temps d’aprofitar aquell capital, perquè durarà molts i molts anys. Hem de saber-lo traduir en resultats polítics concrets.

—Lluís Llach és com un predecessor vostre com a independent de la majoria parlamentària. Els independents van fer un paper de ciment per coordinar mons polítics diferents. Podeu fer ara aquesta funció o s’ha imposat la batalla dels partits?
—Una de les coses que més em va sorprendre en l’entrada al parlament va ser la competitivitat entre els partits. Vaig tenir la impressió que era més una lliga de futbol on calia guanyar l’altre equip, però jo entenia que l’objectiu hauria de ser arribar a punts d’entesa. Per guanyar, ja tenim un adversari a batre. Els primers dies hi havia més combat entre partits. Diria que des de fa unes quantes setmanes la situació ha començat a canviar i es comença a trobar la sintonia entre els partits. I cal continuar treballant en aquesta direcció. També hi ha molta gent que som nous al parlament. Abans hi havia uns quants independents enmig de gent amb una certa experiència. Ara hi ha moltíssima gent nova a la majoria parlamentària que hem necessitat un temps d’adaptació al parlament i als aparells dels partits. El camí d’unitat entre Junts per Catalunya, la CUP i Esquerra ha de continuar. Hem de continuar el camí plegats.

—A banda la samarreta de Xàtiva que ja havia portat David Fernàndez, quin consell us va donar Llach?
—Que no hi entrés [riu molt]. Que no hi entrés. Ell i molta gent. Ja m’ho havien demanat unes quantes vegades. I els havia dit que no. Em feia il·lusió viure la vida parlamentària. Però jo estava preocupat perquè no sabia on podria fer més feina, si al carrer o al parlament. Estava en un moment que feia molta feina al carrer amb ‘Casa nostra, casa vostra’, En Peu de Pau, els CDR… La gent amb qui feia feina al carrer em deia que faria més feina amb ells que no pas al parlament on, al cap i a la fi, seria un diputat més.

—Però vau sentir la crida de la responsabilitat en un moment de gent a la presó…
—Va ser un cúmul de sensacions i reflexions. Estava molt afectat per la gent que hi havia a la presó i a l’exili. Vaig pensar que, si m’ho demanaven quan hi havia tanta gent a la presó o lluny de casa seva, no podia negar-m’hi. Precisament perquè es valorava que podia fer aquesta funció de ciment amb uns altres espais polítics i també amb moviments socials. Vaig pensar que no podíem deixar a l’estacada gent que era a la presó perquè havia complert el mandat del poble. La gent els vam pressionar fins a l’infinit per fer el referèndum. Aquesta era una de les raons. Responsabilitat i sentit històric. Vivim un moment excepcional i històric, i això també hi fa.

—Ara es pot reprendre el fil de l’1 i el 3 d’octubre?
—D’entrada, cal que tots els actors de l’independentisme seguin en una taula i posin els llums llargs. Cal pensar entre tots una estratègia a llarg termini. Potser pensant més enllà que no ho havíem fet fins ara. Les estratègies es poden modificar segons les circumstàncies de cada moment. Però cal trobar un punt comú entre tots. Ara anem amb els llums curts. Ara parlem de la investidura, però no parlem de què farem quan tinguem la investidura resolta. Què farem i quin és el pla i com desplegarem la República davant d’una repressió que no sembla que s’hagi d’aturar. Veiem clar que hem guanyat el referèndum i que hem de desplegar la República? O hi ha gent que no ho veu clar i pensa que cal tornar a fer un referèndum? De tot això, no se’n parla. I se n’hauria de parlar.

—L’angoixa de la gent prové precisament de no saber quin és l’objectiu més enllà de l’endemà. Si se sap on es va, el camí, els sacrificis i les renúncies poden tenir sentit. Però…
—Si saps on vas, les passes curtes són més clares. Si decidim que cal investir Puigdemont, tindrà sentit si sabem que ens beneficia en el camí que volem fer. Però ara valorem totes aquestes coses sense poder valorar si van a favor o en contra d’una estratègia més global. I cal fer una estratègia de mirada llarga ara, havent descobert com actua l’estat. Perquè alguns ja s’ho pensaven i alguns altres eren més ingenus. Però ara ja sabem de què és capaç l’estat espanyol. Si fem aquest exercici, podrem decidir el camí per on volem passar cada moment, però sabent quin és l’objectiu.

—Per exemple?
—Si investim president algú, cal que sapiguem quin és el pas següent quan el Tribunal Constitucional tombi la investidura i el rei espanyol no la vulgui signar. I si l’estat espanyol torna a dissoldre el parlament i potser decideix de no convocar eleccions –no ho sé, m’ho invento–… cal tenir pensat què farem en aquestes situacions, però amb la mirada llarga. Ara resolem la immediatesa. I la comunicació és molt difícil entre tothom perquè hi ha gent a la presó i a l’exili. Les reunions de partit i de grup parlamentari són incompletes. No hi som tots, a les reunions. Hi insisteixo, cal posar els llargs, parlar tranquil·lament entre tots i decidir una estratègia de fons.

—Queda clar l’objectiu? Hi ha acord en l’objectiu?
—Tots volem la República. I com més aviat, millor. Això és evident. Però no hi ha cap estratègia definida per a arribar a l’objectiu. Quan la gent pensa que passen coses que són jugades mestres, sempre els dic això: no hi ha cap jugada mestra perquè anem avançant amb la mirada curta. Recordo que Santiago López Petit, al pròleg d’una edició recent del Manifest comunista –publicat per la llibreria Taifa–, deia que el proletariat hauria d’haver acceptat la seva derrota per saber realment on era. I em fa pensar en nosaltres ara. És molt important saber on som realment per poder dissenyar bé l’estratègia. Si encara ens pensem que som al dia 27 d’octubre i que tenim la República declarada… ens fotrem una hòstia. Ens agradaria molt ser en aquest punt, però no hi som. Malauradament, no hi som i molts encara no sabem per què no hi som.

—Abans qüestionàveu si s’havia guanyat el referèndum i si el resultat ja servia. Què en penseu?
—Crec que hem demanat divuit vegades de poder fer un referèndum a l’estat, que n’hem fet dos –perquè el 9-N també l’hi compto–, que tots dos s’han guanyat, que el primer d’octubre s’ha guanyat en unes condicions adverses i que l’independentisme s’ha guanyat d’una vegada per totes el seu dret de governar-se lliurement. El primer d’octubre va ser un referèndum completament legítim i es va guanyar. Si algú vol fer un referèndum perquè prefereix la unió amb l’estat espanyol, endavant. Que el convoqui i el tornem a fer. Però crec que nosaltres no hem de gastar ni un minut més del nostre temps a promoure referèndums. Ja n’hi hem gastat i l’hem guanyat. La nostra feina ja és feta. Si el PSC, el PP o Ciutadans creuen que ens hem de quedar a l’estat espanyol, que s’organitzin, que guanyin més força i defensin un referèndum sobre la unió amb Espanya.

—La posició d’ERC és la més moderada i més disposada a recuperar el govern autonòmic i anar fent a partir d’això… i avançar a poc a poc. No s’expressa pas en aquests termes que feu servir ara…
—Una cosa és haver-lo fet, haver-lo guanyat i veure clar que ara cal fer efectiva la república i una altra és que la correlació de forces del moment ens ha impedit de fer-ho fins ara. I aquí jo no puc parlar perquè no hi era quan es va decidir que uns anaven cap aquí i els altres cap allà. Jo no hi era i no ho puc explicar. I és evident que tenim la repressió de l’estat com no l’hem tinguda mai a sobre. I desplegar la República, que és el que hem de fer, és més difícil que el 27-O. Això és evident. No crec que la posició d’ERC sigui d’autonomisme. Es confon quan Esquerra proposa una cosa que és molt necessària, que és treballar la frontera de l’independentisme. Això ho veu molt clar Oriol Junqueras des de fa molt de temps, com també ho veu molt clar Jordi Cuixart, per exemple. Com a tot moviment, sempre hi ha el pinyol i la frontera. El pinyol és la gent convençuda i la frontera és la gent, no pas menys convençuda, però que es dedica a picar la pedra per sumar més gent a aquest espai. Massa vegades els del pinyol i els de la frontera ens barallem. Els de la frontera diuen hiperventilats als del pinyol. I els del pinyol diuen traïdors autonomistes als de la frontera. Però totes dues posicions són necessàries. I no s’ha de deixar mai de fer feina per sumar més sensibilitats i més gent. L’independentisme és plural i aquesta riquesa s’ha de preservar.

—Quan tinguem aquest govern efectiu i l’estat espanyol tombi la primera llei social que faci, què? Com pot ser efectiu un govern que no salti el mur autonòmic?
—Jo crec que potser no som en una legislatura en què sigui possible legislar. Ja ho hem intentat aquests últims anys i no ha estat possible. S’haurà de mirar de legislar, evidentment. Però crec que ens hem de preparar per al següent embat democràtic. I per mi, una de les batalles més importants d’aquest embat és tornar Puigdemont a la presidència. D’això, no en tinc cap mena de dubte. Cap. I que la seva presidència sigui efectiva de veritat. No hi hauria un gol més gran a l’estat espanyol que el fet que Puigdemont torni a ser president i que no tinguin manera de treure’l, ni amb tribunals constitucionals ni de cap manera.

—Si això implica reformar la llei de presidència i aquestes coses, quina garantia hi ha que no ho tombaran també?
—Efectivament, pot requerir reformes internes, i aquí hauríeu de parlar més amb juristes que no pas amb mi; però també hi ha un factor molt important, que és l’estranger. I l’última setmana sembla que el focus gira completament. Caldrà veure on arribem en aquest front. Però hi ha un combat democràtic i de drets civils i polítics que ens dóna molta força i moltes simpaties.

—Heu parlat dels juristes. No trobeu que sembla que l’estratègia la marquen més els advocats que no els polítics? Ara Turull perquè ha de declarar, ara Sànchez per l’ONU…
—Sí, de fet, el discurs del Turull el dia de la investidura responia segurament a una estratègia jurídica. Però és que parlem de coses molt grosses. Aquesta persona tenia molts números de dormir a la presó l’endemà… I així va ser. I cada minut que es passa a la presó és molt dur. Cada minut que puguem evitar aquesta situació, millor. Però s’ha de trobar la manera que aquesta precaució per a no enviar més gent a la presó no afecti la decisió política. Convé que l’estratègia antirepressiva no interfereixi en l’estratègia política. En això, estic d’acord amb la manera com ho explica la CUP. L’estratègia antirepressiva ha de ser unitària i molt forta, però paral·lela a l’estratègia política. Perquè, si no, farem bona aquella frase de Cebrián d’El País que deia que ‘d’aquí a dos anys els independentistes ja no lluitaran per la independència, sinó per treure gent de la presó i per recuperar l’autonomia’. I això ens pot passar.

—S’hauria d’apartar de la direcció política de l’independentisme els que siguin ostatges polítics?
—Cal reflexionar-hi. Cap de les dues coses no es pot abandonar. Cal una estratègia antirepressiva i cal una estratègia política. I cal que vagin paral·leles, però que l’una no impedeixi l’altra. Però ha de quedar clar que els qui són presoners de l’estat espanyol no els podem abandonar. Són on són perquè han complert un mandat de tots nosaltres. Per tant, no els podem oblidar ni un minut. Però penso que aquest suport ha d’anar paral·lel a l’estratègia política. Cal que es coordinin les estratègies i es mirin, però no poden afectar-se ni impedir-se. Perquè aleshores ens passa això que ha passat aquests darrers mesos. La carta de Marta Rovira explica tot el que ha passat aquests darrers mesos.

—És exactament aquesta ‘presó interior’ de què parla.
—És clar. Fixeu-vos si és greu que, si Marta Rovira hagués decidit d’anar a Madrid, seria més lliure a dins la presó que a fora. De fet, aquesta és la via Jordi Cuixart. Per tant, penso que hem de fer molt cas de la carta de Marta Rovira. Qui senti que viu en una presó, que podem ser tots una miqueta, se n’ha d’alliberar. I no ens podem deixar guanyar la pròpia llibertat. La lluita antirepressiva i la lluita política per la República són dos camins paral·lels. Hem de posar energia en tots dos. Qualsevol moviment avesat a la repressió sap que s’ha de fer així. Perquè un dels objectius principals de la repressió és que t’oblidis del teu objectiu polític per dedicar-te a defensar-te i prou.

Ruben Wagensberg és una de les noves veus de la política catalana. Pere Cardús l’entrevista en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb el professor de la UNED, Jaime Pastor, que ha parlat amb Montserrat Serra.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert de Roger Cassany i L’última de Pere Martí. També la Carta per la llibertat de Mireia Boya a Tamara Carrasco i la informació de la Mostra d’Igualada.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

El Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya acaba d’obrir les portes a Mollerussa en un certamen que exposa gairebé 5.000 llibres. L’eix temàtic d’enguany és ‘L’aparador de les meravelles’ i pretén fer un recorregut pels vuit grans gèneres de la literatura com ara l’amor, l’aventura, la por, la història, l’humor, la ciència-ficció, el realisme, el misteri i el terror. Es tracta de l’únic certamen d’aquestes característiques que es fa a Catalunya amb representació de la major part d’editorials dedicades a la literatura infantil i juvenil.

Així enguany hi participen setze editorials a través de les set mostres que inclou. L’exposició central és el monogràfic dedicat al tema d’enguany, ‘L’aparador de les meravelles’. També destaca la titulada ‘Mecanoscrit del segon origen’ en la que, amb motiu del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, una trentena d’il·lustradors presenten la seva mirada sobre aquest clàssic. Una altra de les exposicions significatives és la que porta per nom ‘Encadena que encadenaràs o el conte del Marc i la pastissera’, una experiència nascuda del projecte Mollerussa, Municipi Lector on han participat alumnes des de P3 a Batxillerat dels set centres educatius locals que han col·laborat per escriure i il·lustrar un conte.

A banda de les exposicions, en aquesta edició del saló hi participaran set escriptors. Amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, oferiran als més de 3.200 estudiants que està previst que el visitin el saló la possibilitat de conèixer de primera mà la feina que fan. Hi haurà els il·lustradors Mercè Galí, l’encarregada de confeccionar el mural que dóna la benvinguda al saló; Xavier Salomó, autor del cartell d’enguany, i Liliana Fortuny, que acompanyarà a l’escriptor Jaume Copons, que repeteix de l’any passat. Ricardo Alcántara, Maite Carranza i Núria Pradas, completaran el cartell. A més, també hi ha previstes diverses sessions de contes pels infants més petits.

El Saló es complementa amb una vintena d’activitats adreçades al públic familiar. Hi haurà la  Marató de Lectura ‘Llegim en veu alta’, titelles, contes, música i teatre que faran diverses companyies i grups i un vermut literari, entre més. El certamen serà utilitzat en horari lectiu pels centres escolars, mentre que la resta d’horari i els caps de setmana estarà obert al públic en general. Promogut pel Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, el saló romandrà obert fins al 23 d’abril, diada de Sant Jordi.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

Nova Democràcia, el principal partit de l’oposició a Grècia, ha advertit que no acceptarà cap acord amb Macedònia sobre el canvi oficial del nom d’aquest país si no arriba amb el suport d’una reforma constitucional, una hipòtesi que encara està sota discussió.

Atenes i Skopje han reprès els contactes per a resoldre una enquistada disputa sobre la denominació oficial de la que, avui per avui, segueix sent l’Antiga República Iugoslàva de Macedònia (FYROM). Els dos països s’ha mostrat optimistes i creuen que la qüestió es pot tancar en qüestió de mesos.

El líder de la Nova Democràcia, Kyriakos Mitsotakis, ha advertit davant dels periodistes extrangers que la reforma de la Constitució de Macedònia és una ‘condició necessària per a un acord’, malgrat que ha avançat que expressaran el seu posicionament al Parlament en cas que hi hagi algun altre pacte més concret.

Els canvis que reclama Nova Democràcia afectarien els articles que es refereixen a la nacionalitat i a l’idioma, entre més, i de moment han estat rebutjats pel govern de Macedònia. L’executiu grec, encapçalat per Alexis tsipras, no pot aprovar cap acord d’aquesta magnitud sense el suport de la principal formació de l’oposició.

Mitsotakis ha acusat Tsipras de fer una ‘diplomàcia secreta’ i l’ha instat a informar la resta de partits dels suposats avenços en el diàleg. Considera que les tàctiques del govern estan contribuint a la divisió de la població grega.

La CUP ha tornat a demanar d’investir Carles Puigdemont. Després de la negativa del jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, a permetre que el candidat a la investidura, Jordi Sánchez, acudeixi al ple convocat per a divendres. Per a la CUP, la sessió s’ha de poder fer ‘per sobirania’, tot i que els anticapitalistes segueixen mantenint que no avalarien una investidura de Jordi Sánchez.

Segons la diputada Maria Sirvent, és així com el parlament pot ‘fer valer la seva sobirania’ i no acabar claudicant als desitjos de l’estat, del Suprem o del govern espanyol. En aquesta mateixa línia, s’han mostrat partidaris de no suspendre el ple previst per a divendres i celebrar la investidura de Sánchez malgrat que Llarena hagi impedit al candidat acudir.

Sirvent també ha explicat que Puigdemont va traslladar a la CUP que ‘tard o d’hora’ hauria de fer-se valer la seva candidatura a la presidència. Dimarts, una delegació dels anticapitalistes va reunir-se amb el president a Berlín.

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha insistit aquest dijous que denegar el permís a Jordi Sànchez per ser investit president de la Generalitat vulnera els drets de participació política del diputat de ‘manera flagrant’ així com els de ‘tota la ciutadania de Catalunya’. A més, afegeix, la negativa del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va en contra de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i afecta la separació de poders ‘en la mesura que, d’acord amb l’Estatut de Catalunya (art. 67) i en el marc de la Constitució espanyola, la condició de diputat o diputada genera un dret potencial a esdevenir president del govern, si es compta amb el suport majoritari de la cambra’.

En aquest sentit, el Síndic assenyala que només el president del Parlament, Roger Torrent, pot decidir quin és el candidat proposat per ser investit després de les consultes amb els grups parlamentaris. D’altra banda, també ha qualificat de mesura ‘clarament desproporcionada’ el processament per rebel·lió o sedició per l’1-O i avisa que ‘pot atemptar contra el principi de la legalitat’. A més, també critica la presó provisional per a alguns dels ex-membres del govern, els ‘Jordis’ i l’ex-presidenta del Parlament, Carme Forcadell. També apunta que, si s’ha adoptat en funció de la seva ideologia, ‘seria contrària al dret a la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió i manifestació i el dret a la llibertat i seguretat personals’.

Per últim, recorda el pronunciament del Comitè de Drets Humans de l’ONU -en l’ofici d’acusament de recepció de la comunicació tramesa per Sànchez per la presumpta vulneració de l’article 25 del Pacte internacional de drets civils i polítics (Com. n. 3160/2018)- que recorda a les autoritats espanyoles que han de ‘prendre totes les mesures necessàries per assegurar que Jordi Sànchez i Picanyol pot exercir els seus drets polítics d’acord amb l’article 25 del Pacte’.

Una quarantena d’eurodiputats de tots els grups polítics tret del PP reclamen que els presos polítics siguin alliberats i no es lliurin els exiliats. Els parlamentaris, de quinze estats membres, demanen en el ‘Manifest pel diàleg a Catalunya’ que la justícia espanyola deixi en llibertat els nou polítics empresonats i alerten que, d’acord amb el codi penal espanyol, poden passar-se fins a quatre anys en presó preventiva.

A més, demanen a la justícia alemanya que no lliuri Carles Puigdemont a Espanya ‘davant de la possibilitat remota que hi tingui un judici just’ i exigeixen ‘per la mateixa raó’ a Bèlgica, el Regne Unit i Suïssa que tampoc no lliurin Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel. Per una altra banda, com recull el nom del manifest que signen, reivindiquen a les institucions europees que s’ofereixin a intervenir entre Barcelona i Madrid ‘per trobar una solució política en el marc d’un diàleg sense condicions prèvies.’ Entre els signants es destaquen l’ex-ministre d’Afers Estrangers eslovè Ivo Vajgl, la vice-presidenta dels socialistes europeus a l’Eurocambra Tanja Fajon i Barbara Spinelli, filla d’un dels pares fundadors de la UE. El manifest es presentarà a Barcelona el 20 d’abril.

En el text, els eurodiputats diuen que, d’acord amb el codi penal espanyol, ‘les manifestacions ordenades no constitueixen un crim de rebel·lió, que sempre ha de requerir violència’. En la mateixa línia, asseguren que l’organització i la celebració d’un referèndum ‘no és un crim a Espanya’ i remarquen, en relació amb el delicte de malversació de què són acusats membres del govern, que l’executiu espanyol va confirmar el 26 de febrer que ‘no s’havien destinat fons públics a organitzar l’1-O’.

Els diputats que signen el manifest són d’Eslovènia, Itàlia, França, Alemanya, Portugal, Irlanda, Bèlgica, Romania, Suècia, la República Txeca, Croàcia, Estònia, Finlàndia, Escòcia i Catalunya. Entre els parlamentaris hi ha membres dels socialdemòcrates (S&D), dels liberals (ALDE), dels Verds-ALE, del grup dels Conservadors i Reformistes europeus (ECR) i de l’Esquerra Unitària (GUE).

Ací podeu consultar el document original i la llista de signants:

44 MEPs from 5 different political groups and 16 nationalities call for:

1.the release of Catalan political prisoners,

2. Puigdemont and Catalan politicians in Germany, Scotland, Belgium and Switzerland not to be extradited

3. Madrid and BCN to negotiate a political solution. pic.twitter.com/pg7jq8Slsh

— Aleix Sarri Camargo (@aleixsarri) April 12, 2018

El president del parlament, Roger Torrent, ha tornat a desconvocar el ple d’investidura de Jordi Sànchez per segona vegada, després que ja ho fes amb el que hi havia convocat el 12 de març. El ple estava convocat per demà a les 10.00, però avui el Tribunal Suprem espanyol ha denegat l’alliberament de Sànchez per a assistir al ple i també la possibilitat que fos investit telemàticament, malgrat la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU que instava Espanya a garantir els seus drets polítics.

Torrent ha convocat a les 10.30 una reunió de mesa extraordinària per abordar les actuacions polítiques i legals que es puguin derivar de la ‘vulneració de drets del Tribunal Suprem’. En aquest sentit, proposarà que el parlament es querelli per prevaricació contra Llarena. La portaveu de JxCat, Elsa Artadi, ha criticat que el jutge impedeixi la investidura de tots els candidats que es proposen.

L’oposició havia demanat que es desconvoqués el ple després de la decisió del Suprem. En canvi, la CUP ha demanat que es mantingués per fer un ‘acte de sobirania’, malgrat reiterar que Sànchez no tindria el seu suport. Els anticapitalistes també han insistit que cal investir Carles Puigdemont. La diputada Maria Sirvent també ha explicat que Puigdemont va traslladar a la CUP que ‘tard o d’hora’ hauria de fer-se valer la seva candidatura a la presidència. Dimarts, una delegació dels anticapitalistes va reunir-se amb el president a Berlín.

Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermón exigeixen a l’estat espanyol que aturi la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i no promogui la signatura d’un nou contracte de l’empresa espanyola Navantia per construir cinc corbetes per a l’armada saudita. Coincidint amb la visita del príncep hereu del país àrab, Mohamed Bin Salman, a Madrid -on es reunirà tant amb el rei Felipe VI com amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy- les ONGs han llançat aquest dijous la campanya ‘Armes Sota Control’.

S’oposen a la signatura del contracte de l’empresa espanyola Navantia perquè veuen un ‘risc substancial’ que els vaixells s’utilitzin per fer atacs militars contra la població civil al Iemen. Més enllà d’aquest possible contracte, l’objectiu de la iniciativa és també que l’estat espanyol se sumi a països com Alemanya, Noruega o Bèlgica i deixi d’exportar armes a la coalició saudita. Les organitzacions afirmen que les vendes són ‘il·legals’ segons la legislació espanyola i internacional i denuncien el ‘risc de complicitat’ en la comissió de crims de dret internacional al Iemen.

Les ONGs reclamen que en cas de signar-se el contracte amb Navantia no s’autoritzi l’exportació de les corbetes, la construcció de les quals calculen que duraria com a mínim dos anys. Basen la seva reclamació en el fet que el Tractat sobre Comerç d’Armes, ratificat per l’estat espanyol el 2014, prohibeix la venda d’armes si, en el moment d’autoritzar l’operació, l’estat espanyol té coneixement que les armes ‘es podrien utilitzar per cometre genocidi, crims de lesa humanitat, infraccions greus dels Convenis de Ginebra o altres crims de guerra’.

En aquest sentit, adverteixen, els vaixells podrien utilitzar-se per fer atacs indiscriminats o mantenir el bloqueig aeri i naval imposat al Iemen per la coalició saudita. ‘Aquest bloqueig ha limitat greument el flux d’aliments, combustible i medicaments, la qual cosa viola el dret internacional humanitari i ha empitjorat la catàstrofe humanitària al Iemen’, lamenten.

Jordi Armadans, director de FundiPau, assegura que són ‘conscients’ del suport d’autoritats al contracte amb Navantia. ‘Els demanem a totes elles i als grups parlamentaris que duguin a terme iniciatives perquè el govern no autoritzi l’exportació de les corbetes i aturi la venda il·legal d’armes a la coalició saudita’, afegeix. Segons dades facilitades per les organitzacions, l’estat espanyol ha exportat armes per un valor de 728,5 milions d’euros entre el 2015 i el juny del 2017.

Segons l’ONU, fins a finals de gener del 2018, en el conflicte del Iemen han mort gairebé 6.000 civils, més de 50.000 han resultat ferits i hi ha tres milions de persones desplaçades internes. Per altra banda, més de 22 milions de persones necessiten ajuda humanitària per cobrir les seves necessitats bàsiques.

Els tres partits independentistes –Junts per Catalunya, ERC i la CUP– han acordat que el Parlament tramiti una demanda per prevaricació contra el jutge Pablo Llarena. Avui el magistrat ha decidit de denegar el permís perquè Jordi Sànchez surti de la presó per a ser investit. ‘És l’atemptat més greu de la democràcia a Catalunya i ho hem d’entomar conjuntament’, ha dit la portaveu de JxCat, Elsa Artadi en una conferència de premsa al parlament.

‘El jutge Llarena diu que hi ha dues menes de diputats: els que són elegibles per a ser president de la Generalitat i els que ho són per a anar a la presó sense judici. Ja no es tracta de “candidats nets”, sinó que els independentistes no són elegibles’, ha explicat Artadi. Ella mateixa ha dit que la mesa del parlament faria una reunió de caràcter urgent per a valorar l’abast polític d’aquesta interlocutòria sense precedents, i serà la cambra que presentarà la querella al Tribunal Suprem.

És el tercer ple d’investidura convocat per Torrent en què acaba fent-se enrere: el primer va ser el 30 de gener i el candidat era Puigdemont; el segon va ser el 10 de març i el candidat era Jordi Sànchez. En totes les investidures fallides, el motiu ha estat el mateix: la impossibilitat del candidat d’acudir a l’hemicicle.

La Mostra d’Igualada, dues fires de literatura infantil, un festival de pallassos i bufons que es paga a la voluntat… Aquestes són algunes de les propostes culturals d’aquest cap de setmana, molt centrades en la mainada. Però també es fa el Saló del Còmic, Emma Vilarassau és Medea i a València hi ha ofertes de dansa i música contemporànies.

La Mostra d’Igualada cerca espectadors curiosos
Barcelona. Fins el 15 d’abril. El certamen d’arts escèniques programa cinquanta-tres espectacles per a fer reflexionar infants i joves. Més informació: Els espectacles imrescindibles de la Mostra d’Igualda

Jack Kirby i Superlópez, protagonistes del Saló del Còmic de Barcelona
Barcelona. Fins diumenge, 15 d’abril. El festival aposta pel públic familiar amb el nou espai ‘Còmic kids’. Més informació: Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2018

El festival Ensems homenatja Carles Santos, artista total
València. Fins al 29 d’abril. El certamen d’experimentació sonora omple València d’actuacions, concerts i instal·lacions. Més informació: Festival Ensems

El Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya converteix Mollerussa en l’aparador de les meravelles
Mollerussa. Fins el 23 d’abril.La mostra, que es fa fins al 23 d’abril, aplega 16 editorials i més de 5.000 llibres. Més informació: Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya

Emma Vilarasau es posa a la pell d’una Medea inabastable
Barcelona. Fins al 12 de maig. Lluís Pasqual dirigeix l’espectacle, que també compta amb Roger Coma, Andreu Benito Joan Sureda. Més informació: Emma Vilarassau fa ‘Medea’ al teatre Lliure

Elles es mouen al festival València Dansa
València. Fins diumenge, 15 d’abril. La programació del certamen reivindica el paper de les dones creadores. Més informació: Festival València Dansa

Els contes prenen vida al festival Món Llibre
Barcelona. Fins diumenge, 15 d’abril. El festival del literatura infantil és un dels actes previs a Sant Jordi que es fan a Barcelona. Més informació: Festival Món Llibre de Barcelona

‘Blue Rai’, produïda per ESCAC Films, arriba als cinemes un any després de ser premiada a Màlaga. Repassem la cartellera i la programació de cinema en català dels cinemes Texas de Barcelona i els Albatexas de València. Més informació: Les estrenes de la setmana

Un cartell internacional pel festival de Pallassos i Bufons a la Gorra d’Alcoletge
Alcoletge. Fins diumenge, 15 d’abril. Presenta 34 actuacions de 17 companyies i per primera vegada hi haurà un espectacle itinerant. Més informació: Festival de Pallassos d’Alcoletge

El Festival de Poesia de la Mediterrània: vint anys sense abandonar ni la tasca ni l’esperança
Palma. Fins diumenge, 15 d’abril. El certamen programa recitals de catorze poetes d’arreu del món i espectacles que barregen la paraula amb la música, el teatre i la imatge. Més informació: Festival de Poesia de la Mediterrània

TEMA DEL DIA
Descarta eleccions. Ara que s’ha barrat per segona vegada el pas a la investidura de Jordi Sánchez, el president Carles Puigdemont marcarà el ritme i el contingut cap a una nova investidura en què pot passar qualsevol cosa, menys dues: que sigui ràpida i que hi hagi eleccions. El president veu clar que no hi ha d’haver nous comicis i, per tant, cal fer govern, però sense pressa, com voldrien el PDECat o ERC. El calendari fixa de termini el 22 de maig i fins aleshores considera que s’ha de fer una reflexió amb Junts per Catalunya sobre què ha passat des del 21-D i analitzar si cal continuar acatant allò les decisions dels jutges sobre qui ha de ser el president de la Generalitat, com ha passat fins ara, o cal obrir una nova via.

Amb aquest esquema, no hi haurà govern abans de Sant Jordi, com volia ERC. D’entrada la setmana que ve Puigdemont reunirà el grup parlamentari de Junts per Catalunya a Berlín per fer aquesta reflexió sobre els objectius de la legislatura, com es fa efectiva la República i com s’estableix la relació entre el futur govern autonòmic i el Consell de la República a l’exili. I una vegada aclarit això s’entrarà en el debat de noms. Tot i que a les travesses han sortit molts candidats i candidates, Puigdemont encara no ha pres cap decisió. I la demostració que no té pressa és que la reunió no serà dilluns. No té data, encara.

Tampoc no és clara l’opció de tornar a ser candidat a la investidura, una possibilitat que no es tancarà mentre mantingui l’acta de diputat –i no hi pensa pas renunciar–, però que és difícilment viable si ERC no aixeca el vet. Hi ha un sector de Junts per Catalunya partidari d’intentar investir-lo per intensificar la pugna amb l’estat espanyol. I la CUP també li ha demanat que sigui candidat, en una reunió aquesta setmana a Berlín amb els diputats Carles Riera i Maria Sirvent. Puigdemont també s’ha reunit amb Artur Mas aquest migdia per analitzar l’estratègia a seguir després de la decisió de Llarena de vetar Sànchez, que els ha agafat just quan han començat la trobada. L’ex-president és partidari d’accelerar la investidura d’un candidat sense càrregues judicials, cosa que topa amb Puigdemont, que no descarta cap opció. Ara, ambdós coincideixen que s’han d’evitar sigui com sigui les eleccions.

Mentrestant, hi ha un factor que pot alterar-ho tot, que és la deliberació del tribunal alemany de Slesvig-Holstein sobre l’euroordre. Ara com ara, tot progressa d’acord amb els interessos de Puigdemont, però la diplomàcia espanyola fa una ofensiva sense precedents per evitar que resti en llibertat. Si el procés de l’euroordre pot allargar-se, la decisió del jutge Llarena de menystenir la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU reforça la posició dels exiliats, que tenen un argument més per a demostrar que a Espanya no es té en compte la justícia internacional i es violen els drets polítics dels diputats. Llarena s’ha passat pel clatell l’ONU en un moment en què Europa qüestiona la seva interlocutòria. A curt termini pot rebre l’aplaudiment dels seus, però internacionalment tot això es pot girar en contra de la justícia espanyola. Tot això al marge del recorregut judicial que pugui tenir la querella contra Llarena anunciada avui que presentarà el Parlament a instàncies de Junts per Catalunya, ERC i la CUP.

MÉS QÜESTIONS
El Consell reprèn el projecte perquè el metro travessi la Ciutat Vella de València. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat que es faria un estudi de viabilitat de l’últim tram de la línia 10 entre el Mercat Central i el Pont de Fusta i ha pronosticat que el gener del 2019 se’n reprendran les obres. La Generalitat no solament s’ha proposat d’acabar els trams inacabats de la línia 10 del metro (antiga T2), sinó que farà un estudi de viabilitat per al recorregut soterrat que travessaria la Ciutat Vella, des del Mercat Central fins al Pont de Fusta. De moment, la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori ha encarregat la redacció del projecte de la L10 des del carrer d’Alacant fins al barri de Natzaret, que executaria en dues fases. Si els terminis es compleixen, a l’octubre s’hauria enllestit la redacció del projecte i al gener començarien les obres de la primera fase que arribaria fins a la Ciutat de les Arts i les Ciències, amb un cost estimat de cinquanta milions d’euros, dels quals trenta seran aportats per la Generalitat i vint pels fons europeus Feder.

Oltra demana claredat al PSPV i el Bloc sobre el seu finançament. La vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, considera que és sa, ‘democràticament parlant’, que s’exigeixi ‘claredat’ i es donin ‘totes les respostes i explicacions pertinents per assumir responsabilitats polítiques que puguen derivar-se’n’. I afegeix: ‘Quan hi ha sospites, quan hi ha dubtes i quan hi ha investigacions en marxa, val més arribar fins al fons, proporcionar claredat i transparència i rendir comptes a la ciutadania.’ Oltra ha dit això per justificar el suport a la comissió d’investigació en les Corts sobre el finançament dels partits, responent a una qüestió sobre la reunió d’ahir entre Podem, el PSPV i el Bloc. En la reunió, Podem va instar els altres dos partits, després de les informacions sobre el seu suposat finançament il·legal, a publicar abans de vint dies la seva comptabilitat i les factures de les seves campanyes electorals.

Mallorca commemora la República amb nombrosos actes. La setmana del 14 d’abril s’ha consolidat a Mallorca com una cita anual per a commemorar proclamació de la Segona República i els qui foren objecte de represàlies per haver-la defensada. Enguany s’han convocat molts actes. Van començar dimarts a Palma amb la taula rodona ‘República, passat i futur’, organitzada per Més per Palma. Hi participaren Antoni Noguera, Magdalena Nebot i Bernat Riutort. Fins dissabte es faran actes a Manacor, Pollença, Alaró, Santa Maria del Camí, Bunyola, Esporles, la Pobla i Porreres. A Alaró hi participarà el raper Valtònyc.

La Cambra de Comerç vol un aeroport a Andorra. El president de la Cambra de Comerç, Miquel Armengol, ha explicat que l’entitat fa mesos que treballa en el projecte d’un aeroport d’Andorra. El projecte hauria de permetre de rebre ‘avions grans’ per fer vols transoceànics i ‘des d’Andorra anar directament a Dubai’. ‘No somiem truites’, ha dit. Armengol veu viable una pista de 2 quilòmetres combinada amb pendents ‘fora de nuclis urbans i sense gaires problemes de soroll’. El ministre de Turisme, Francesc Camp, ja li ha respost Armengol: ha descartat que es construeixi un altre aeroport i ha refermat la determinació del govern d’impulsar l’aeroport d’Andorra – la Seu per millorar les comunicacions.

LA XIFRA
El 57 o el 39 són els canals on es pot sintonitzar À Punt Televisió a la demarcació de València. A Alacant és el 25 i a Castelló el 60. La nova radiotelevisió també ha estrenat carta d’ajust.

TAL DIA COM AVUI
El 12 d’abril de 1931 les forces republicanes i d’esquerres van guanyar les eleccions municipals a totes les grans ciutats de l’estat espanyol. Havien estat presentades en clau plebiscitària i van desembocar en la proclamació de la Segona República

Els Comitès de Defensa de la República han fet una crida a mantenir la mobilització i a ‘unir-se als CDR des de cada vila, poble, barri i ciutat’ després de les detencions que han fet aquesta setmana la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra de persones que en formen part.

‘Malgrat aquest cop repressiu i els que puguin venir, respondrem amb més lluita, més força, més mobilització i més solidaritat’, ha dit David Aranda, advocat i militant d’Alerta Solidària, que ha llegit un manifest acordat pels CDR davant el Palau de Justícia, on s’han aplegat unes 200 persones per donar suport a aquests grups. Segons el manifest, ‘l’operació contra els CDR ens mostra que anem pel bon camí’.

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha reaparegut dues setmanes després d’haver-se’n anat a l’exili, el dia que li tocava declarar al Tribunal Suprem espanyol, juntament amb Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa, que foren empresonats de nou per ordre del jutge Pablo Llarena. ‘Si m’hagués quedat, estaria empresonada’, explica en una entrevista a Le Temps.

Rovira s’ha instal·lat a Ginebra, igual que l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel. La líder d’ERC argumenta que és objecte d’una persecució política per part de l’estat espanyol i diu que no podia arriscar-se a ser empresonada vint anys o trenta amb una filla tan petita. Rovira reitera que la policia espanyola la seguia i que vivia en una mena de presó interna que no li permetia d’expressar lliurement les seves opinions polítiques.

Afegeix que l’independentisme ha intentat negociar amb el govern espanyol durant l’última dècada, però que ni el PP ni el PSOE no han volgut seure a la taula a negociar amb la Generalitat. Parla també de la censura que hi ha hagut aquests últims mesos a l’estat espanyol i de la repressió.

L’entrevista té un to molt personal i aprofundeix poc en l’actualitat política. Entre més detalls, explica que, d’ençà que va arribar, es va posar a disposició de les autoritats suïsses i que, si calgués, presentaria una demanda d’asil: ‘Però de moment no ha calgut’. Diu que a llarg termini no podrà tornar a Catalunya, un fet que l’entristeix. Per això, quan acabi l’any escolar, el seu marit i la seva filla s’uniran a ella a Ginebra. Respecte de la possibilitat de demanar asil a Suïssa, Rovira diu que no ho descarta.

També explica que ha escollit Ginebra perquè és una ciutat de pau al cor del dret humanitari: ‘Hi ha les Nacions Unides i moltes organitzacions no governamentals que actuen en l’àmbit de la cooperació internacional, especialment en el desenvolupament.’ Rovira, advocada de professió, també diu que cerca una feina.

Afegeix que la prioritat és recuperar els fonaments de l’estat de dret, la llibertat d’expressió i el dret de manifestació, entre més reivindicacions amenaçades per la repressió. Diu que no té pas intenció de renunciar a la secretaria general d’ERC i que sentiria un ‘buit’ si hi renunciava ara, mentre Oriol Junqueras i més companys estan empresonats.

Demà es farà al parc del Fòrum de Barcelona la quarantena la Telecogresca, la festa universitària més gran del país. Hi actuaran els grups Txarango, Idea Música, Zoo, Lágrimas de Sangre i Xavi Sarrià, i els disc-jòqueis Dj Monka, lo PutoCat, Blanca Ross, The Tripletz, Albert Nieve i Vandal. Amb un aforament de dotze persones, la Telecogresca té una dimensió més acostada a la d’un festival o un macroconcert que no pas a la d’una festa organitzada per una associació d’estudiants sense ànim de lucre. Vuit hores de música, que sonarà en dos escenaris gràcies a la feina d’estudiants voluntaris: una setantena de persones que es dediquen a l’associació durant tot l’any i entre tres-cents i quatre-cents pencaires –els ‘matxaques’, que diuen ells– que treballen durant la festa i els dies previs.

Per trobar l’origen de la Telecogresca, cal retrocedir als anys setanta, quan l’única escola d’enginyeria de tot el país era a Terrassa. Va créixer tan de pressa que el 1974 l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona (ETSETB) va traslladar-se a Barcelona i les classes es van començar a fer en un edifici, molt deteriorat, cedit per la diputació. El compartien amb l’Institut de la Dona i l’Institut del Teatre, de manera que aviat es va fer petit. Després d’això, l’ETSETB va ocupar també aules cedides per l’Escola d’Arquitectura a la zona de Pedralbes i uns locals de lloguer. La precarietat va encendre un moviment estudiantil ja especialment actiu pel context polític del moment que es va mobilitzar per demanar un edifici en condicions.

‘Vam estar pràcticament un any i mig fent una lluita bastant intensa, que va coincidir amb un moviment molt fort per la llibertat d’expressió compartit amb estudiants d’altres facultats’, explica Daniel Cortés, un dels estudiants de telecomunicacions que va impulsar la Telecogresca. Finalment, el 1978 van aconseguir l’adjudicació d’uns terrenys per a aixecar-hi el nou edifici de l’escola i van pensar que calia fer una festa. ‘Quan ens van lliurar els mòduls pre-fabricats provisionals, vam voler celebrar-ho, perquè havia estat una lluita llarga, amb vaga de fam inclosa. La festa tenia un caràcter molt reivindicatiu, però també d’agraïment perquè tots els campus del voltant ens havien ajudat molt’, recorda Cortés.

La primera Telecogresca la va organitzar el Centre de Publicacions d’Enginyers de Telecomunicacions (CPET), una cooperativa nascuda també del moviment estudiantil, i les prop de 200.000 pessetes que va costar les va pagar l’escola de telecomunicacions. ‘Ens hi vam presentar i els vam dir que nosaltres havíem aconseguit l’escola, i que ells havien de ser generosos d’alguna manera i participar en la celebració, on van actuar artistes com Pere Tàpias i l’Orquesta Plateria’, explica. Entre unes quinze persones van posar la primera pedra d’una festa que s’ha anat repetint durant quaranta anys.

‘La festa se’ns va escapar de les mans, va començar a mitja tarda i va acabar l’endemà a la matinada. L’escola era nova, encara feia olor de pintura, i després de la festa va quedar feta un desastre. Imagina’t, el lloc era petit i va passar per allà tot el campus nord’, explica, joiós. L’endemà, el director de l’ETSETB li va trucar i li va demanar raons. ‘Recordo que em va passejar per tota l’escola i em va ensenyar totes les destrosses que hi havia. Vam haver de repintar tot l’interior de l’escola perquè estava feta un desastre’, diu. Malgrat tot, l’any següent no en van dubtar i van preparar la segona Telecogresca.

Una relació estreta entre l’ETSETB i la Telecogresca
L’incident no va anar més enllà i la bona relació entre els estudiants i l’escola s’ha mantingut fins avui. ‘La relació amb l’escola de telecomunicacions és molt estreta, sempre els demanem l’opinió i intentem anar alhora amb aquests temes’, explica Joan Sànchez, actual president de l’associació cultural que ara organitza la festa. A més de la Telecogresca, l’associació organitza la Festa de Dia –celebració anual que es fa dins el recinte universitari, com originàriament– i la Telecofarra, una festa privada per a agrair als voluntaris la implicació en la Telecogresca.

Cada dos mesos, els membres de l’associació es reuneixen amb la direcció de l’escola per a fer seguiment de les activitats previstes. ‘Tenen total autonomia, nosaltres hi som sobretot per a ajudar-los en allò que ens demanin, com parlar amb l’ajuntament o amb qualsevol institució que necessiti una autoritat com a representant de l’escola’, diu Ferran Marqués, director de l’ETSETB. Tanmateix, reconeix que, com que fa tants anys que s’organitza la festa, els estudiants ja hi tenen la mà trencada. ‘Tot ha tingut una evolució generacional, hi ha ex-membres de la cooperativa CPET i de la Telecogresca que han estat professors i alguns ja s’han jubilat i tot’, diu Daniel Cortés.

Els anys posteriors, la Telecogresca va convertir-se en la festa de referència del jovent universitari de Barcelona, primer al bosc del Rectorat i després a les pistes universitàries de la Universitat de Barcelona. A partir del 1993, es va començar a fer a l’esplanada del Sot del Migdia, a Montjuïc, on –tot i les dificultats logístiques de l’espai– la festa va créixer any rere any. S’hi va fer dotze anys, moltes vegades amb més de deu mil assistents.

A partir del 2006, la Telecogresca va canviar d’emplaçament per un canvi de la normativa municipal, i es va establir al parc del Fòrum, on s’ha consolidat com la festa universitària més important del país. Per l’organització, el Fòrum és el model òptim i no aspiren a créixer més. ‘Ara mateix, i tenint en compte el panorama dels festivals a Catalunya i que és una festa gestionada per estudiants, no podem anar més enllà’, reconeix Joan Sànchez.

‘A l’escola de telecomunicacions ens agrada molt que els nostres estudiants facin vida universitària, potenciem moltíssim l’associacionisme’, diu el director del centre. Ara, segons que explica, sempre recomana que s’impliquin en associacions a partir de segon curs. ‘Descobreix si realment ets capaç d’estudiar telecomunicacions, arrela’t a la universitat i llavors participa en associacions’, aconsella.

Les claus de l’èxit
Justament, haver sabut aturar el creixement de la festa en el moment adequat ha estat una de les claus per a mantenir-se quaranta anys, diuen. ‘En el moment que en fas un gra massa potser fas que la festa no sigui sostenible’, diu el president de l’associació. ‘El Fòrum va ser una necessitat, que hi hagi una festa que aglutini tot el moviment universitari ho trobo genial, és com una cita obligatòria de cada any’, comenta Cortés.

Per al fundador de la festa, també és clau la ràpida renovació generacional, que fa que els organitzadors sempre siguin estudiants: ‘Aquest és el secret de la supervivència tan llarga, que l’organització també té l’obligació de canviar. No s’hi han quedat sempre els mateixos; si no, s’hauria mort, segur. Si jo ara em posés a organitzar la Telecogresca, només se m’ocorreria portar-hi gent de l’època.’

Un cop hagi passat la Telecogresca de demà, la maquinària de l’organització començarà a preparar la de l’any següent, que es pagarà amb els diners guanyats enguany. ‘No hi ha remuneracions econòmiques per als membres de l’associació. Tot allò que s’ingressa es destina a la festa de l’any següent. Els anys que hi ha beneficis es fa una mica de reserva per a compensar els anys que hi ha pèrdues. Així fa quaranta anys que som sostenibles’, diu Joan Sànchez.

No puc tornar a cap dels llocs on he crescut. Del primer pis dels pares, on vaig viure un mes, no en recordo mai l’adreça. Del segon, en veig sovint el balcó des del carrer i el reconec més per les fotos que per haver-hi viscut fins a cinc anys. La casa on vaig viure més temps, fins que me’n vaig anar de Premià, ja no té res a veure amb mi, fa poc he sabut que no hi queda ni el desmai, i no goso passar per aquell carrer per por que algun antic veí em reconegui i em faci preguntes que no sabria contestar. Al pis on viuen ara els pares jo ja no hi he viscut. La casa dels avis, a Montblanc, va ser enderrocada. I la de Vilaverd, venuda i reformada de dalt a baix. Al meu primer pis a Barcelona, a Vallcarca, no li vaig fer prou fotos, i allà també hi vaig créixer, a hòsties, bona part del temps, però hi vaig créixer molt. Sóc de tots aquests llocs i no puc tornar a cap, potser per això m’aferro tant al Raval encara que aquest mes faci set anys que visc a Sant Antoni, perquè ja se m’han escapat massa orígens.

De vegades sóc una escriptora maresmenca, sovint sóc barcelonina, i des de fa un any i escaig «tinc orígens vilavertins» per haver escrit una novel·la mig situada al poble de mon pare, Vilaverd. Però no sé d’on sóc, potser sóc d’on no visc, maresmenca a Barcelona, barcelonina a Premià, etcètera. No puc evitar sentir que traeixo el lloc que m’adjudiquen. Però sempre hi ha algú que fa el gest per mi, que em penja un gentilici al clatell, i mentre jo em debato amb l’estupefacció ell ja ha fet la feina, i fins ara no se n’ha queixat ningú, només jo, però per dins, com ens queixem els que no tenim clar què volem.

No sé què haurien de dir, de mi. El que menys em sento, i ho dic de cor, és barcelonina, la ciutat s’entesta a recordar-me sovint que vaig venir de fora. Tenia un altre títol per a aquest article: Barcelona m’expulsa, però l’he descartat perquè mentre no l’escrivia, l’article, he llegit una novel·la que m’ha fet veure que sóc una metec. I ho sóc perquè ho he decidit jo, perquè «és la teva mirada la que et fa estranger, no la dels altres», ho diu en Pep Puig a Els metecs. Així que no puc ser d’enlloc, tinc un tros a cada banda, i espera’t, perquè Sant Antoni potser sí que m’expulsarà, i llavors afegiré un nou punt al meu mapa particular d’orígens. Sóc de molts llocs i desconfio dels que són d’un de sol, dels que no tenen un mapa ple de punts.

També he decidit que no es pot ser d’una ciutat, que fa falta l’afegit d’un poble, d’un lloc petit, més delimitat, que et càpiga a la memòria, un lloc on et reconeguin o creguis que t’hi poden reconèixer si hi tornes, un lloc amb una olor particular, de coca de ceba, d’estufa de llenya, de fems o d’anxoves en sal, però un lloc que et concreti, que no et desfaci en l’anonimat de la ciutat. Per això els que vivim a Barcelona correm a dir en quin barri tenim el pis, perquè la por d’acabar difuminats ens demana concreció, reduir les coordenades per assumir el lloc que representa que ens defineix, perquè el lloc on vivim ens fa, no venim fets del tot del lloc on vam créixer, ni vam créixer en un sol lloc. I anar-se movent, canviant de pis, d’adreça, de codi postal, és anar afegint pedaços a un cobrellit de patchwork que si tot va bé acabarà sent el mapa amb què ens taparem de vells, quan el fred ficat ja dins dels ossos ens obligui a no bellugar-nos més. Amb els dits artrítics i arrugats, el mapa de venes al descobert, pigues com illes esquitxant-nos el dors de les mans, anirem assenyalant l’itinerari del que haurà sigut la nostra vida.

Però n’hi ha que som impacients, tenim el cap ple de preguntes, i ho hem de fer abans, això, mentre encara cosim el cobrellit, quan tot just queda embastat el nou pedaç que hi afegim. Els que escrivim ho fem, això, i encara més si som metecs, si no ens sentim d’enlloc, si sempre som els estranys, anem on anem. Observar cada peça tot just quan arriba, quan encara no l’hem amorosit amb el tacte, quan encara no ens n’hem après l’estampat. Això ho fa Pep Puig a la seva novel·la, escriu embastant, unint peces i mirant-se-les abans que quedin del tot cosides, i dient què veu quan les mira, escriu explicant com escriu, com cus, com agafa el fil. Potser no li agradarà aquesta metàfora, perquè Els metecs és una novel·la molt masculina, però és masculina en un sentit introspectiu, gairebé tendre si no fos per la vacuna de sornegueria que Puig ens administra cada dos per tres, d’homes que dubten i pateixen («què se’n farà, dels nostres fills, amb uns pares com nosaltres?»), de pares que busquen qui són no tant per ells sinó pels fills, de pares que s’han trobat sent pares i encara no havien acabat de ser fills. És una novel·la de converses entre homes, d’homes que s’escolten i entre broma i broma en deixen anar de grosses, perquè «tots els pares patim, però quan no som capaços de dissimular el patiment ni davant dels amics del col·le, és que patim molt». I és també una novel·la de tornar al lloc on vas ser feliç, i de tornar al lloc on un amic teu va ser feliç, per mirar de trobar-ne alguna engruna, d’aquella felicitat. De tornar i veure que els llocs no canvien, que qui canvia és qui els mira, perquè els llocs et canvien la mirada.

«Tinc molt clar que el relat acabarà tenint més forma de pregunta que de resposta», i és ben bé així com avança Els metecs, entre dubtes, recerques i preguntes, i poques coses es resolen quan arribes a l’última pàgina, perquè els metecs vivim perdent-nos i buscant sense acabar de trobar mai, buscant l’origen, buscant l’engruna de felicitat, buscant el pròxim lloc on provarem de ser amb menys preguntes, però sempre perdent-nos un altre cop, perquè ens escrivim mentre escrivim, perquè les preguntes sempre hi són i es multipliquen, i perquè només podem viure perduts, amb un mapa ple de punts, amb aquell cobrellit que us deia, ple de pedaços, no tots ben cosits, alguns encara nous, uns altres descolorits, només es pot viure perdut si vols escriure, perquè escriure és preguntar, i preguntar és dubtar, i dubtar és perdre’s, perdre’s de pedaç en pedaç fins que ens puguem amagar sota el cobrellit apedaçat i observar-lo, perquè els que escrivim ens el mirarem des de sota per veure i recordar com en vam cosir cada pedaç, amb una agulla enfilada clavada a la solapa per si cal fer-hi algun retoc, ara que ningú no ens veu.

Els metecs embastem i apedacem, i desconfiem dels que en arribar a vells es tapen amb flassades d’una sola peça, llises, perfectes, d’un sol color, perquè no entenem que es pugui viure sempre igual, sempre recte, sempre llis, amb un sol color per bandera, nosaltres que vivim tantes vides com persones ens passen per les mans, tantes vides per fugir de la nostra quan algun pedaç se’ns resisteix. Així que no puc tornar a cap dels llocs on he crescut, però en tinc un pedaç de cada, cosits i recosits, que els repasso sovint, en aquest cobrellit que es fa, que faig, i que un dia repassaré per sota, amb el pols tremolós, si tot ha anat bé, dient a qui m’escolti que sóc una metec, que arreu sóc estrangera, i que ho he decidit jo.

El diputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta feia aquest retret al ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, només deu dies després de l’1-O: ‘Com és possible que, tenint un servei exterior de veritat, amb tantíssima gent, amb tantíssims funcionaris que són sobre el terreny, que cobren de l’erari públic, una diplomàcia privada per mitjà del Diplocat hagi pogut crear en l’imaginari internacional la idea que l’Espanya actual té alguna cosa a veure amb l’Espanya del franquisme?’

C’s pregunta pq no es va controlar que els mitjans de comunicació internacionals no van amagar la violència de la policia española l’#1Oct pic.twitter.com/ZsjHzoxp4H

— Miquel Buch (@MiquelBuch) 11 d’octubre de 2017

Girauta burxava el govern espanyol en una de les ferides que més li couen de tots els anys del procés d’independència de Catalunya: el front exterior, on en general la gran i vella diplomàcia espanyola ha fet aigües. L’estat espanyol, durant cinc anys, s’ha sentit descol·locat per una diplomàcia pública absolutament diferent de la seva, en l’estil i en el contingut; la que havien dut a terme les delegacions de la Generalitat a l’exterior i també, i molt especialment, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, el Diplocat. És al Diplocat que es referia Girauta en aquella queixa: a la capacitat de la diplomàcia catalana de passar la mà per la cara a una estructura mastodòntica a l’hora de fer arribar els arguments de l’independentisme. I això va treure de polleguera el govern espanyol, i explica l’obsessió que tenia per liquidar tant les delegacions de la Generalitat com el Diplocat mateix, i la manera com Soraya Sáenz de Santamaría es vantava d’haver deixat fora de joc el Consell de la Diplomàcia.

Era l’efecte de l’aplicació del 155, impulsat pel govern espanyol i aprovat amb l’aval del PP, el PSOE i Ciutadans. Ja es va fixar una data per a la dissolució definitiva: avui, divendres 13 d’abril. Però l’estat espanyol tenia la necessitat de fer ostentació de la conquesta, d’exhibir el botí, i per això ahir desplegà un dispositiu d’agents de la Guàrdia Civil a la seu del Diplocat, a l’avinguda Diagonal de Barcelona. Durant més de cinc hores van escorcollar despatxos i van retenir-hi personal, brandant una ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, el principal ariet judicial contra l’independentisme, juntament amb Pablo Llarena i Carmen Lamela. El pretext: la cerca d’informació sobre els preparatius de l’1-O, perquè malden per trobar qualsevol cosa que pugui servir per a bastir l’acusació de malversació.

La dissolució del Diplocat arriba quan els efectes de la feina desplegada també donen fruit ara mateix, quan l’opinió pública de mig Europa veu astorada com es persegueixen polítics electes acusant-los d’actes violents que en realitat va perpetrar l’estat espanyol, que és qui formula l’acusació. Els mitjans de comunicació de referència i els polítics de diversos colors de molts països europeus potser no comparteixen la idea de la independència de Catalunya com una cosa bona, i aquesta és una de les dificultats que va tenir l’acció del Diplocat. Però sí que veien que els catalans havien de tenir el dret de poder decidir sobre el seu futur polític, com van fer els escocesos; i han comprovat qui és que exerceix la violència i han criticat la repressió desfermada contra dirigents polítics, activistes i ciutadans.

Catalunya no podia competir en recursos amb una estructura tan gran com la de la diplomàcia espanyola, però podia ser molt més eficaç fent servir la intel·ligència, l’agilitat, la rapidesa i la imaginació. L’accés als ministres de les cancelleries europees era vetat, però en canvi es podien fer arribar els arguments i les explicacions sobre què passava a Catalunya amb contactes amb el món acadèmic, les universitats, els periodistes i els representants dels partits polítics d’un país determinat. Hi havia molta gent disposada a escoltar, i el Diplocat comptava amb una vintena de persones molt preparades i que treballaven amb agilitat en una desena de llengües diferents, presentant memoràndums i informes moderns, entenedors i atractius sobre el procés polític català.

Tot això, amb un ús reeixit de les xarxes i amb un programa de visites internacionals eficaç, contrastava amb la feixuguesa, lentitud i grisor de la resposta que venia del cos diplomàtic espanyol, que reaccionava tard i malament. L’estat espanyol mai no va dur la iniciativa; sempre anava a remolc, i quan des de Catalunya s’organitzava algun acte, per exemple en un think tank o en una universitat, la reacció espanyola era destralera, gairebé ridícula, intentant fer sabotatge dels actes, utilitzant l’amenaça, provant d’evitar que la part catalana pogués exposar amb normalitat els seus arguments. I es posaven en evidència. L’organització del Diplocat era molt professionalitzada, i un article del president en un diari de prestigi internacional, o un editorial del New York Times crític amb Espanya, era respost al cap d’uns dies amb un article desesperat de l’ambaixador als EUA, relegat en un racó del diari, a les cartes dels lectors. És un exemple.

Però, a més, el Diplocat ha estat capaç de transcendir aquesta dinàmica de la pugna internacional sobre el relat i ha sabut teixir aliances i complicitats amb representants de molts àmbits de la vida social i econòmica del país. En va ser l’exemple més potent la creació a final del 2016 del consell consultiu del Diplocat, integrat per quaranta personalitats per a ajudar a projectar Catalunya al món. Hi havia, per exemple, els ex-ambaixadors Ambler Moss (EUA) i Arturo Sarukhan (Mèxic); la representant de l’ACNUR a l’Europa Central, Montserrat Feixas; l’empresària Sol Daurella; els músics Jordi Savall i Josep Carreras; la diputada sueca Bodil Valero; el filòsof Josep Ramoneda; la cuinera Carme Ruscalleda; i el futbolista Xavi Hernàndez.

Precisament Moss va facilitar un dels contactes de més alt nivell que va fer Puigdemont durant els mesos previs al referèndum, amb l’ex-president dels EUA i premi Nobel de la pau Jimmy Carter. El president va poder explicar la situació política a Catalunya en el prestigiós Centre Carter, que dirigeix l’ex-president nord-americà mateix i que treballa en la mediació de conflictes arreu del món. I es va poder fer sense que ni se n’assabentés la diplomàcia espanyola, que va reaccionar enfurismada pressionant perquè no aparegués cap fotografia de Carter i Puigdemont junts.

D’episodis com aquests, el govern espanyol en va prendre nota. El 155 li va servir per a passar comptes, i ho han acabat fent amb ostentació i amb el to burleta de la vice-presidenta espanyola que encara ressona: ‘Diplocat en liquidació!’ Però les llavors que va plantar la diplomàcia pública catalana continuen donant fruits, encara ara.

Jordi Graupera s’ha proposat de sacsejar el panorama polític barceloní a les pròximes eleccions municipals. Falta un any per als comicis i el sobiranisme reflexiona sobre la fórmula per a desbancar Ada Colau, que governa amb tan sols 11 dels 41 regidors del consistori. El sistema electoral preveu que, si no hi ha cap majoria absoluta, pugui governar l’ajuntament el partit més votat. Aquesta circumstància afavoreix de presentar una fórmula que pugui donar al sobiranisme la primera posició d’ací a un any. I Graupera proposa de fer-ho amb unes primàries obertes per a fer una llista que aplegui les formacions independentistes, excepte la CUP. En aquesta entrevista, parlem de les raons d’aquesta proposta per Barcelona, els camins que ja s’han explorat, l’exclusió de la CUP, el combat global entre ciutats i estats i, evidentment, la relació de tot això amb la política catalana, el referèndum de l’1 d’octubre i la gestió posterior d’aquell resultat sobre la independència.

—Heu tingut la resposta que esperàveu, a la proposta de primàries?
—La resposta és millor que l’esperada. Teníem expectatives sobre diversos aspectes. La convocatòria de l’acte de presentació, la resposta i l’impacte de les coses que es van dir, la reacció dels partits i el suport de la gent. Són quatre elements que volíem saber com anirien. Ja prevèiem que la gent de base ens donaria més suport que no pas els partits. És lògic que tinguin una reticència d’entrada, perquè la proposta és de llarg recorregut. És una idea que costarà de fer penetrar, com sempre passa a la política catalana i barcelonina. Però les inscripcions a la conferència, l’assistència bestial de la gent, la reacció que van tenir durant la conferència, la reacció i el ressò dels mitjans –amb quaranta o cinquanta periodistes acreditats–, les petites obertures que han fet els partits, i el suport explícit de signatures de molta gent, tot plegat va funcionar prou bé. Ara ja tenim prop de 15.000 signatures. És més que no esperàvem tres setmanes després d’haver obert la proposta. Estem satisfets. També tenim 400 voluntaris que s’han apuntat per ajudar-nos a impulsar el projecte.

—Qui impulsa aquest projecte, més enllà de Jordi Graupera?
—Hi ha particulars experts en algun àmbit d’interès de la ciutat. Enginyers, economistes, politòlegs, llibreters, botiguers, etc., que s’han posat en contacte amb nosaltres per poder participar en la concepció del projecte. Tenim una crisi de creixement. El grup de gent que hem muntat això és un grup que té un interès clar per la vida pública però que no es veu entrant en un partit polític. I aquest grup s’ha multiplicat i som en un procés de formalitzar tot això. Farem una associació que tindrà l’objectiu d’incrementar la participació política a Catalunya. Farem una recollida de fons per poder finançar les campanyes i totes les activitats necessàries per fer que sigui un tema central de la política catalana els pròxims mesos.

—Qui són aquestes persones del nucli impulsor? Quins noms hi ha?
—Encara no farem públics els noms. Aviat farem una presentació pública, i aleshores ja sortiran els noms, que tenen en comú que són persones sense una gran projecció pública. No són periodistes, polítics ni gent gaire present als mitjans. Són gent que ha treballat des de la base, activistes, acadèmics, gent que ha viscut fora del país i que vol tornar i participar. Tenim grups de treball sobre diferents àmbits. I volem fer un gran esforç per deslligar la proposta concreta de primàries obertes de la meva candidatura concreta. És important que la cosa que funcioni siguin les primàries, més enllà de la meva opció com a candidat. A la conferència de l’altre dia vaig fer un gran esforç per separar una cosa de l’altra.

—I tot això qui ho paga de moment?
—De moment, hem hagut de pagar dues coses. L’esdeveniment del dia 20 al Teatre Victòria. El lloguer del teatre, per una banda, i la web, el disseny gràfic, etc., per una altra. El lloguer del teatre l’he pagat jo de la meva butxaca. He demanat un crèdit per a poder-lo pagar. No hi ha posat diners ningú més. La resta s’ha fet amb feina voluntària. La imatge gràfica, el vídeo promocional, la web, la gestió de premsa, tot això ho ha fet un grup de gent pro bono. Però això té un límit. El voluntarisme té un límit. Per això articularem l’associació i recollirem diners per a pagar aquestes coses. I ho farem de manera completament transparent. Ningú no pagarà res d’amagat.

—N’heu parlat més, amb els partits? Hi ha cap exploració més enllà de les valoracions públiques?
—La reacció de resistència dels partits és l’esperada. Hem fet una proposta que posa en qüestió l’autoritat que les direccions dels partits tenen sobre la confecció de les llistes i programes. I proposem de traslladar aquesta autoritat a la gent amb un procés participatiu que triï les persones, però també les idees que es defensaran. Abans de la conferència, vaig explicar la proposta als representants de Demòcrates, Esquerra i el PDECat. Ja sabia que la seva reacció no era positiva, però tampoc tancar-se en banda. A Esquerra Republicana és on són més hermètic.

—Per què?
—Potser són els qui tenen menys incentius d’entrada, perquè pensen que poden guanyar sols. Jo penso que és un error. A les primàries del PDECat, en Carles Agustí ha donat suport explícit a la proposta, mentre que Neus Munté demana més concreció, però es mostra també oberta a parlar-ne. Els Demòcrates faran una consulta a la militància, però la direcció sembla que és favorable a la idea. I també ho és Solidaritat, que té alguns representants municipals arreu del país. Sóc conscient que això que proposo no és tan sols un mecanisme de selecció de personal. És una proposta feta a partir de l’anàlisi que necessitem un canvi de cultura política. I per tant, és un procés difícil, llarg i costós. Cal que siguem pacients.

—No parleu mai de la CUP. Per què?
—Bona pregunta. Tampoc la vaig anomenar a la conferència. Em vaig posar en contacte amb ells en algun moment abans per explicar-los-ho. Però no vam trobar el moment. I no és cap excusa que doni ara. La meva reflexió sobre la CUP és la següent. Jo no sóc ningú per a dir a la CUP que ha de quedar al marge d’això que proposo. Són els que més explícitament han deixat clar que no hi volen ser. Però si la CUP decidís de participar-hi, em semblaria fantàstic. La meva impressió és que la CUP té un capital polític que es basa en la seva capacitat de dir que no.

—Dir no com a capital polític?
—Tenen una gran capacitat de resistència quan el carril central del sobiranisme entra en processos de presa de decisions que depenen d’agendes polítiques particulars. Resisteixen i diuen que no. I de vegades l’encerten i de vegades, no. Però en moments molt importants han estat decisius perquè han estat capaços de dir que no. I a mi m’agrada que es conservi aquest espai. Però és la meva opinió personal. Insisteixo que si decideixen apuntar-s’hi, estaria molt bé. I també és cert que la seva posició ideològica anticapitalista els fa ocupar un espai polític radicalment diferent dels altres partits sobiranistes dins del marc de les institucions liberals. És necessari que el seu espai es preservi i s’expressi d’una manera diferent.

—Ja us han ofert d’ocupar alguna posició destacada a les llistes d’un partit o d’un altre?
—Al llarg de la meva trajectòria pública o periodística, diversos partits m’han ofert diverses coses. Anar a una llista electoral, ocupar càrrecs orgànics i accedir a càrrecs de gestió o govern. Sempre he dit que no. Evidentment, en el procés d’aquestes municipals de Barcelona també ha passat. També m’han ofert, abans i després de la conferència, de participar en una candidatura. Jo he dit que no. No perquè no estigui disposat a ser part d’una llista que encapçali algú altre. Però jo dic que això ens ho hem de guanyar tots en unes primàries. Qualsevol posició en una llista. I cal guanyar-s’ho a partir d’idees que tinguem per a la ciutat i no a partir de la nostra capacitat d’impactar en un seguit de titulars de premsa. No faig res de tot això per a garantir-me un lloc a una llista.

—Si la proposta no acaba essent acceptada pels partits, presentareu una candidatura igualment?

—La resposta és que no ho sé. I he decidit que no saber-ho és el millor que puc fer. Perquè si decideixo que sí, tindré incentius per fer coses diferents de continuar proposant fins al final fer unes primàries. Que és el que vull fer. I si decideixo que no, els partits poden ignorar la proposta. Però el més important és que és una decisió que no puc prendre sol. Si arribem d’aquí a uns mesos a un context en què la nostra proposta té suport de molta gent, i els partits independentistes continuen a la seva, aleshores aquesta decisió s’haurà de prendre col·lectivament, amb la gent que s’hi hauria de comprometre i la gent que ha participat en el moviment per fer possibles les primàries.

—De quines experiències beu aquest model que proposeu? És una inspiració nord-americana?
—Beu de Catalunya. He mirat d’explicar-ho als meus articles a partir de l’1 d’octubre. Parlo d’aquest canvi de cultura política. Penso que hi ha un trencament entre les coses que es fan, es diuen i es pensen fora de l’espai polític, i allò que es diu, es fa o es pensa dins de les institucions i partits. Hi ha un procés de voluntat de participació pública i disposició de talent al servei de la societat que no té correspondència per part dels partits. La nostra tradició ens ensenya que existeix un teixit social molt avesat a la participació.

—Una societat civil molt forta?
—El voluntariat, les consultes, la societat civil organitzada en l’àmbit social i cultural, els ateneus, les entitats de barri, els sindicats… Tot això no és cap novetat. Forma part de la nostra tradició. Ara cal agafar tota aquesta experiència, aquesta disposició i tota la força de la societat civil i portar-la a la política. És cert que la meva trajectòria als Estats Units m’ha ensenyat moltes coses. I he vist de prop el sistema de primàries de les eleccions, que funciona força bé. El procediment d’elecció millora la gent, millora els candidats, per si mateix. Obliga a l’autoexigència. Els candidats s’esculpeixen en la relació amb la gent. És una fórmula que vincula de manera inexcusable el polític amb la seva font de legitimitat, que és la gent.

—També té perills…
—Exacte. Sense primàries, no hi hauria Donald Trump. Cal valorar-ho. Però sense primàries, tampoc no hi hauria hagut Obama, Reagan o Kennedy. No hi hauria polítics que les estructures de partit no voldrien promoure. Per exemple, els debats públics que van fer Barack Obama i Hillary Clinton en les primàries del 2008 van refinar les idees de tots dos. És molt impressionant com ajuda aquest model a millorar els candidats i les seves idees. Per altra banda, vaig viure de prop el moviment Occupy Wall Street. Molta gent del meu entorn universitari hi estava completament implicada. Es van generar cultures periodístiques i cultures polítiques noves. Va ser molt interessant. Com també el moviment Bernie Sanders. Ho vaig poder veure de ben a prop. Però hi ha moltes experiències al món que permeten aprendre i que podem estudiar i incorporar quan les trobem interessants.

—La proposta té també l’objectiu de fixar horitzons concrets a l’independentisme en un moment de desorientació?
—No. La proposta que faig per a Barcelona neix d’una preocupació de fa molts anys. N’he parlat poc aquests anys a la ràdio i a la televisió perquè és un tema que no es tracta gaire. Fa temps que hi rumio. La qüestió urbana és la meva qüestió com a fill de Barcelona. M’interessa molt. En una entrevista anterior, em vau preguntar si preparava el meu pas a la política. I és evident que la política sempre ha format part del meu interès. També la política municipal. I em sembla que a Barcelona és on hi ha el forat més gran de discurs. Gairebé sempre es redueix el debat de Barcelona sobre marcs petits. Per exemple, tramvia sí o tramvia no. O xarxa ortogonal sí o no. Poques vegades ens atrevim a fer una reflexió més gran sobre què significa Barcelona. És una pregunta veritablement perillosa. Hi ha una mena d’amnèsia col·lectiva sobre la ciutat i què pot ser en un futur, tenint en compte les forces latents de Barcelona.

—Res a veure, per tant, amb el moment de la política sobiranista catalana?
—Bé, ja he dit més d’una vegada que crec que ara mateix la política al parlament és morta. Penso que el marge que té la política del país al parlament i a la Generalitat és pràcticament nul. I aquesta situació és també extensible a parlaments de molts llocs d’Europa. Mentrestant, hi ha un renaixement de les ciutats. Hi ha una sensualitat de la política municipal que torna a ser protagonista i que és la gran enemiga de les tendències autoritàries que comencen a imposar-se a les cancelleries i a les entitats supranacionals. Hi ha un moviment de resistència a les ciutats en defensa de la democràcia. Perquè el model urbà és la concreció material dels principis democràtics.

—Una tendència global?
—És una tendència del nostre temps que a Catalunya s’expressa per mitjà del seu conflicte nacional. Barcelona és capital, en aquest sentit. És capital en el sentit que és molt important i és un capital que tenim i que hem de saber aprofitar i posar en funcionament per no quedar ofegats. Però, responent a la pregunta: independentment de què hagués passat l’octubre, hauríem fet igual. La necessitat de Barcelona és independent de la situació concreta de Catalunya, el 155, el referèndum i la república. Sí que és cert que potser una part de l’èxit que hem tingut és perquè hi ha una necessitat de projecte concret i clar.

—Té sentit estendre aquesta proposta a més ciutats del país?
—Sí. De fet, hi ha gent que s’ha posat en contacte amb nosaltres per demanar-nos assessorament, ajuda o suport per fer això mateix a més ciutats. I els hem dit que sí a tots. No farem ingerència. Quan parlem de Barcelona com a capital, no parlem d’una Barcelona centralista. No pretenem reproduir el model espanyol o francès a Catalunya. La proposta que fem només funciona si és veritat. Només pot funcionar si hi ha un impuls democràtic real sorgit de la població que s’ho creu i s’hi compromet. Si és una cosa dissenyada per una gent a una taula de reunions, aleshores no funcionarà i tindrà els mateixos vicis que té la nostra política a dreta i esquerra. A les eleccions de l’any que ve hi ha el risc que el vot unionista s’agrupi entorn de Ciutadans i la llei electoral els regali alcaldies. Aquest problema també cal tenir-lo en compte.

—Parlant de Catalunya, creieu que es pot recuperar el fil de l’1 d’octubre?
—Aquells dies d’octubre vaig dir –i encara ho penso– que com més dies passessin, més difícil seria tot. També vaig dir que com més es degradés la situació després de l’1-O més probable era que hi hagués violència. Violència de veritat. I això encara ho penso. Aleshores hi havia un espai de legitimitat, autoritat i força que permetia de presentar la discrepància amb l’estat des d’una posició de força i democràticament rica. Des d’aquell moment fins ara, hem vist un procés de degradació. No tan sols de l’autogovern, que ja era pràcticament inexistent, sinó de la nostra capacitat de reacció política.

—A on ens porta aquest procés?
—Em sembla que anem a una situació de camí llarg. En aquesta situació, era molt important que els primers passos fossin els correctes. Havien de donar-nos la mena de força que, en el moment de la veritat que féssim aparèixer en el futur, ens permetés d’encertar les idees i les decisions. Es diu que la primera setmana d’octubre no estàvem preparats i es parla d’estructures, els Mossos, etc. I el cert és que la manca de preparació era psicològica i no pas material. No s’havia imaginat què es podia fer i com es podia fer.

—I aquests primers passos del camí llarg no es fan?
—Diria que no. I la idea de les primàries forma part d’això. La voluntat és un canvi de cultura política. Si aconseguim obrir l’escletxa de les primàries obertes, això pot tenir un impacte polític de vint anys. Si això permet que gent potent que no fa política ara en pugui fer i es pugui implicar sense haver de passar per l’adreçador dels partits, i permet que la gent que és a dins s’obligui a repensar-se, això i prou ja seria un primer pas bestial. No dic que hàgim d’esperar vint anys. I tampoc no dic que no els hàgim d’esperar. Però cal pensar transformacions que ens donin força per a encarar un futur moment de la veritat per Catalunya.

—I què en queda, de l’1 d’octubre?
—L’1 d’octubre és una font de principis democràtics i vertebració del país. És la primera vegada que el país demostra una actitud diferent de la seva política tradicional. Actua de manera clara, rotunda, contundent i, fins i tot, sensual amb el cos. Com passa sempre en la política catalana, correm el risc de folkloritzar l’1 d’octubre i de convertir-lo en una mena de Maig del 68. En el seu moment, el Maig del 68 va ser una cosa magnífica per la gent que hi va participar, però ràpidament va convertir-se en un pretext per a romantitzar algunes idees i no aplicar-les mai. Hem de ser molt curosos i evitar la folklorització de l’1 d’octubre. N’hem de treure les lliçons polítiques necessàries sense sentir-nos psicològicament segrestats per aquell moment. I a cada pas que fem, beure dels valors democràtics que aquell dia van emergir. La política que no entengui això estarà condemnada al fracàs i condemnarà el país al fracàs.