L’estat espanyol, des del setembre, ha posat en marxa tot l’aparell de l’estat per a reprimir el procés independentista. Ja ha arribat als 938 represaliats. En parlem en aquesta nova edició de VilaWeb Paper que ja podeu descarregar a partir d’ara. També hi oferim una entrevista amb l’economista i activista pacifista, que ha parlat amb Josep Rexach.

En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, els Mails Obertsde Pau Vidal i Oriol Izquierdo i el text literari Closcadelletra de Biel Mesquida. També hi podreu llegir la Carta per la llibertat que Beatriz Talegón li ha escrit a Raül Romeva.

Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils.

Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).

Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

El president Carles Puigdemont ha deplorat el fet que el govern espanyol no només li denegui el servei de protecció i de seguretat que li pertocaria com a ex-president de la Generalitat, sinó que comprometi la seva seguretat actual amb accions com, per exemple, el presumpte seguiment il·legal de què ha estat víctima per part dels serveis secrets de l’estat espanyol. En l’entrevista a TV3 d’aquest vespre, la primera d’ençà de la sortida de la presó alemanya de Neumünster, Puigdemont ha parlat dels mossos de permís o de vacances que l’han acompanyat per garantir la seva seguretat: ‘Tots els qui m’acompanyen ho fan voluntàriament, per a mantenir viu l’1-O, el 27-O i el 21-D, per a protegir el Consell de la República. Dec segurament la vida a la gent que treballa per garantir la meva seguretat en unes condicions molt difícils.’

Puigdemont ha parlat del fet que el govern espanyol li retirés el servei de seguretat. ‘Sóc president de la Generalitat. És un càrrec que està exposat i no té sentit que ens deixin a la intempèrie, ni que utilitzin recursos de tots per a perjudicar-nos la vida. Espero que algun dia se sàpiga tot el que han fet. Jo sóc ex-president: no tinc dret a tenir protecció com a ex-president? Sí. Doncs incompleixen la llei.’

En comptes d’això, els diners públics amb què es finança el CNI poden haver servit per a fer seguiments il·legals a Puigdemont en diversos estats europeus. Si més no, a Bèlgica, on van trobar ‘dos geolocalitzadors en dos cotxes que fèiem servir a Bèlgica. Hem de veure on porten les investigacions sobre això i sobre l’operació extralegal que van cometre en aquests països.’

Un pla de xoc per a revertir el 155
D’una altra banda, i sobre la negociació per a la investidura d’un president de la Generalitat, Puigdemont ha demanat de cercar fórmules que evitin la repetició de les eleccions i, si cal, proposar un altre candidat. ‘Si no és possible Jordi Sànchez hem de proposar un altre candidat’, ha declarat. ‘Tenim el dia 22 de maig, és la data límit. No caldrà exhaurir el temps fins al final, però deixem treballar una mica. Una mica de confiança, si us plau. Tenim temps per a trobar solucions que d’una banda –per mi és sagrat, això– respectin el mandat de la gent i, per una altra, que eviti d’haver de fer eleccions.’

I ha afegit que la primera cosa que cal que faci el nou govern és un pla de xoc per a revertir els efectes del 155. ‘Hi ha hagut un govern que té quatre diputats al parlament que ha fet mal al país. Ara volen un govern de genolls; no els el podem donar. Tenim un temps preciós per a fer un govern que surti del resultat del 21-D.’

Aquest Sant Jordi és marcat per la puixança d’autores emergents i d’autores que es consoliden en el panorama literari català. Així mateix, es destaca l’interès que recuperen els llibres d’assaig i divulgació sobre feminisme. L’extraordinària mobilització del 8 de març no va ser casualitat. Alhora, la diada és marcada per la situació política excepcional que viu el país, i que se centra especialment en l’aparició d’un nombre de llibres considerable dedicats al referèndum del primer d’octubre, un punt d’inflexió en les lluites polítiques i socials de Catalunya, i de títols de temàtica que hi tenen relació, inevitablement.

També es destaquen els títols d’autors dels quals enguany es commemora algun aniversari important, amb Pedrolo al capdavant,  i l’interès pels llibres de novel·la negra i de misteri, alhora que també per les obres de no-ficció vinculades a biografies i memòries, i obres de pensament.

Us oferim més de tres-cents títols en català, la majoria novetats aparegudes de principi d’any ençà, de més de vuitanta editorials. Perquè cada lector té el seu llibre per Sant Jordi.

ESCRIPTORES DEMPEUS. EMERGENTS I QUE ES CONSOLIDEN
Llucia Ramis, Les possessions (Llibres Anagrama) Premi Llibres Anagrama
Najat El Hachmi, Mare de llet i mel (Edicions 62)
Maria Guasch, Els fills de la Llacuna Park (L’Altra Editorial)
Irene Solà, Els dics (L’Altra Editorial) Premi Documenta 2017
Clara Queraltó. El que pensen els altres (Proa) Premi Mercè Rodoreda
Eva Baltasar, Permagel (Club Editor)
Marta F. Soldado, La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial)
Laura Pinyol, El risc més gran (Amsterdam)
Lucia Arenas Pastor, L’enigma de les lletres (Neopàtria)

ESCRIPTORES DEMPEUS. LES ÀVIES
Víctor Català, Tots els contes (Club Editor)
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor)
Aurora Bertrana, Paradisos oceànics (Rata)
Aurora Bertrana, Tres presoners (Club Editor Jove)
Maria Angels Anglada, Les closes (Llibres de l’Avenç)

MÉS ESCRIPTORES DEMPEUS. AVUI
Carme Riera. Venjaré la teva mort (Edicions 62)
Antònia Carré-Pons, Com s’esbrava la mala llet (Club Editor)
Ada Castells, La primavera pendent (Comanegra)
Susanna Rafart, La fugida d’Urània (Comanegra)
Blanca Busquets, La fugitiva (Proa)
Mercè Foradada, Perles cultivades (Edicions Saldonar)
Sílvia Tarragona. Tal com érem (Columna)
Sílvia Colomé, La llegenda del Carreró (Pagès Editors)
Rosa Maria Diranzo, El marge i el camí (Neopàtria)
Maria Lluïsa Amorós, La casa de Rose Warren (Onada Edicions)
Margarida Aritzeta, Quimera (Onada Edicions)
Núria Pradas, L’aroma del temps (Rosa dels Vents)

VEUS I RETRATS DE DONES, ASSAIG FEMINISTA
Marina Garcés, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg)
Míriam Hatibi, Mira’m als ulls (Rosa dels Vents)
Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Raig Verd)
Virginie Despentes, Teoria King Kong. Traducció de Marina Espasa (L’Altra Editorial)
Rebecca Solnit, La mare de totes les preguntes. Traducció de Marina Espasa (Angle Editorial)
Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor. Traducció de Bel Olid (Angle)
Bel Olid, Feminisme de butxaca (Angle Editorial)
Susan Faluda, A la cambra fosca. Traducció de Josep Alemany (Edicions del Periscopi)
Xisca Homar, Aigua d’alta mar (El Gall Editor)
Dolors Marín, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils (Angle Editorial)
Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu (Galaxia Gutenberg)
Més d’una autora, Dins el tinter. Correspondència femenina a Catalunya (1750 – 1900) (Eumo Editorial)
Albert Toldrà, Il·luses, santes, falsàries (Edicions del Bullent)
Antoni Gelonch, 100 dones, 100 inspiracions creatives (Viena)
Carles Bastons i Montserrat Bastons, Dones de les terres gironines que han fet història (Editorial Base)

L’1-O SERÀ SEMPRE NOSTRE
Vicent Partal, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres)
Jordi Borràs, Dies que duraran anys (Ara Llibres)
Xavier Tedó Gratacós i Laia Vicens Estaran, Operació urnes (Columna)
Més d’un autor, Per la llibertat  (Ara Llibres)
Quico Sallés, On eres l’1-O? (Rosa dels vents)
Roger Peláez, El procés explicat als idiotes (Males Herbes)
Ernest Costa i Savoia, Hem votat! (Edicions Sidillà)
Andreu Pujol Mas, Vam fer un referèndum (Edicions Saldonar)
Jaume Sobrequés i Callicó, La gran ignomínia. Exiliats i presos polítics (Editorial Base)
Més d’un autor, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017) (Gregal)
Més d’un autor, Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors)
Quim Cubert, La tardor catalana (CCG editors)
Més d’un autor, 1-O. basat en fets reals (Fonoll)

LA MATEIXA BATALLA, ALTRES FRONTS
Jordi Borràs i Antonio Baños, La cara B. Una altra mirada al procés. Pròleg d’Andreu Barnils (Pagès Editors)
Marta Vilalta i Torres, La centralitat, en joc (Pagès Editors)
Francesc Canosa, Sixena: la croada de la memòria (Editorial Fonoll)
Jaume Grau, Les clavegueres de l’estat (Catedral)
Andreu Marfull Pujadas, Catalanofòbia. Una qüestió d’estat (Llibres de l’Índex)
Rob Riemen, Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme (Arcàdia)
Francesc Vilanova, Franquisme i cultura (Lleonard Muntaner Editor)
Lluc Salellas i Vilar, El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar)
Artur Perucho i Badia, Catalunya sota la dictadura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Josep Clara, Perseguits després de morts. La repressió franquista més aberrant (Dalmau  Editor)
Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar)
Jordi Amat, La confabulació dels irresponsables (Llibres Anagrama)
Jordi Navarro, República i ecologia (CCG edicions)
Xavier Trias. Tot el que no es volia dir (Pòrtic)
Albert Carreras, Andreu Mas-Colell, Ivan Planas. Turbulències i tribulacions (Edicions 62)
Diversos autors, El drac d’Europa. Dramatúrgies sobre la Unió (Edicions 96)
Linda J. Colley, Unió i desunió. Què ha mantingut i què està dividint el Regne Unit? (Editorial Afers)
Albert Palà Moncusí, Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923) (Editorial Afers)
Jordi Bilbeny, Inquisició i decadència (Librooks)

SANT JORDI PER SANT JORDI
Joan-Lluís Lluís, Jo soc aquell va matar Franco (Proa) Premi Sant Jordi
Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi (Amsterdam)
Sílvia Tarragó, L’amor i la lectura. Una faula de Sant Jordi (Comanegra)
Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis. Il·lustracions de Laura Borràs Dalmau (Angle)

PREMIS VARIATS
Raül Garrigasait, Els estranys (Edicions de 1984) Premi Llibreter i Premi Millor Novel·la Catalana de l’Any
Martí Gironell, La força d’un destí (Planeta) Premi Ramon Llull
Antoni Bassas, Bon dia, son les vuit! (Destino) Premi Josep Pla
Vicent Borràs, Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
Joan Jordi Miralles, Aglutinació (Edicions 62) Premi Joanot Martorell
Rafael Vallbona, La casa de la frontera  (Edicions 62) Premi BBVA Sant Joan 2017
Alejandro Palomas, Un amor (Columna) Premi Nadal
Víctor García Tur, Els romanents  (Empúries) Premi Just M. Casero
Antoni Carrasco, Recorda sempre això (Empúries) Premi Marian Vayreda
Llorenç Capdevila, Pacte de silenci (Pagès editors) Premi Ferran Canyameres de novel·la
Francesc Puigpelat, La pista d’una morta (Gregal) Premi Gregal de novel·la

CONTES, RELATS, MICRORELATS
Katherine Mansfield, Tots els contes. Traducció de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera (Proa)
F. Scott Fitzgerald, Moriria per tu i altres contes perduts. Traducció de Marc Rubió (Llibres Anagrama)
Jordi Puntí, Això no és Amèrica (Empúries)
Jordi Masó, La biblioteca fantasma (Males Herbes)
Míriam Cano, Martí Sales, Antònia Vicens, Cremen cels (Labreu)
David Monteagudo, Avui he deixat la fàbrica. Traducció de Jordi Llavina i pròleg de Jaume C. Pons Alorda (Rata)
Koldo Izagirre, Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner Editor)
Xènia Bussé, De més verdes en maduren. Il·lustracions de Toni Benages (Acontravent)
Marta Romagosa, 22 homes i un desig (Rosa dels Vents)
Antoni Munné-Jordà, A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa)
Robert Fàbregas i Ripoll, En un grapat de Lluna (El Cep i la Nansa)
Carles Castell Puig, Set pecats (Edicions del Bullent)
Jordi Raül Verdú, Contalles de iaios i iaies (Edicions del Bullent)
Xavier Martin i Arraubarrena, Calaix de sastre (Neopàtria)
Marçal Arimany, La dinàmica de les pedres (Godall edicions)

MÉS OBRES DE FICCIÓ. NOVEL·LA
Albert Jané, Calidoscopi informal (Edicions de la Ela Geminada)
David Vilaseca, Els homes i els dies. Obra narrativa completa (L’Altra Editorial)
Vicenç Pagès Jordà. Robinson (Empúries)
Pep Coll, Al mateix riu d’Heràclit (Proa)
Julià de Jòdar, Els vulnerables (Comanegra)
Màrius Sampere, Àlien i la terra promesa (Labreu)
Pep Puig, Els metecs (Proa)
Miquel de Palol, Què! (Angle)
Albert Pijuan, Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (Angle)
Josep M. Argemí, Les nimfes sota el sol (AdiA)
Stalker, En aquell cel brillen estels desconeguts (Raig verd)
Manel Subirats, Esplendor (El Gall Editor)
David Miró, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions)
Víctor Alexandre, Els amants de la rambla del Celler (Meteora)
Gaspar Hernández, La dona que no sabia plorar (Columna)
Hèctor Lozano, Quan érem els peripatètics (Columna)
Joan Buades, Crui. Els portadors de la torxa (Més Llibres)
Paco Esteve, Qui no fa la festa (Més Llibres)
Josep Pastells, Ciutat d’aigua (Llibres del Segle)
Miquel López Crespí, Joc d’escacs (Llibres del Segle)
Màrius Blàvia i Ribé, La flama d’or (El cep i la nansa)

NOVEL·LA NEGRA, MISTERI, SUSPENS
Albert Villaró, El sindicat de l’oblit (Columna)
Oriol Molas i Ferran Grau, Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books)
Joan Roca Navarro, Melodia d’una absència (Capital Books)
Camilla Läckberg, La bruixa. Traducció de Marc Delgado i Casanovas (Amsterdam)
Fred Vargas, Quan surt la reclusa. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company (Amsterdam)
Karen Cleveland, Tota la veritat (Columna)
Jo Nesbo, Macbeth (Proa)
Donna Leon, La temptació del perdó (Edicions 62)
A. J. Finn, La dona a la finestra. Traducció d’Immaculada Estany Morros (Rosa dels Vents)
Dan Brown, Origen (Columna)
Jordi Dausà i Mascort, Lèmmings (Llibres del Delicte)
Jordi Tiñeta, Joc d’identitats (Llibres del Delicte)
Xavier Zambrano, Lleugera sang (Llibres del Delicte)
Marta Alòs Lòpez, Ulls maragda (Pagès Editors)
Montse Sanjuan Oriol, Anna Grimm. Memòria mortal (Pagès Editors)
Oriol Canals Vaquer, Diví (Editorial Base)
Frederic Tarazona, Contes de policies i de dones (Neopàtria)
Maria Rosa Nogué i Almirall, No arriba la mort (Gregal)
Jordi Sierra i Fabra, Deu dies de juny (Inspector Mascarell 9) (Rosa dels Vents)
Andreu Martín, L’Harem del Tibidabo (Crims.cat)
Massimo Carlotto, El món no em deu res. Traducció de Pau Vidal (Crims.cat)

RECUPERACIONS
Josep M. Espinàs, Combat de nit (La Campana)
Feliu Formosa, El present vulnerable (Biblioteca del Núvol)
Francesc Trabal, Novel·les (II) (Quaderns Crema)
Prudenci Bertana, L’impenitent (Edicions de la Ela Geminada)
C.A. Jordana, El Rusio i el Pealo (Edicions de 1984)
Agustí Bartra, L’arbre de foc. Edició a cura de D. Sam Abrams (Adesiara)
Guillem d’Efak, La ponentada gran (AdiA)

ANYS I ANYS

PEDROLO
Bel Zaballa, Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Sembra Llibres)
Sebastià Bennasar, Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora)
Manuel de Pedrolo, Infant dels grans (Comanegra)
Manuel de Pedrolo, La terra prohibida (volum 1) (Comanegra)
Manuel de Pedrolo, Hem posat les mans a la crònica (Tigre de Paper)
Manuel de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega (Edicions 62)
Manuel de Pedrolo, Algú que no hi havia de ser (crims.cat)

POMPEU FABRA
Més d’un autor, Tant de gust de conèixer-lo, senyor Fabra! (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Gemma Pauné (guió) i Oriol Garcia (il·lustracions), Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua (Rafael Dalmau Editor)
Mònica Boixader, Pompeu Fabra: el menhir i els arbres (Biblioteca del Núvol)

J. V. FOIX
J. V. Foix, Catalans de 1918 (Tusquets)
J. V. Foix, Sol i de dol. Les irreals omegues. Onze Nadals i un Cap d’Any (Labutxaca)
J. V. Foix, Diari de 1918. Edició de Joan R. VEny-Mesquida (Labutxaca)
J. V. Foix, Ho sap tothom, i és profecia. Nadals, cap d’anys i natalicis (Càtedra Màrius Torres, Fundació Foix, Pagès Editors)

RAIMON PANIKKAR
Raimon Panikkar, Opera Omnia (Fragmenta Editorial)

MARIA AURÈLIA CAPMANY
Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (Meteora)
Maria Aurèlia Capmany, Quim / Quima  (Males Herbes)

CARLES FAGES DE CLIMENT
Carles Fages de Climent, Els meus difunts. Edició a cura de Narcís Garolera (Brau edicions)
Carles Fages de Climent, La capsa de música. Edició a cura de Joan Ferrerós (Brau edicions)

TRADUCCIONS

LITERATURA EUROPEA
Éric Vuillard, L’ordre del dia. Traducció de Jordi Martin Lloret (Edicions 62) Premi Goncourt
Peter Terrin, Montecarlo. Traducció de Maria Rosich (Raig Verd)
Stefan Zweig, Por. Traducció de Joan Fontcuberta (Quaderns Crema)
Marguerite Duras, La vida tranquil·la. Traducció d’Antoni Clapés (Edicions Sidillà)
Michel Bernard, Els boscos de Ravel. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Labreu)
Philippe Djian, Oh… Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle)
Amélie Nothomb, En Riquet del plomall. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Llibres Anagrama)
Miguel Torga, Portugal. Traducció d’Antoni Xumet (El Gall Editor)
Thomas Bernhard, L’imitador de veus. Traducció de Clara Formosa (El Gall Editor)
Édouard Levé, Suïcidi. Traducció de Marta Marfany Simó (Quid Pro Quo Edicions)
Jean Cocteau, La dificultat de ser. Traducció d’Antoni Clapés (Quid Pro Quo Edicions)
August Strindberg, Antologia. Traducció de Feliu Formosa i Carolina Moreno (Comanegra)
Èmilie Frèche, Jo us salvaré a tots. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Pierre Lemaitre, Vestit de núvia. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Suso de Toro, Fora de si. Traducció d’Andratx Badia (Gregal)

LITERATURA EN LLENGUA ANGLESA
Margaret Atwood, El conte de la Serventa. Traducció de Xavier Pàmies (Quaderns Crema)
Maggie O’Farrell, La mà que prenia la meva. Traducció de Núria Parés (L’Altra Editorial)
Ursula K. Le Guin, Els despossseïts. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd)
Marylinne Robinson, Gilead. Traducció d’Emili Olcina (Edicions de 1984)
Geroge Saunders, Lincoln al Bardo. Traducció de Yannick Garcia (Edicions de 1984)
Tennessee Williams, Un tramvia anomenat Desig. Traducció de Joan Sellent (Adesiara)
Aldous Huxley, Els dimonis de Loudun. Traducció de Dolors Udina (Adesiara)
Daryl Gregory, L’extraordinària família Telemacus. Traducció d’Imma Falcó (La Campana)
Alberto Manguel, Stevenson sota les palmeres. Traducció de Dolors Udina (Quid Pro Quo Edicions)
Paul Auster. 4, 3, 2, 1 (Edicions 62)
Winifred Watson, El gran dia de la senyoreta Pettigrew. Traducció de Maria Rossich (Viena)
Katherine Mansfield, Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Rick Bass, Un hivern a Montana. Traducció d’Àlex Gombau (Cossetània)
Carson McCullers, El cor és un caçador solitari. Traducció Alba Dedeu (L’Altra Editorial)
Irvin D. Yalom, El dia que Nietzsche va plorar. Traducció de Griselda García (Edicions de 1984)

LITERATURA RUSSA
Leonid Andréiev, La història dels set penjats. Traducció de Jaume Creus (Adesiara)

LITERATURA AFRICANA
José Eduardo Agualusa, Teoria general de l’oblit. Traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi)
Ngũgĩ wa Thiong’o, A la casa de l’intèrpret. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Ngũgĩ wa Thiong’o, Descolonitzar la ment. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd)
Ngũgĩ wa Thiong’o, Desplaçar el centre. Traducció de Dídac Gurguí (Raig Verd)
Ayobami Adebayo, Queda’t amb mi. Traducció d’Alexandre Gombau (Angle)

LITERATURA TURCA
Burhan Sönmez, Istanbul Istanbul. Traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell
Oran Pamuk, La dona pèl-roja. Traducció d’Amma Turró Armengol (Més Llibres)

LITERATURA COREANA I JAPONESA
Han Kang, Actes humans (Rata)
Junichirô Tanizaki, La clau. Traducció d’Albert Nolla (Viena)
Yasushi Inoue, L’escopeta de caça. Traducció de Jordi Mas López (Quid Pro Quo Edicions)
Kim Ae-ran, Corre, pare, corre! Traducció de Mihwa Jo Jeong i Estefanía Robles Serrano (Godall edicions)

PERIODISME LITERARI
Jordi Puntí, Tot Messi (Empúries)
Julià Guillamon, El barri de la plata (Llibres de l’Avenç)
Julià Guillamon, Travessar la riera (Comanegra)
Adrià Pujol Cruells, Els barcelonins (Llibres de l’Avenç)
Antònia Vicens i Josep M. Llompart, Vocabulari privat (AdiA edicions)
Miquel Martín i Serra, Proses reposades (Diputació de Girona)
Jordi Osúa Quintana, Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport (Editorial Base)
Francesc Latorre, Cop de teatre! Els secrets d’onze anys explicant la Fórmula 1 a TV3 (Fonoll)
Dolors Jimeno, L’Europa que he visitat (Neopàtria)

LA PLANTA PENSAMENTERA
Marina Garcés, Nova il·lustració radical (Anagrama)
Avishai Margalit, De la traïció (Arcàdia)
Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema)
Josep Iborra, Estupor (Editorial Afers)
Wu Ming, L’invisible arreu. Traducció d’Oriol Fuster Cabrera (Godall Edicions)
Oriol Bartomeus, El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial)
Miquel Rayó, La nuesa del silenci (El Gall Editor)
Més d’un autor, Polititzacions del malestar (Raig Verd)
Més d’un autor, El carrer és nostre (Raig Verd)

ENSENYAR I APRENDRE
Més d’un autor, 20 mestres del segle XX al País Valencià (Edicions 96)
L’educació en vers, Antoni Tort Bardolet (ed.) (Eumo Editorial)
Agnès Brossa, Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial)
Més d’un autor, Educant les criatures (Editorial Base)
Timothy D. Walker, Ensenyar com a Finlàndia (Viena Edicions)
Xavier Caparrós, L’art d’educar amb amor (Pagès Editors)
Angela J. Hanscom, Equilibrats i descalços. Traducció d’Anna Turró Armengol (Angle)
Sandrine Andrews, L’art, quina marranada. Traducció de Mercè Ubach (Editorial Mediterrània)

BIOGRAFIES, AUTOBIOGRAFIES,  MEMÒRIES, DIETARIS, HISTÒRIA
Josep Massot, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres (Galaxia Gutenberg)
Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Angle)
Josep Fontana, L’ofici d’historiador (Arcàdia)
Josep-Maria Terricabras, Allò que som (Edicions de 1984)
Carlota Benet. Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna)
Guillem-Jordi Graells, Iago Pericot. La llibertat de crear i viure (Publicacions de l’Institut del Teatre)
Josep Cots, Autoretrat de Jordi Garcés (Llibres Anagrama)
Xavier Rubert de Ventós, Si no corro, caic (Empúries)
Lourdes Martínez Rocaspana, Els dos principals consellers de Mercè Rodoreda: Obiols i Sales (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Josep Miquel Ramis Llaneras, Epistolari Sebastià Juan Arbó – Joan Sales (1966-1982) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970). Edició a cura d’Enric Pujol i Josep Clara (Institut d’Estudis Catalans)
Oriol Pi de Cabanyes, Foc secret de Josep Palau i Fabre (CCG Edicions)
Núria Martí Constans, Demà tindrem sort. La història de Joan Pacheco, un nen a l’exili (CCG Edicions)
Jordi Pàmias, Déu no té pressa. Apunts de dietari (CCG Edicions)
Maria Conca i Josep Guia, A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu (Edicions el Jonc)
Miquel Batllori, Epistolari català dels Borja (Editorial 3i4)
Salah Jamal, Nakba. 48 relats de vida i exili a Palestina (Tigre de Paper)
Pilar Rahola, S.O.S. cristians (Columna)
David Viñas, Serrat, Llach i l’efecte Dylan (Publicacions de la UB)
Imma Pascual, Cantar em fa feliç (Cossetània)
Manuel Barbero, Un silenci a crits (Comanegra)

RARESES, CURIOSITATS, PERLES
Sempé, El senyor Lambert. Traducció de Jordi Martin Lloret (Blackie Books)
Adrià Pujol Cruells i Rubén Martín Giráldez, El fill del corrector. Arre, arre, corrector (Hurtado & Ortega)
Enric Casasses, Monòleg del perdó (Males Herbes)
Jacint Verdaguer, Oir Canigó. Versió i veu Lluís Soler (Verdaguer Edicions)
Enric Iborra, La literatura recordada (Viena Edicions)
Enric Gomà. Control de plagues (Pòrtic)
Més d’un autor, Terra de lletres. Edició de Jordi Llavina (Comanegra)
Maria Nunes, Rutes literàries de Barcelona (Meteora)
Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya (Comanegra)
Montse Aymerich Bassols, La moda a la Catalunya del segle XIV (Llibres de l’ïndex)

CLÀSSICS A L’ATAC!
Eros gai (Antologia Palatina, llibre XII) (Adesiara)
Aristòtil, Poètica. Traducció de Xavier Riu (Bernat Metge)
Aristòtil, Física. Traducció i introduccio de Joan Ferrer Gràcia (Edicions de la ela geminada)
Eurípides, Tragèdies, vol. VI (Les troianes, Ifigenia entre els taures). Traducció d’Adrià Piñol
Filó d’Alexandria, Contra Flac. In Flaccum. Traducció de Lluís Rovira i Masnou (Llibres de l’Índex)

+ POESIA
Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt (Edicions 62) Premi Ausiàs March
J. L. Badal, Cants materials (Cafè Central i Eumo)
Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegodes  (Cafè Central i Eumo)
Philippe Jaccottet i Antoni Clapés, Aires. Traducció d’Antoni Clapés (Cafè central i Eumo)
Else Lasker-Schüler, El meu piano blau. Traducció de Feliu Formosa (Adesiara)
Orides Fontela, Poesia Completa. Traducció de Joan Navarro (Edicions de 1984)
Josep Maria Fulquet, Ample vol de la nit (Proa) Premi Carles Riba
Jordi Guardans, El bosc (Pagès Editors)
Laia Martinez i  Lopez, Venus volta (Lleonard Muntaner Editor)
Mircea Cartarescu, Res. Poemes 1988-1992 (Lleonard Muntaner Editor)
Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa)
Tomàs Arias, La via Àpia (Lleonard Muntaner Editor)
Víctor Gayà, Rèquiem (Lleonard Muntaner Editor)
Silvie Rothkovic, La nit que és dins el dia (Labreu)
Jaume C. Pons Alorda, Era (Labreu)
Miquel de Palol, Alguns paisatges (Labreu)
Sebastià Alzamora, La netedat (Proa)
Narcís Comadira, Manera negra (Edicions 62)
Jordi Llavina, Ermita (Meteora)
Josep M. Sala-Valldaura, Coordenades (AdiA)
Josep Maria Llompart, Mai no et deturis. Homenatges de Llompart (AdiA)
Tonino Guerra, La mel. Traducció de Lucia Pietrelli i Pau Vadell (AdiA)
Berta Piñán, La ferida. Traducció de Jaume Subirana (El Gall Editor)
Carles Morell, Canyes, llumins (Godall edicions)
Ramon Sargatal, Manual per a fer versos. Te deix, lector, Vinyoli com a exemple (Viena Edicions)
Joana Raspall, Solcs. Il·lustracions de Conxi Rosique (Gregal)
Meritxell Cucurella Jorba, Úrsula (El Cep i la Nansa)
Jordi Mas, La destral del vespre, l’aixada de l’alba (Edicions del Buc)
Anna Montero, On els camins s’esborren  (Edicions del Buc)
Aimé Césaire, Quadern d’un retorn al país natal (Edicions del Buc)
Francesc Ten, L’hmi (Llibres del Segle)
Ivette Nadal, Arbres, mars, desconcerts (Llibres del Segle)
Montserrat Garcia Ribas, Les harmonies fràgils (Llibres del Segle)
Carla Fajardo, Forats (Fonoll)
Jaume Suau Castro, Plurat imperfecte (Fonoll)
Quim Español, Elegies (Edicions de 1984)
Ramon Guillem, Terra d’aigua (El petit editor)
Roc Casagran, Direm nosaltres. Pròleg de Feliu Formosa (Amsterdam)
Sílvia Bel Fransi, Deixar anar (Viena Edicions)
Josep Planaspachs, Cant de ciutat (Viena Edicions)
Jaume Mesquida, Resplendor de foc (Viena Edicions)
Imma López Pavia, Text-ures (Viena Edicions)

COMPROMÍS SOCIAL
Aruhdhati Roy i John Cusack, Coses que poden i no poden dir-se. Traducció Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jordi Panyella, Per què corren els presos? (Edicions Saldonar)
John Carlos i Dave Zirin, La història de John Carlos (Sembra Llibres)
Carlos Reyes i Rodrigo Elgueta, Els anys d’Allende (Tigre de Paper)
Joni D., La casa de la selva (Tigre de Paper)
Sílvia Federici, El patriarcat del salari. Traducció Anna Llisterri i Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Manuel Molins, Les veus de la frontera (Pruna Llibres)
Laura de Andrés, Diaris del Somorrostro (Editorial Mediterrània)
Més d’un autor, Petjades d’aigua i sal. Instants als camps de refugiats de Grècia (Pagès editors)

SOSTENIBILITAT, CANVI CLIMÀTIC, SALUT, DIVULGACIÓ CIENTÍFICA
Martí Domínguez, Veus de ciència (Onada Edicions)
Ignasi Llorente, La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle)
Daniel Closa i Salvador Macip, 100 preguntes sobre el càncer (Cossetània)
Jordi Mazón i Marcel Costa, 100 qüestions per entendre el canvi climàtic (Cossetània)
Joan Català, 100 qüestions sobre l’univers (Cossetània)
Xevi Verdaguer, Transforma la teva salut (Rosa dels vents)
Frédéric Lenoir, Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen). Traducció d’Anna-Maria Corredor (Edicions Sidillà)
David Estal, Urbanisme contradit, ciutat compartida (Pruna Llibres)
Mark Lynas, Sis graus (Librooks)
Gwynne Dyer, Guerres climàtiques (Librooks)
James Hoggan, Cortina de fum (Librooks)

VI, CUINA I PAISATGE
Montserrat Tura, Repúbica pagesa (Pòrtic)
Lluís Foix, El que la terra m’ha donat (Columna)
Henry David Thoreau, Caminar (Angle)
Anònim, Llibre de totes maneres de potatges de menjar (7Portes i Barcino)
Marc Ribas, Brutal (Cossetània)
Artur Portes Ribes, La cuina de Formentera (El Gall editor)
Juanjo Roda, La cuina de la gent de la mar (Onada edicions)
Ada Parellada, La cuina sostenible (Columna)
Marta Castells, Dolços vegans (Viena)
Eduard Puig i Vayreda, El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi (Brau Edicions)
Més d’un autor, Vinomics. Relats gràfics amb gust de bon vi (DO Catalunya i Norma Editorial)
Pere Sans, La cuina del vi (Comanegra)
Josep Roca, a l’avantguarda del vi (Vibop Edicions)
Les olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà (Vibop Edicions)
Joan Santacana i Nayra Llonch, Entre fogons i baguls. Menjar i vestir a la Catalunya del segle XVIII (Dalmau  Editor)
Més d’un autor, Entre el celler i la taverna. Un recorregut per les bodegues de barri de la ciutat de Barcelona (Generalitat de Catalunya)
Goffredo Casalis, L’Alguer. Edició i traducció de Marcel A. Farinelli (Llibres de l’Índex)

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ha comunicat formalment al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero; la seva intendenta, Teresa Laplana; l’ex-director dels Mossos Pere Soler; i l’ex-secretari d’Interior César Puig la interlocutòria del seu processament per suposats delictes de sedició arran dels fets dels dies 20 i 21 de setembre i per l’operatiu del primer d’octubre. Ha estat un procediment breu, de menys de trenta minuts, en què Trapero, Soler i Puig han assistit presencialment a l’Audiència espanyola acompanyats dels seus advocats per rebre la interlocutòria, mentre que Laplana ho ha fet per videoconferència. El primer d’arribar-hi ha estat César Puig. Després hi han acudit, separadament, Pere Soler i Josep Lluís Trapero. No hi ha hagut preguntes ni tampoc declaracions dels encausats. Les defenses de Trapero, Puig i Soler ja havien presentat anteriorment els recursos respectius.

Jaume Alonso-Cuevillas, advocat de César Puig, ha criticat a Twitter la notificació del processament. ‘Acabades ja les quatre declaracions indagatòries a l’Audiència Nacional (uns cinc minuts en total). Simple tràmit formulari i inútil que demostra l’anacronisme d’un sistema judicial decimonònic’, ha escrit.

Acabades ja les 4 declaracions indagatòries a l’Audiència Nacional (uns cinc minuts en total)

Simple tràmit formulari i inútil que demostra l’anacronisme d’un sistema judicial decimonònic

— J. Alonso-Cuevillas (@JaumeAlonsoCuev) April 16, 2018

En la interlocutòria de processament, de 37 pàgines, Lamela va afirmar que havia aplegat prou indicis incriminatoris per concloure que tots quatre pertanyen a una ‘complexa i heterogènia organització’ unida amb el propòsit d’aconseguir la ‘secessió de Catalunya’ i actuar ‘al marge de les vies legals’. Considera, a més, que participaven en una estratègia ‘premeditada i perfectament coordinada’, on hi havia un repartiment de papers entre el govern, els partits i la societat civil.

Lamela qüestiona el paper dels Mossos, especialment durant els escorcolls de la Guàrdia Civil els dies 20 i 21 de setembre i el dia del referèndum. La jutgessa creu que els Mossos ‘es van mantenir al marge’ de les actuacions de la resta de cossos (policia espanyola i Guàrdia Civil) i que la seva conducta anava adreçada a ‘obstruir qualsevol actuació que bloqués el pla estratègic cap a la independència’.

Assenyala com a responsables polítics d’haver dirigit les ordres als Mossos el conseller d’Interior, Joaquim Forn (en presó preventiva), l’ex-director dels Mossos Pere Soler i l’ex-secretari general d’Interior Cèsar Puig.

Sobre Trapero, diu que va comandar la cúpula dels Mossos el primer d’octubre amb l’objectiu d’aplicar un ‘pla predeterminat per a evitar d’actuar’. Considera que va voler ‘emmascarar’ la seva ‘total inactivitat’ sota els principis de proporcionalitat, congruència i oportunitat. A més, creu que l’actuació dels Mossos els dies 20 i 21 de setembre i el primer d’octubre encaixa amb el delicte de sedició ‘com a autors o cooperadors necessaris’ per ometre, segons la magistrada, la seva ‘obligació legal’ d’actuar a la conselleria d’Economia i ‘facilitar el compliment de l’ordre judicial d’escorcoll’. Lamela fa un pas més i diu que els agents es van ‘negar reiteradament’ a atendre les peticions d’auxili que van rebre per part de la Guàrdia Civil, que demanava de protegir la comissió judicial.

En el cas del referèndum, diu que els processats no únicament no van actuar sinó que van facilitar informació ‘amb antelació’ als ocupants dels col·legis electorals, a qui –segons Lamela– també van avisar que no actuarien. Per tot plegat, diu que els processats van voler ‘trencar l’organització territorial de l’estat’ i que, per processar-los per sedició, no cal que s’aconsegueixin els fins proposats ni que hi hagi ‘ús de la força’. ‘N’hi ha prou de fer-ho al marge de les vies legals establertes’, remarca.

Grup organitzat i criminal
Per defensar el delicte d’organització criminal, Lamela afirma que Trapero, Puig i Soler obeïen a ‘pautes de subordinació i de treball en grup ben definides’. A la interlocutòria, enumera els supòsits que calen per parlar d’organització criminal i considera que es compleixen: jerarquia, permanència en el temps, coordinació, repartiment de tasques i planificació. Situa al capdamunt d’aquesta ‘organització criminal’ el president Carles Puigdemont. Segons la magistrada, van treballar de manera organitzada durant dos anys per poder fer el referèndum i declarar la independència.

El 15 d’octubre de 2016, a les cinc de la matinada, hi va haver una baralla davant un bar d’Altsasu, a Navarra. Dos guàrdies civils de paisà i les parelles respectives van sortir-ne ferits. Avui comença el judici a l’Audiència espanyola contra els vuit joves d’aquesta vila acusats de l’agressió, tres dels quals són en presó provisional des del 14 de novembre d’aquell any. El fiscal José Perals demana seixanta-dos anys de presó per a un dels nois, que acusa d’un delicte de lesions terroristes i un altre d’amenaces terroristes. Sis més, els acusa de lesions terroristes i demana una pena de cinquanta anys de presó a cadascun. I, finalment, a una noia, acusada d’un delicte d’amenaces terroristes, li’n demana dotze i mig.

En cas que la magistrada de la sala penal de l’Audiència, Concepción Espejel, no considerés aquests delictes, el fiscal proposa condemnes per desordres públics terroristes, atemptat, lesions ordinàries i amenaces terroristes. En aquest cas, els demanaria entre divuit anys i trenta anys i mig de presó.

La defensa dels nois sempre ha denunciat que hagin estat encausats per delictes de terrorisme, perquè va ser una batussa de bar. Amnistia Internacional (AI) també va demanar en un comunicat que es retiressin els càrrecs de terrorisme i està preocupada per les garanties del judici, perquè les autoritats judicials, recorden, han rebutjat ‘importants proves i testimonis presentats per les defenses’. AI diu que vetllarà perquè s’apliqui el dret internacional i perquè totes les parts compareguin en plena igualtat de condicions.

‘És un exemple de la manera com Espanya aplica una legislació que ha ampliat desproporcionadament els tipus de terrorisme, allunyant-se dels requisits de claredat i precisió exigits pel dret penal i per diversos relators de les Nacions Unides‘, diu Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a l’estat espanyol. AI ha confirmat que assistirà al judici com a observadora.

Cinquanta mil persones es manifesten contra les acusacions de terrorisme
Milers de persones, cinquanta mil segons els convocants, van acudir dissabte a una manifestació per a demanar justícia pels joves encausats. El clam que es va sentir més als carrers de Pamplona va ser: ‘Això no és terrorisme.’ Hi va donar suport oficial el Parlament de Navarra, que dilluns va aprovar una declaració institucional en favor d’aquesta manifestació, amb el vot de Geroa Bai, EH Bildu, Podem i Esquerra-Ezkerra i l’oposició d’UPN, PSN i PPN. També s’hi van adherir el govern de Navarra, amb la presència de la portaveu, Maria Solana; l’Ajuntament de Pamplona, ​​amb la participació del batlle, Joseba Asirón; els partits Geroa Bai, EH Bildu, Podem, Esquerra-Ezkerra; i els sindicats CCOO, ELA i LAB.

Abans de començar la manifestació, Edurne Goikoetxea, mare d’un dels encausats, va declarar: ‘Aquest any i mig ha estat un calvari i només ens hem sentit acompanyats per la força i l’afecte de la gent, que avui es fa ben palesa. La sensació d’injustícia que vivim és una situació que percep la ciutadania.’

I encara afegí: ‘No podem permetre que juguin amb la vida dels nostres fills amb les cartes marcades i negant-los un futur només pels seus interessos.’ Goikoetxea va reconèixer que encaren el judici sense gaire optimisme: ‘Ens han denegat la major part de proves’, va dir. I també la recusació de la magistrada que jutjarà el cas, perquè és casada amb un alt comandament de la Guàrdia Civil. ‘Anem a un judici que, si més no, no té aparença de justícia’, va reblar.

Més informació:

• Bel Pozueta: ‘Els nostres fills són presos arran d’una política de revenja de l’estat espanyol’ (2-4-2018)

El jutge del tribunal Suprem Pablo Llarena ha citat avui el vice-president Oriol Junqueras, l’ex-president de l’ANC i diputat de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per comunicar-los personalment el seu processament pel delicte de rebel·lió. El magistrat també ha citat per a dimarts i dimecres els altres sis presos polítics independentistes per prendre’ls declaració d’acord l’ordre de processament del 23 de març.

El primer a declarar ha estat Junqueras, que durant quaranta minuts només ha respost a les preguntes del seu advocat, Andreu van den Eynde. Segons VOX, Junqueras ha remarcat que no s’ha destinat ‘ni un euro del pressupost al procés’. Com que el mateix Junqueras ha manifestat que només respondria les preguntes de la defensa, ni Pablo Llarena ni les acusacions han formulat preguntes.

Després de Junqueras, ha començat la declaració indagatòria de Jordi Sànchez. Serà la primera vegada que es veurà amb Llarena d’ençà que el magistrat li va denegar per segona vegada l’alliberament per a ser investit president de la Generalitat. El darrer en comparèixer davant el jutge serà Jordi Cuixart. Per primer cop, a la sala també hi és l’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, després que Llarena hagi deixat al president personar-se a la causa.

Les declaracions són un tràmit previst a la llei d’enjudiciament criminal que pot ser que es prolongui diverses hores, ja que es preveu que el magistrat i la fiscalia espanyola formulin preguntes a tots els acusats sobre els fets concrets que se’ls atribueixen. Els processats poden demanar intervenir en aquesta compareixença per aprofundir en la seva defensa.

El Ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, reitera que el govern de Puigdemont no va gastar diners públics per a fer l’1-O. ‘Jo no sé amb quins diners es van pagar aquelles urnes dels xinesos del primer d’octubre, ni la manutenció de Puigdemont. Però sé que no és amb diners públics’, ha declarat en una entrevista a El Mundo. No és la primera vegada que el ministre ho expressa, però sobta que ho repeteixi justament quan la justícia alemanya també ha posat en dubte que pugui extradir Puigdemont per malversació.

A l’entrevista, Montoro es vanta que, d’ençà de la intervenció econòmica de la Generalitat, ni un euro dels espanyols no s’ha fet servir per a finançar el procés. De fet, especula que l’única via possible d’esquivar el control és que algun funcionari hagi comès un delicte de falsificació per beneficiar algun proveïdor independentista. ‘Per això hi ha una investigació judicial en marxa [per esclarir els fets]’, assegura.

Repreguntat per la possible malversació del govern de Puigdemont, ja que catorze dirigents independentistes en són acusats, Montoro fa equilibris per no desautoritzar el jutge del Suprem Pablo Llarena: ‘La malversació no requereix només desviament de fons, també és obrir un recinte públic per un acte polític il·legal, per exemple.’

Justament ara la fiscalia espanyola malda per fer veure a la justícia alemanya que Puigdemont va cometre el delicte de malversació (la rebel·lió fou desestimada pel tribunal de Slesvig-Holstein). El jutge va demanar a Espanya més documentació que permetés de provar que hi va haver efectivament malversació. Però les declaracions fetes fa uns mesos, tant per Montoro mateix com pel president espanyol, Mariano Rajoy, feien pensar que tampoc no n’hi havia hagut. Perquè eren contundents quan afirmaven –tenint en compte que el govern espanyol tenia el control absolut de la despesa de la Generalitat– que no es va destinar ni un euro públic al referèndum:

Benvolguda fiscalia de Schleswig-Holstein, M.Rajoy i C.Montoro us volen ajudar a demostrar que tampoc hi ha hagut malversació. Ho tenen claríssim, nosaltres també! #Llibertat! pic.twitter.com/GWbUQ35hvc

— Assemblea Nacional (@assemblea) 11 d’abril de 2018

El dimarts 17 d’abril a les 19.00 es farà una vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX, a l’Espai VilaWeb (carrer Ferlandina, 43 baixos, a Barcelona). Organitzat pel grup Reversos, comptarà amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró farà una aproximació a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

El vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, ha acusat el govern espanyol de ‘carregar-se’ l’estat de dret i ha alertat els responsables que ‘hauran de respondre’ davant la justícia. En declaracions als mitjans a les portes del tribunal Suprem, Mauri ha constatat que ‘Europa fa pujar els colors a la justícia espanyola’ i ha afegit que la situació d’empresonament dels líders sobiranistes hauria de fer ‘avergonyir’ a qualsevol demòcrata.

El vice-president d’ha reivindicat que el dret a manifestació i a l’autodeterminació ‘mai poden ser delicte’ i ha reclamat que es deixi de ‘criminalitzar’ l’independentisme. Sobre la situació del president de l’entitat, Jordi Cuixart, ha assegura que està ‘fort’ i amb el mateix ‘convenciment’ que fa sis mesos. Ha lamentat però els ‘costos personals inadmissibles’ i per això ha dit que tard o d’hora algú haurà de respondre davant la justícia, ja sigui l’espanyola o l’europea.

Mauri ha reivindicat també el caràcter ‘cívic’ i pacífic del moviment independentista, com ha dit que es va poder veure en la manifestació d’aquest diumenge de l’Espai Convivència i Democràcia. ‘Volem seguir defensant el dret a manifestació, a l’autodeterminació i a la llibertat d’expressió, que estan en risc per l’ús que està fent el govern espanyol’, ha manifestat.

El vice-president d’Òmnium ha dit que Cuixart l’únic que ha fet ha estat ‘liderar de forma democràtica i sense violència’ un moviment i ha afiramt que així ho seguirà fent.

L’assemblea d’ex-treballadors del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) ha fet públic un comunicat en el dia que deixa d’existir oficialment el consorci. Al text, els ex-treballadors denuncia que el govern espanyol del PP, partit absolutament minoritari a Catalunya, decideixi si cal o no mantenir el Diplocat i nega que el consorci tingués com a objectiu difondre el projecte independentista. A més, demanem al futur govern de Catalunya que torni a crear Diplocat o una entitat similar, ‘ja que ha demostrat a bastament ser una eina d’internacionalització dels valors i les potencialitats del país útil i eficaç’.

El govern espanyol va liquidar el Diplocat en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola amb un reial decret que ho justifica perquè ‘cal suprimir aquells òrgans que resultin innecessaris en aquest context o que hagin estat creats amb l’única finalitat de donar resposta al desenvolupament del procés secessionista’.

El Diplocat estava format per institucions públiques —com la Generalitat de Catalunya, les
batllies de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vielha e Mijaran—, entitats de l’àmbit financer i empresarial —com la Federació Catalana de Caixes d’Estalvis, el Consell de les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, la PIMEC, i Foment del Treball Nacional—,  entitats de l’àmbit social, sindical i esportiu —com la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, CCOO, l’UGT, el FC Barcelona— i universitats, escoles de negocis i centres acadèmics.

Llegiu a continuació els onze punts que fan públics els ex-treballadors del Diplocat:

«1. Discrepem del fet que sigui el govern del PP, partit minoritari a Catalunya, qui s’autoerigeixi en jutge per valorar la possible ‘necessitat’ o utilitat per a Catalunya d’una entitat com Diplocat, una valoració que és absolutament subjectiva i pròpia de règims autoritaris. Correspon al Govern de Catalunya decidir si Catalunya ha de disposar d’una entitat com Diplocat, que per altra banda té equivalents similars a diversos països del món.

2. Recordem que Diplocat és una institució que des del 2012 treballa amb l’objectiu de vetllar per la imatge i el prestigi de Catalunya i les seves institucions, entitats i actius arreu del món. És, a més, una institució hereva del Patronat Català Pro Europa (1982) i del Patronat Catalunya Món (2007). Per tant, difícilment pot haver estat creada amb ‘finalitats secessionistes’. Aprofitem també per recordar que Diplocat no té res a veure amb les Delegacions de Catalunya a l’exterior, una confusió que ha estat molt habitual els darrers mesos, més enllà del fet que hi hem col·laborat puntualment.

3. Discrepem de la consideració que ‘l’única finalitat’ de Diplocat tingui a veure amb el procés secessionista. Durant l’any 2017, sense anar més lluny, Diplocat va organitzar debats sobre diplomàcia municipal i sobre polítiques d’integració dels refugiats; va organitzar projectes a l’estranger relacionats amb l’energia verda, la 4a revolució industrial i la gestió del territori urbà; va donar suport a la internacionalització de la festa de Sant Jordi; va portar una exposició sobre Pere Casaldàliga a Sao Paulo; va donar suport a la publicació d’un estudi sobre la comunitat de gitanos catalans a França; va continuar atorgant beques per fer estudis internacionals a l’estranger; i va lliurar el premi PIMEC-DIPLOCAT 2017 a una empresa de noves tecnologies aplicades, entre d’altres actuacions.

4. Recordem que les activitats destinades a explicar la situació política de Catalunya a l’exterior sovint s’han organitzat a petició d’universitats i think tanks estrangers interessats per Catalunya. Fem constar que Diplocat ha explicat en aquestes jornades a l’exterior la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya d’exercir el dret a decidir, però mai no ha pres partit a favor o en contra de la independència. Aquest era, a més, el mandat específic del Ple de Diplocat. És per aquest motiu que, a banda d’acadèmics diversos, Diplocat ha assumit les despeses i convidat a persones que s’oposen obertament al procés sobiranista. En les jornades organitzades a l’estat espanyol, sempre s’ha convidat tots els partits a prendre-hi part, donant lloc algun cop a taules en què la majoria era clarament contrària a la secessió.

5. En la resta de les nostres activitats, inclòs el programa de visitants internacionals, hem seguit el mateix criteri, que és garantir la pluralitat d’opinions, tot donant veu tant a partidaris com a contraris del referèndum i la independència de Catalunya. Totes les delegacions que ens han visitat han tingut l’opció de reunir-se amb els diferents partits que tenen representació parlamentària, així com amb entitats de la societat civil diverses i plurals, des de l’ANC fins a Societat Civil Catalana. Destaquem que els partits que ara defensen l’aplicació del 155 (Ciutadans, PP, PSC) i, per tant, l’extinció de Diplocat, han participat regularment en les activitats de l’entitat.

6. Fem constar que és precisament aquesta aposta clara i decidida per la pluralitat, amb l’oportunitat de sentir totes les veus i de reunir-se amb totes les parts implicades, la que ha fet que es valori la feina de Diplocat i hagi estat lloada públicament en repetides ocasions. Aquestes lloances inclouen les de diputats i eurodiputats de tot l’espectre polític, tinguin major o menor simpatia per la causa catalana, a més d’acadèmics de prestigi internacional.

7. Considerem que el govern espanyol s’extralimita en les seves funcions, fins i tot en les que li atorga l’article 155 de manera excepcional, i vulnera l’article 2 de la pròpia constitució a l’hora de suprimir una entitat com Diplocat, un consorci públic-privat totalment legal i legítim, amb trenta-nou membres que representen la societat catalana de manera àmplia i transversal. L’article 155 no habilita l’estat a dissoldre organismes autonòmics, ja que les mesures han de ser temporals i no definitives.

8. Creiem que allò que molesta al govern espanyol i a determinades persones no és una possible deriva independentista de Diplocat, que no és certa i mai no hauria estat acceptada pels membres del Consorci, sinó que es parli de Catalunya a l’estranger fora dels circuits previstos i controlats pels poders de l’estat espanyol, el seu ministeri d’exteriors i les seves ambaixades.

9. Animem els trenta-nou membres del Consorci integrats a Diplocat a expressar de manera pública la seva posició en referència al tancament de l’entitat i a mostrar el seu rebuig si, com l’assemblea d’ex-treballadors que signa aquest comunicat, consideren que es tracta d’una mesura injusta, arbitrària i contrària als interessos de Catalunya i la seva societat civil.

10. Demanem al futur govern de Catalunya que torni a crear Diplocat o una entitat similar, ja que ha demostrat a bastament ser una eina d’internacionalització dels valors i les potencialitats del país útil i eficaç.

11. Finalment, no podem evitar lamentar que la Generalitat de Catalunya, obligada a executar la liquidació de Diplocat per mandat del govern espanyol, hagi aplicat criteris purament administratius a l’hora d’acomiadar-ne els treballadors i els hagi regatejat les indemnitzacions que els corresponien en un acomiadament improcedent.»

TEMA DEL DIA
Plantar cara. Els presos polítics catalans han decidit de canviar d’estratègia i plantar cara a les acusacions que els formula el jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena. Les compareixences d’avui d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han tingut un marcat to polític, de denúncia de vulneració dels drets fonamentals i de la criminalització de què són objecte com a dirigents de l’independentisme. Com explicava un dels advocats presents, ‘hi ha hagut un canvi de xip perquè no serveix de res dir a Llarena que Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món per fer-lo content’.

Tots tres han passat avui pel Suprem perquè el jutge els comuniqués les interlocutòries de processament per rebel·lió, a més de malversació per a Junqueras. Però no ha estat un tràmit, com passa en la majoria de judicis. Els dirigents independentistes ho han volgut aprofitar: han respost les preguntes dels seus advocats i han fet intervencions denunciant la seva situació com a presos polítics. Unes intervencions molt diferents de les compareixences del mes passat, pensades perquè Llarena els deixés en llibertat provisional i que no van tenir cap efecte. Ni tan sols el fet de deixar l’escó, com va fer Joaquim Forn, no va doblegar la posició impertèrrita del jutge.

Les declaracions d’avui han posat l’accent a denunciar que no hi ha violència que sustenti el delicte de rebel·lió i Jordi Sànchez ha qüestionat obertament l’objectivitat de Llarena. Oriol Junqueras també ha aprofitat la compareixença per negar el delicte de malversació de fons. Ha recordat que el govern no ha dedicat ni un euro al referèndum, tal com el ministre Cristóbal Montoro ha reconegut del dret i del revés. Llarena ha obert una peça secreta per mirar de trobar una malversació que ara només sustenta amb proves molt febles, com ara la creació d’una llista de catalans a l’exterior o les despeses dels observadors internacionals durant el primer d’octubre. Això explica l’escorcoll desesperat de la Guàrdia Civil al Diplocat la setmana passada, en cerca de més proves. Unes proves que necessiten per intentar que la justícia alemanya lliuri Puigdemont.

Precisament l’ofensiva dels dirigents independentistes contra Llarena arriba ara que la justícia alemanya ha refusat l’existència del delicte de rebel·lió en el cas de Carles Puigdemont, un delicte del qual també és acusada la resta de membres del govern i l’ex-presidenta del parlament, Carme Forcadell. La decisió de la justícia alemanya ha significat un fort revés per a Llarena, que ha quedat debilitat jurídicament, cosa que els presos polítics pensen aprofitar. El canvi d’actitud també coincideix amb l’aprovació al parlament de la presentació d’una querella contra el jutge Llarena per prevaricació, després d’haver impedit l’assistència de Sànchez al ple per a ser investit president de la Generalitat, malgrat que tenia l’aval del Comitè de Drets Humans de l’ONU.

Després de les compareixences d’aquesta setmana, en què passaran tots els consellers presos i Forcadell, el jutge encara no podrà tancar la instrucció, perquè està pendent de les decisions dels tribunals alemany, belga i escocès. Aquest últim no es pronunciarà fins el mes d’agost i, per tant, la instrucció no es tancaria fins el mes de setembre, llevat que Llarena optés per obrir una peça separada per als exiliats, cosa que legalment no es pot fer, però no s’ha de descartar, vistes les contínues irregularitats d’aquest procés judicial. El cas és que el judici difícilment es farà durant aquest any 2018, segons fonts de la defensa, i probablement passarà a principi del 2019.

MÉS QÜESTIONS
El Tribunal Superior desvincula el Bloc del finançament irregular. El Bloc ha aconseguit avui marcar distàncies amb la suposada trama de finançament irregular de què l’acusa el PP i els seus mitjans afins i en què també pot estar involucrat el PSPV. La sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia valència ha informat el Bloc que no té informació ‘ni sobre el contingut ni sobre l’estat de les causes que es tramiten en la resta d’òrgans judicials de la Comunitat’, que pogués afectar aquest partit. És a dir, que no hi ha cap actuació judicial per finançament irregular contra la formació. En un comunicat, el TSJ valencià ha informat que havia respost a l’escrit en què el Bloc va sol·licitar informació sobre la causa que tramitava el jutjat d’instrucció 21 de València per un suposat finançament il·legal del PSPV i del Bloc- Compromís entre els anys 2007-2011, en la qual s’investiguen delictes de falsedat, prevaricació, malversació i delicte electoral. La sala ha informat que en aquest moment no tramita cap causa en la qual el Bloc sigui part. Dimarts passat, la direcció nacional del Bloc va acordar d’emprendre un procés de recopilació d’informació sobre la campanya de les eleccions municipals del 2007, arran de la recerca judicial secreta amb què s’intenta aclarir si es van cometre diversos delictes relacionats amb finançament il·legal. Així mateix, després de la reunió de l’executiva, el partit va anunciar que, com a part implicada en el procés, demanaria al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Superior de Justícia valencià que fessin públic aquell contingut del procediment que no afecti futures recerques. La resolució ha tranquil·litzat la direcció del Bloc, justament avui que un dels socis del Botànic, Podem, havia començat a demanar dimissions. Concretament, el secretari d’Anàlisi Política de Podem al País Valencià, Ferran Martínez, ha exigit que els implicats en el presumpte finançament irregular del Bloc i del PSPV ‘facin un pas enrere’ encara que els presumptes delictes hagin prescrit. També ha recordat que en una primera reunió tant el PSPV com Compromís van assegurar que publicarien els comptes abans de vint dies.

El jutge cita a declarar els dirigents de Més per Mallorca pel cas dels contractes. La polèmica del cas dels contractes que afecta Més per Mallorca es revifa aquesta setmana perquè el jutjat d’instrucció número 9 de Palma ha citat a declarar alguns dels seus responsables, entre els quals l’ex-consellera de Cultura, Ruth Mateu. Dimecres també declararan l’ex-director general de Cultura Jaume Gomila i l’ex-director de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) Josep Ramon Cerdà. Finalment, dijous declararan el responsable de la campanya de Més en les darreres eleccions, Jaume Garau, i l’ex-director de l’Agència de Turisme de les Balears (ATB) Pere Muñoz. La fiscalia va obrir diligències d’investigació penal per a esclarir els contractes fets entre empreses de l’entorn de l’ex-cap de campanya de Més l’abril de l’any passat. El ministeri fiscal va presentar una querella per possibles delictes de prevaricació i tràfic d’influències, després d’inspeccionar els contractes adjudicats a Garau per fer estudis per a diverses conselleries dirigides per càrrecs polítics de Més.

El Raonador del Ciutadà andorrà admet que a Catalunya hi ha un problema de ‘drets humans’. El Raonador del Ciutadà andorrà, una figura equivalent al Síndic de Greuges, ha dit en una entrevista al diari andorrà Bon Dia que a Catalunya ‘no hi ha només un problema polític sinó també de drets humans’. Vila, vinculat des de fa anys a la defensa dels drets humans, tant a Estrasburg com al comitè andorrà d’Unicef, fa quatre mesos que exerceix el càrrec i no ha volgut afegir cap consideració més sobre la situació de Catalunya, per no fer-ne massa polèmica. ‘I no li dic res més’, acaba dient en l’entrevista. Per una altra banda, anuncia que farà diversos informes sobre la vulneració de drets a Andorra i que prioritzarà l’habitatge.

LA XIFRA
133 milions d’euros és la xifra que inclourà l’esmena que presentarà la Generalitat Valenciana al pressupost de l’estat espanyol per al pla Rodalia. Un total de 115 batlles s’han reunit amb el director general d’Obres Públiques, Transport i Mobilitat, Carlos Domingo, per avaluar les previsions incloses en el projecte del pressupost i traslladar les propostes oportunes al Ministeri de Foment.

TAL DIA COM AVUI
El 16 d’abril de 1933 a Canet de Mar es fa el referèndum per a la construcció del mercat municipal i és la primera votació on, a tot l’estat espanyol, participen legalment les dones després de l’aprovació del sufragi femení el 1931.

El moviment sobiranista va arribar al primer d’octubre amb el grau d’unitat més alt d’ençà que havia començat la fase moderna del procés cap a la independència. Si més no, de cara enfora. Les disputes entre ERC i els hereus de Convergència van ser superades per l’objectiu comú del referèndum i per una feina soterrada dels independents de Junts per Sí i els màxims dirigents de l’ANC i Òmnium, avui empresonats. El referèndum, inclòs en el full de ruta l’estiu del 2016, va donar una direcció conjunta a l’acció dels partits i les entitats. Una vegada superada aquella fita, i després de la patacada del 155, la repressió, els empresonaments, els exilis i les eleccions imposades, el sobiranisme no ha tornat a tenir un full de ruta comú. Pel cap baix, hi ha tants fulls de ruta com partits, tot i que no sempre són defensats en bloc pels membres de cada formació. Podem traçar tres grans estratègies que encara ara disputen el nou full de ruta. Però cal tenir en compte que totes tres tenen tants matisos com famílies i tradicions té el sobiranisme.

Complir el mandat democràtic del primer d’octubre
La CUP ha expressat obertament la seva opció: desplegar la República votada l’1 d’octubre i declarada el 27 d’aquell mateix mes, deixar d’obeir els tribunals espanyols i prendre el control del territori amb l’acció de la població al carrer i de la majoria al parlament. En resum, la CUP proposa que es compleixi el mandat del referèndum i, per tant, la República es desplegui a partir del punt on es va deixar el cap de setmana del 28 i 29 d’octubre, així que fou aprovada l’aplicació del 155 per l’estat espanyol. En aquesta estratègia hi ha la investidura de Carles Puigdemont com a president legítim abans del cop d’estat contra les institucions catalanes. La desobediència a les instàncies de l’estat espanyol és una conseqüència lògica, per la CUP, del compliment del mandat democràtic.

Per a fer-ho, amb tan sols quatre diputats, la CUP s’ha ofert a ocupar els llocs de la mesa del parlament que han de permetre que el ple faci la investidura de Puigdemont i desplegui la legalitat republicana que s’havia previst en la llei de transitorietat. Si aquest desplegament de la legalitat republicana topa amb el boicot de l’estat espanyol i amb una capacitat superior a la força de la majoria parlamentària i la mobilització al carrer, la CUP opta per un xoc democràtic que podria menar a un blocatge institucional indefinit fins a una solució negociada o, en el millor dels casos, a la victòria del sobiranisme per decantament. És a dir, proposa una resistència forta i sense por de la repressió contra les imposicions de l’estat espanyol.

Eixamplar la base fent acció de govern republicana
Evidentment, aquesta estratègia topa amb la voluntat d’ERC i de Junts per Catalunya, amb un pes molt superior al parlament. Esquerra demana de recuperar ràpidament el control de la Generalitat i dedicar tots els esforços a eixamplar la base de suport a la independència. La diagnosi que fan els de Junqueras, empresonat a Estremera (Espanya), és que l’independentisme no té encara la força necessària per a desplegar la República des de la independència. Per tant, suggereixen d’avançar per bastir aquest suport mitjançant aliances i vincles amb sectors que són a tocar de la frontera del sobiranisme. Per exemple, l’espai dels comuns i Podem o, fins i tot, el PSC, segons que han expressat públicament veus d’ERC.

Proposen de concretar aquests avenços amb una acció de govern que procuri de reforçar el flanc social cap a l’esquerra amb lleis que anteriorment ha tombat el Tribunal Constitucional amb el pretext de l’absència de competències de l’autogovern autonòmic. Continuar aprovant lleis que són tombades a Madrid pot ser, per ERC, una manera d’anar demostrant als ciutadans que puguin ser més afins al sobiranisme i als principis democràtics que no hi ha més recorregut dins d’Espanya. El full de ruta majoritari dins les files d’ERC diu que cal acumular més força per a poder fer la independència enfront de l’actitud desacomplexadament repressiva de l’estat espanyol. En aquesta direcció, cal trobar una fórmula d’investidura que no col·lideixi amb les prohibicions dels tribunals espanyols i que permeti de formar un govern per a gestionar l’autogovern i posi fi al 155.

Un referèndum imposat: el desllorigador
Aquesta proposta d’avançar en l’acumulació de força abans de desplegar una república independent és vista d’una manera diferent des de Junts per Catalunya i, concretament, des de l’entorn de Carles Puigdemont. Si bé aquesta formació nova –que integra membres del PDECat– no es decanta per la via desobedient de la CUP, tampoc no vol limitar l’estratègia a una feina d’ordre intern per a reforçar la base republicana. De fet, no hi ha ningú que no doni suport a reforçar la base del sobiranisme. La qüestió és quina estratègia pot beneficiar més aquest reforçament. Dins Junts per Catalunya, d’acord amb la recuperació del govern de la Generalitat –en aquest cas, sense la pressa d’ERC–, Puigdemont cerca que el xoc democràtic interior vagi alineat amb una estratègia d’internacionalització que pugui desembocar en una solució tutelada externament.

La proposta majoritària dins Junts per Catalunya pretén combatre les imposicions des de l’interior –govern de la Generalitat i mobilitzacions de carrer– a la recerca d’una extralimitació constant de l’estat espanyol que faciliti l’activació de la mediació internacional. Amb quin objectiu? Si s’arriba externament a la conclusió que la repressió policíaca i jurídica de l’estat espanyol no és la via correcta, s’ha d’obrir una negociació política. I aquesta pot tenir un desllorigador, un punt intermedi entre el desplegament del mandat del primer d’octubre que volen els independentistes i la dissolució autonòmica que volen els unionistes. Un desllorigador que, des d’un punt de vista democràtic, no pot ser cap més sinó un referèndum acceptat per totes dues parts. Dins aquesta estratègia, s’inscriu la necessitat d’anar provant les investidures de candidats prohibits per a forçar la prevaricació del jutge Llarena (Tribunal Suprem espanyol) i poder mantenir el torcebraç i el plet internacional amb l’estat espanyol, tant des del punt de vista jurídic com polític. La principal funció del Consell de la República i l’Espai Lliure de Brussel·les seria precisament aquesta: preparar el terreny i avançar en el reconeixement de la interlocució catalana.

Un calendari que corre
Són les tres estratègies, en línies gruixudes, que actualment disputen la centralitat independentista. Després del cop d’estat del 155 i de les eleccions imposades, quan no es va desplegar la llei de transitorietat i el govern va ser expulsat, les tres famílies principals del sobiranisme van començar a traçar i refer sengles opcions estratègiques. A més, les entitats sobiranistes també s’han recompost i han refet les estratègies. La irrupció dels CDR també ha redibuixat l’espai de mobilització popular. D’aquell impacte d’una tardor frenètica, n’han nascut tres vies diferents i, per tant, molts matisos que impedeixen d’oferir la imatge d’unitat que va permetre d’arribar al referèndum. El calendari corre i exigeix un acord que, ara com ara, sembla força lluny. Si el 22 de maig no s’ha aconseguit l’acord, unes noves eleccions donaran als ciutadans l’oportunitat de jutjar les estratègies de cada candidatura.

‘Aquests diners aniran destinats a ajudar econòmicament aquells qui vegin afectat el seu patrimoni per una sanció de l’Audiència espanyola, del Tribunal Suprem o del TSJC.’ Aquestes paraules són de fa un any i les va dir Jordi Sànchez, llavors president de l’ANC. Aquell dia s’obria una web de donacions econòmiques per ajudar els qui fossin sancionats amb qualsevol acció emmarcada en el procés. Era el naixement de la caixa de solidaritat –anomenada de primer ‘caixa de resistència’–, que, d’aleshores ençà, ja ha servit per a pagar gairebé quatre milions d’euros, majoritàriament en fiances.

Els efectes judicials del procés no són solament els empresonaments preventius o les peticions d’extradició, sinó que també tenen un vessant econòmic. Les sancions econòmiques són una altra via de la repressió de la justícia i, amb l’objectiu de combatre-les, l’ANC i Òmnium van crear aquesta caixa de solidaritat: ‘La creació d’aquesta caixa és una mala notícia per a la justícia espanyola’, deia el dia de la presentació Jordi Cuixart. Llavors era inimaginable que tant ell com Sànchez acabarien a la presó. Alguns altres han pogut evitar-la abonant grans quantitats de diners gràcies a aquesta solidaritat.

Els consellers Carles Mundó, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva van pagar 100.000 euros cadascun amb la caixa de solidaritat per a poder sortir de la presó, on havien estat tancats un mes. L’ex-conseller Santi Vila, que només va estar-hi un dia, va haver de pagar 50.000 euros, tot i que no van pas sortir de la caixa de solidaritat. Ell mateix ho explica en el seu llibre D’herois i traïdors, on retreu a l’ANC i Òmnium que no li paguessin la fiança.

Pel que fa als quatre membres de la mesa, també investigats per l’Audiència espanyola, Anna Simó, Ramona Barrufet, Lluís Guinó i Lluís Maria Corominas, la caixa de solidaritat va pagar 25.000 euros per a cadascú. I en el cas de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, la fiança més alta de totes, 150.000 euros.

Al febrer, el jutge del Suprem Pablo Llarena també va fixar una fiança de 60.000 euros a Marta Rovira, que va poder sortir en llibertat i aportar els diners requerits. El jutge la va tornar a citar el 23 de març, però la secretària general d’ERC no hi va comparèixer i ara és objecte d’una ordre europea i internacional de detenció. És per això que aquests diners, de moment, no li seran retornats. Sí que els retornaran a Bassa, Turull, Rull, Romeva o Forcadell, que, a diferència de Rovira, es van presentar i Llarena els va dictar presó provisional. Tanmateix, l’ANC explica que no has pas rebut aquests diners, perquè el procés burocràtic és molt llarg i podria dilatar-se mig any. Així doncs, la caixa de solidaritat ja ha abonat 960.000 euros en fiances.

Tres milions per al cas 9-N
Fins ara la quantitat més alta que s’ha pagat té relació amb el 9-N. El Tribunal de Comptes va imposar una fiança de 5.251.948,17 euros a l’ex-president Artur Mas i els ex-consellers Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau per l’organització de la consulta. Aquesta quantitat és una fiança que s’imposa abans de començar el judici. La caixa de solidaritat va abonar 2,9 milions d’euros i, per a la resta, els afectats van aportar immobles de la seva propietat com a aval. Aquests diners són retinguts al compte de consignacions, que depèn del Ministeri de Justícia espanyol.

El cas és a les mans de la secció d’enjudiciament i se’n fa càrrec Margarita Mariscal de Gante, ex-ministra de Justícia del primer govern d’Aznar, que també va ser l’encarregada de nomenar un delegat instructor en aquesta causa. Un cop resoltes les al·legacions, el Tribunal de Comptes començarà les audiències prèvies i farà citacions a declarar.

En total, doncs, la despesa de la caixa de solidaritat és de gairebé quatre milions d’euros (3.860.000). Tots van destinats a pagar fiances. Sobre multes i sancions que puguin rebre particulars en accions relacionades amb el procés, l’ANC explica que, si escau, cal que els afectats ho sol·licitin i els responsables de la caixa avaluaran cada cas. El requisit és que siguin multes originades per ‘accions unitàries, cíviques, pacífiques i democràtiques’.

Els responsables d’aquesta caixa de solidaritat són dues persones de l’Assemblea Nacional Catalana i dues d’Òmnium Cultural. A més, té com a auditors externs i independents tres ex-presidents del parlament: Joan Rigol, Ernest Benach, i Núria de Gispert.

La caixa de solidaritat no serveix per a pagar les defenses legals dels polítics empresonats i exiliats. Per això han impulsat campanyes de micromecenatge per a fiançar-se. La primera a fer-ho va ser l’ex-consellera Clara Ponsatí, que va rebre una resposta molt satisfactòria. L’objectiu inicial era de recollir els quaranta-sis mil euros necessaris, però a hores d’ara a la pàgina ja se n’han recaptat més de 280.000. Ponsatí, sorpresa per la reacció ciutadans, va dir que els diners que no hagués de menester els destinaria a les defenses de més membres del govern. Poques hores més tard, el govern a l’exili feia la mateixa campanya. En el seu cas, no s’han marcat cap xifra límit perquè no volen que la gent deixi de fer donatius.

Estimat Josep:

Tants fulls que escric cada setmana, i tant que em costa d’escriure’t una sola pàgina a tu! I això, n’estic segur, és per la desigualtat tan brutal que hi ha entre tu i jo vistes les condicions de la conversa que ara, amb neguit, enceto amb aquesta carta. Tan fàcil que ens ha estat sempre parlar cara a cara quan ens trobàvem pels carrers de Terrassa o en actes públics arreu del país! Parlo d’aquella facilitat de conversa que dóna la confiança en un interlocutor amb qui saps que hi ha un gran fons d’acord comú, i molt especialment en la manera d’estimar el país i la seva gent. En canvi, ara jo escric des de casa i m’adreço a tu que ets a la presó. Jo visc en llibertat –això sí, com tothom, sentint-nos vigilats–, i tu et mantens lliure d’esperit però estàs engabiat per la revenja d’un estat autoritari i repressor. Jo et parlo amb el cor encongit, i tu no et pots esbravar sense témer represàlies.

Hi ha una altra raó que també em neguiteja a l’hora d’escriure’t. I és que no puc deixar de sentir-me culpable –si vols, col·lectivament culpable– del teu empresonament. Hi ets, hi sou, per convicció pròpia, sí, però empesos per una onada de gent que us exigíem, amb un somriure a la cara –i una certa inconsciència– lleialtat al país i a la voluntat democràtica de la majoria. Ara surten tots els savis que diuen que què ens pensàvem, que érem uns ingenus, que ‘ningú havia dit que seria fàcil’… I, encara pitjor, apareixen aquests cínics que excusen la seva covardia dient que ja estàveu avisats. Com si no vinguéssim d’un règim franquista que també ens tenia avisats, i no pas per això es renunciava a la lluita. Jo mateix, potser sense mesurar-ne prou les conseqüències, havia escrit que fins que algú no estigués disposat a anar a la presó, no ens en sortiríem. Però jo, que no en dec ser gaire, de savi, tot i comptar amb tota mena de resistències, no preveia l’empresonament efectiu, llarg i cruel, de gent tan honrada i tan pacífica com tu.

Sé que políticament ets allà on t’ha portat la fidelitat al teu compromís de sempre. Sempre has volgut la independència de Catalunya. Fins i tot des d’abans de la teva militància a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, iniciada el 1986. Coneixent la teva vocació de servei al país, sé que mai no has dubtat que aquest país s’havia d’emancipar de la relació colonial de facto que ens lligava a l’estat espanyol. I, acabat l’autonomisme a què s’havia compromès la generació que va fer la transició –per cert, liquidat molt abans que s’apliqués el 155–, sé que eres conscient que la teva generació era la que faria el pas definitiu. Com se solia dir fa uns anys, que ‘saltaria la paret’. Jo, per edat, m’he trobat a cavall d’una cosa i l’altra. Però tu, quinze anys més jove, i amb una llarga llista de compromisos –a la JNC, a CDC, a l’Ajuntament de Terrassa, al Parlament de Catalunya, al PDECat o com a conseller–, estaves cridat a arribar fins al final. I a fe de déu que hi has anat!

Tanmateix, l’acceptació voluntària –que jo trobo heroica– del lloc on t’ha portat el teu compromís patriòtic, en cap cas pot ser un destí final ni, encara menys, serà un sacrifici inútil. El sacrifici que fas tu, i el que fan la resta de presos i exiliats polítics, acabarà essent la palanca que ho mourà tot, definitivament i a favor de la llibertat i l’emancipació d’aquest país. Tant de bo us ho haguéssiu pogut estalviar, és clar. Però crec que som davant un gest a l’altura de la força de la dels milions de ciutadans compromesos amb la llibertat d’aquest país. Ara que coneixem fins on és capaç d’arribar l’adversari, sabem que aquesta era una condició necessària. I, si no suficient, sí que amb la resistència i la conjura dels milions de catalans que no ens pensem moure del carrer, acabarem de fer possible aquesta gran promesa de llibertat i prosperitat que tenim pel país.

Sé que no et serà un gran consol que només m’ho sembli a mi, però crec que en contra del que diuen els pessimistes de torn, tot plegat serà més curt que no podem suposar ara. I ja m’imagino com serà la rebuda el dia que aconseguim alliberar-vos de les seves presons. Perquè si hem resistit malgrat tants contratemps, tantes amenaces, tanta desolació, tanta por, tants desenganys, tant de dolor, què no farà aquest poble que tant estima la pau i la llibertat el dia que sigueu lliures i us deixin en pau?

Estimat Josep, des que sou a la presó i l’exili, fins i tot quan ara omplim carrers, els continuem trobant mig buits. Us trobem molt a faltar. És per això que cada vespre, a dos quarts de vuit, a Terrassa, uns quants centenars de conciutadans teus ens trobem al Raval de Montserrat per omplir aquest buit –el teu, i el del Lluís Puig–, que no estem disposats a deixar que l’ocupi ningú que no siguis tu amb la teva tornada.

Fins ben aviat,

Salvador Cardús i Ros

Agafa el cotxe. Tens tres opcions. Anar a l’exili, anar a una presó o anar a un acte de solidaritat amb els represaliats. Així comença una setmana normal dins la nova normalitat que ens volen imposar.

Periòdicament puges a l’exili amb el cotxe o l’avió carregat de records, petons, abraçades, detalls d’arreu de Catalunya, llibres, cartes o productes de la terra per a les persones que se’n van anar per evitar de ser empresonades. Mil cinc-cents quilòmetres lluny de casa, però també lluny de les mans de la repressió espanyola. Lluny de casa i ben a prop de la separació de poders i de la democràcia, mostrant dia sí i dia també que la justícia i la política espanyoles no són homologables a Europa. Lluny de casa i amb la incertesa de saber quan podran tornar, però conscients que només podran fer-ho si hi ha una República lliure constituïda per persones lliures. I, en lloc de preguntar quan poden tornar, pregunten com poden ajudar.

Excepcionalment, pots arribar-te a visitar amigues i gent que admires a la presó quan no interfereixes amb les visites familiars. Després de cinc-cents quilòmetres, pots arribar a Alcalá Meco o Estremera (a Soto del Real encara no ha estat possible). Centres penitenciaris amb els números 1 i 2 per al primer i número 7 per al segon, segons la nomenclatura madrilenya. I, en tots, sales d’espera amb reproduccions de quadres famosos esgrogueïts pel sol, potser una metàfora de la constitució espanyola. Tracte correcte amb els interns i les visites per part dels funcionaris. Cert, però també cert que no compensa el fet d’estar en presons. Presons, totes tres, on hi ha presoneres i presoners polítics que van organitzar un referèndum o van permetre un debat parlamentari. Em pregunto si les altres internes i interns també hi compleixen condemna pel mateix motiu: privats de llibertat per haver reclamat més llibertat.

Cada dia et recorden que ets a la presó no tan sols les altes i nues parets i els barrots a les finestres, sinó també les cues per a fer qualsevol instància o el soroll d’obrir i tancar les portes, que fan federat a tots i cada un dels presos i preses. Coses a les quals no s’acostuma mai ningú. Més de mig dia obligatòriament a la cel·la, per a escriure, reflexionar, enraonar amb la companyia. Sense poder parlar al menjador o mentre es fa cua. Si es vulnera el reglament, hi ha repercussions. Menjars sempre sense aigua, quan en un recent debat frívol en una sobretaula a TV3 indagaven si beure aigua tot menjant engreixava o no.

Alcalá Meco, un nom gairebé tan mític com Carabanchel. Situada a mig camí del poble d’Alcalá de Henares i de Meco, just al costat del campus universitari de la universitat d’Alcalá. Una biblioteca universitària com a edifici més proper a una presó i un camp envoltat de conills. Una ciutat Patrimoni de la Humanitat i lloc natal de Cervantes i una presó privada de drets humans, on quasi no permeten d’entrar llibres. I no tan sols pateixen els llibres, també la comunicació. Locutoris no tancats per a parlar uns escassos quaranta minuts amb amics i familiars acompanyats del rebombori de les altres converses i mitjançant un intèrfon que funciona pitjor que un parell de pots de iogurt lligats amb un cordill.

‘Estremera estremece’ podria ser un bon eslògan turístic. Quan arribes al mig de la típica imatge de la Meseta, el no-res és el que sents. El sociòleg francès Marc Augé parlava dels no-llocs. Estremera seria això. Un no-lloc, una no-llibertat, una no-justícia, una no-separació de poders, una no-democràcia. I a ambdós presidis hi entra un petit bri de llibertat amb els milers de cartes enviades i, poèticament, els llaços grocs de les visites, que, encara que siguin metàl·lics, no sonen a l’arc detector.

Preses i presos que pregunten per l’exili i que interactuen amb les altres preses i presos. Gent condemnada per delictes reals i que es pregunten què hi fan aquests polítics catalans. La mateixa pregunta que ens fem quan mig hemicicle parlamentari ignora el patiment dels familiars represaliats. Represaliats polítics que expliquen que quan tractes amb respecte la gent que no ha rebut mai cap mena de respecte, et guanyes la seva lleialtat. El respecte, te’l guanyes, no l’imposes. Una metàfora indirecta de com Espanya no ha tractat mai Catalunya.

I quan no ets a l’exili ni a la presó, rodant per tot Catalunya en la infinitud d’actes solidaris que es munten arreu. Concerts grocs, sopars grocs, teatre groc… solidaritat groga. Gent que no demana res i ho dóna tot. Persones que has conegut amb les consultes, l’Assemblea, Òmnium o el partit i que et retrobes ara. O bé gent nova que t’acull com un familiar o amic de tota la vida. Gent fantàstica que fa realitat la República en infinitud d’actes i materialitza la dignitat que ens volen prendre. No canvieu mai el vostre compromís. Avui amb els represaliats, demà amb qualsevol altra injustícia.

Així és una setmana estàndard d’un familiar de represaliat. Una setmana normal. Una setmana normal de repressió. Una setmana normal de 155. Una setmana a eradicar.

‘Una més!’, vaig sentir que deia una manifestant de diumenge a un conegut que s’hi acabava de trobar. Era bastant això; una més per als ‘de sempre’, una mani ‘fàcil’, i que se m’entengui, perquè no vull frivolitzar: en un entorn còmode, on vas amb la família, hi coincideixes amb els amics, topes amb algun company de feina, intercanvies whatsapps amb els qui no us heu pogut trobar, en aquesta tampoc, perquè era impossible de bellugar-se entre la gentada. ‘Una més’, malauradament, per a exigir l’alliberament dels ostatges de l’estat.

Per a qui no fou ‘una més’, tanmateix, va ser per a la mica d’esquerra unionista que hi va assistir i que va haver d’aguantar els atacs dels seus. Ja els planyo, per experiència. Perquè l’esquerra catalanista tenim un cap com un timbal, i de fa molts anys, de sentir les lliçonetes de l’esquerra espanyolista d’aquí i d’allà –que si la burgesia, que si el processisme, que si l’antiga convergència, que si bliblí, que si blablà–, de manera que no em costa gens empatitzar amb els no independentistes que diumenge van sortir d’això que en diuen la ‘zona de confort’ –el sofà i les crispetes, com ens van mostrar alguns en un famós espot– per denunciar la repressió del mateix estat que volen reformar. Una reclamació que no farà cap efecte a qui n’ha de fer, i que tots ho sabíem, però que menys dóna no sortir als mitjans internacionals: ara que els tenim una mica pendents, no podem desaprofitar cap ocasió de contraprogramar la propaganda desfermada del règim espanyol.

Faig un incís per dir que no penso referir-me al mantra aquest de ‘eixamplar la base’ perquè, sense república, no hi crec. Em refereixo que el peix ja és tot venut, i en són una prova els mateixos catalans d’esquerres que encara volen salvar el regne d’Espanya tot i haver vist en acció les maneres com s’aguanta(va): a força de brutalitat, arbitrarietat jurídica i suspensió del dissident. Per tant, els susceptibles d’afegir-se a tombar el règim, si no ho han fet quan clamava al cel, és perquè el seu espanyolisme encara els permet l’equilibri d’un cert ‘postureig’ innocu: anar a una ‘mani’ amb estelades –una més–, mentre no en canalitzem la força en accions concretes de resistència pacífica, a efectes pràctics no serveix de res. Però això, de fet, és més problema dels republicans que no d’ells.

Tornem-nos a centrar. Unionistes d’esquerres, dèiem, que van sortir de casa un dia festiu, a l’hora de la mandra, per a fer pinya amb una gent i en un ambient que sabien que no seria pròpiament el seu; que no hi trobarien gaires companyies de la pròpia corda per a fer l’entrepà de després; que l’endemà els reprendrien des de totes les bandes: la dels repressors, la de les crispetes i la dels mateixos que diumenge hi vam compartir algun eslògan –’en diuen democràcia, però no ho és!’– còmodament submergits en la nostra salsa. Doncs en aquesta columna no ens cau cap anell per reconèixer aquest gest de suport lògic en un context polític, històric, que la lògica ja no serveix per a interpretar res.

Sí que és cert que hi ha republicans que ja ho sabien tot de bon començament, com els economistes que van sortir amb la crisi a dir que ‘jo ja ho deia’: es veu que molts ja preveien que es repetiria la històrica repressió, la presó, l’exili, i que l’esquerra espanyolista no tan sols ho toleraria, sinó que faria possible el cop d’estat a Catalunya donant el suport necessari a la dreta franquista: ‘antes facha que rota’. Però hi ha una altra part de republicans que encara flipem amb els Icetes i les Sardàs –parlo en genèric– que han triat deixar-se bressolar per les corals de ‘Puchdemón a prisión’, o amb les Maruja Torres i els Pérez Andújars que s’han apuntat a la deshumanització de l’adversari fent escarni dels ostatges de l’estat. Flipem i alhora pensem que mentre aquest fenomen ens continuï sorprenent, esparverant, revoltant, és que té sentit que sigui així; que no ens hem tornat uns trossos de carn insensible a força de veure –de viure– tanta crueltat des del cantó que mai no hauríem dit.

És en comparació amb aquesta ‘esquerra’ espanyolista, doncs, que molts reconeixem els gestos de l’altra; és en comparació amb la progressia que anteposa el seu nacionalisme als valors de les esquerres, que reconeixem el gest dels qui diumenge van fer justament el contrari, barrejant-se entre les proclames de ‘Puigdemont, el nostre president’ gairebé unànimes. I no passa res perquè ho diguem, i no ens tornarem menys republicans perquè agraïm el caliu dels no independentistes en els moments més foscos, tant si són també catalans, com murcians, com finesos, com de qualsevol altra part del món. Gent d’esquerres que, passada la ‘mani’, continuem cadascú per la nostra banda: els uns amb la seua lluita pel país en què creuen, i els republicans amb la república que tenim pendent.

Ahir vaig fer un elogi immoderat de la manifestació de diumenge. El vaig fer perquè diumenge s’havia derrotat per tercera vegada el 155, aquesta volta al carrer, sumant-ho a la derrota política que va significar el 21-D i a la judicial, a Alemanya. La manifestació va ser una expressió poderosa de la capacitat política i social del moviment independentista i de la resistència del país. Aquestes imatges on es compara amb la darrera manifestació unionista haurien de servir per a tancar el debat sobre les falses dues meitats del país que alguns volen imposar. Diumenge al Paral·lel vam tenir una gran prova, una altra, que l’independentisme és la majoria social del Principat.

Però avui és el dia de fer un advertiment, també. Jo no vaig saber entendre què demanàvem o què volíem els manifestants, més enllà de reclamar, com cal que fem cada dia, l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. La manifestació, en aquest sentit, mancava de direcció política. I no va resoldre una qüestió fonamental: cap on vol anar l’independentisme? El diputat d’ERC Ruben Wagensberg va ser molt clar fa uns quants dies a VilaWeb, quan va recordar que l’objectiu de la repressió era fer-nos parlar de la repressió, fer-nos lluitar contra la repressió i que per aquest motiu deixàssem de parlar i de lluitar com ho hauríem de fer per allò que ha motivat la repressió, és a dir, per la República.

Estic completament d’acord amb ell. Ara no hi ha full de ruta, ‘llums llargs’ que en deia ell. Ja no dic que no hi haja cap full de ruta compartit entre els principals actors de l’independentisme, sinó simplement que no hi ha full de ruta, ni compartit ni sense compartir. Cap. L’independentisme què vol? Què cerca? Aquesta és una pregunta que hauríem de resoldre, si és possible, amb un debat urgent i amb la participació de tanta gent com puga ser.

Pere Cardús, en aquest article que publiquem avui, presenta les grans estratègies que semblen emergir: complir el mandat democràtic del primer d’octubre, eixamplar la base fent acció de govern i forçar la mediació internacional per mitjà d’un referèndum. Però podrien ser més, o bé podríem combinar-les. I no és tan sols això. Hi ha massa preguntes sobre les quals no debatem amb la resolució i el rigor amb què ho hauríem de fer i amb què ho havíem fet temps enrere.  Quin paper ha de tenir el govern de la Generalitat? I això que en diuen l’Espai Lliure de Brussel·les? Hem de fer qualsevol govern, un govern d’enfrontament o deixar passar les eleccions, l’una rere l’altra, com a sabotatge a l’estat espanyol? Al final el problema que tenim avui és la gestió del govern o és la direcció política? I eixamplar la base, com s’eixampla: tirant pel dret o apaivagant la tensió? La República és un somni? Volem que siga un mite cultural, una referència propagandística? O volem que siga una realitat per a implantar si pot ser avui millor que no pas demà? I com ho hauríem de fer i amb quines eines? I com la farem possible tenint en compte allò que va passar a l’octubre? N’hem après, d’allò?

El debat sobre tot plegat és imprescindible. Van passant les setmanes i l’independentisme torna a sentir-se fort, molt fort, però allò que fa sis mesos era certesa sobre com fer les coses ara són dubtes. I, així com ha passat aquests darrers vuit anys, la solució, el full de ruta, no vindrà de les reunions dels despatxos, sinó de la pressió del carrer. No seran els polítics qui decidiran el full de ruta, sinó els ciutadans. Per això la pregunta clau l’hem de respondre tots nosaltres, no solament el president Torrent o el president Puigdemont o el vice-president Junqueras, o el diputat Riera. Tots ens manifestàvem diumenge per exigir la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats i aquesta era la raó per la qual érem, junts, al Paral·lel. Però, més enllà d’això, sabem, com a país, com a moviment de carrer cap on volem anar? Perquè, ara que ja ha quedat clar que podem frenar els dels 155, ens hauríem d’anar traient la son de les orelles si la resposta, com em tem, és que, una volta fet això, ja no sabem gaire bé per on tirar.

Maria Aurèlia Capmany va ser escriptora de novel·la, de teatre, d’assaig, d’opinió, i també va ser actriu, i una intel·lectual de les que deixen petja. ‘La història li ha donat la raó’, ens insisteix l’escriptor i periodista Agustí Pons (Barcelona, 1947), autor de la biografia Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona, i ens recorda les reivindicacions de Capmany pel que fa al catalanisme popular, el feminisme i la socialdemocràcia. Pons el podríem anomenar el biògraf, amb article determinat, perquè de la seva ploma han sortit les biografies de referència de noms destacats de la Catalunya del segle XX. La de Capmany, la va publicar fa divuit anys i avui era difícil de trobar enlloc. Per això, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptora i intel·lectual, l’editorial Meteora i l’Ajuntament de Barcelona n’han publicat una reedició que inclou canvis i novetats i que donen més context a aquells anys. Seiem en una taula arrecerada i encenem l’enregistradora:

—Una polèmica amb Montalbán per ací, una matisació de Sartre per allà, un article dient a Camus que això de l’existencialisme i el no-res és escapisme burgès.
—Són coses noves que he trobat i afegit de la relació de Capmany amb aquests personatges i que reflecteixen els grans corrents ideològics del moment. Les coses que passaven aquí tenien molta relació amb les que passaven fora, i moltes vegades no ho hem vist. El franquisme no s’entén sense la guerra freda. I l’antifranquisme, tampoc. No podem fer veure que aquí els intel·lectuals d’esquerres antifranquistes no hi estaven condicionats. Això no s’ha explicat gaire, entre més, perquè el moviment antifranquista no queda gaire bé. Ella no va combregar mai amb rodes de molí sobre marxisme i comunisme. Ara això ho puc dir. Fa quinze anys, si ho deia, em desqualificaven.

—Quin és el valor de Maria Aurèlia Capmany com a escriptora?
—Ens ha deixat una novel·la extraordinària, Un lloc entre els morts, que hauria de ser a tot arreu. Potser no va complir les expectatives que s’havia posat com a novel·lista, però un novel·lista no es jutja mai, s’explica. Raons? Primera: la censura. El 1948 va escriure una novel·la magnífica, El cel no és transparent, que no es va publicar fins al 1963, tota canviada, massacrada per la censura i passada pel ribot de Salvador Espriu. Això trenca, perquè el novel·lista es va fent. Segona raó: ella era novel·lista els anys quaranta, sense llengua, sense públic, sense editorials i sense mitjans de comunicació. Això l’obligava a guanyar-se la vida fent altres coses, no podia estar tancada fent novel·les. Tercera: ella mateixa es definia com a donar finestrera. Si vas mirant per la finestra i t’enganxes a cada cosa que passa, i si fas de periodista, dramaturga, actriu, política, etc., tot va en detriment de la feina de novel·lista.

—En destaqueu l’obra assagística.
—És una gran escriptora d’assaig, d’obra memorialística. Són molt interessants els dietaris i els llibres de memòries. I té una obra de teatre molt bona, Vent de garbí i una mica de por. Té aquesta part de l’obra salvable, que ja és molt.

—I a banda, la seva influència en la societat.
—Hi ha una sèrie de gent que va ajudar a configurar la Catalunya que avui coneixem. Jordi Pujol, encara que avui tothom el critiqui, Josep Benet, Paco Candel… Capmany va ajudar molt a configurar el terreny de joc de la Catalunya que sortia del franquisme. En tres aspectes: reivindicant l’arrel popular del catalanisme, els drets de les dones i la socialdemocràcia.

—Expliqueu que es va molestar molt amb la teoria de Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa.
—Ella defensava el catalanisme com un sentiment popular. Si dius que el catalanisme és burgès, fas dues classes. En canvi,  Capmany, o Termes, deien a tota la gent que venia de fora: ‘Vosaltres sou com els d’aquí, som tots iguals.’ També defensava el català no pas com a llengua de la burgesia sinó de tothom, perquè la llengua és neutra. En això, la història li dóna la raó.

—I es va fer del PSC des del primer moment. Com s’explica aquesta vinculació?
—Ella era sartriana, i Sartre deia que t’havies d’embrutar les mans. Per això era capaç de defensar coses amb què no acabava de creure. Com podia creure en la idea de Maragall de canviar l’escut de Barcelona i posar-hi dues barres, ella que era filla de folklorista? Però pensava que al servei d’una idea havies de sacrificar els teus punts de vista. Aquesta és una idea que la modernitat ha enfonsat. Quan havia de defensar l’OTAN, ho feia, i quan havia d’atacar en Jordi Pujol, amb qui tenia molt bona relació, l’atacava. Ella anava contra els intel·lectuals tancats a la torre d’ivori. Això és una idea leninista, també.

—Què en destaqueu, del seu pas per l’Ajuntament de Barcelona?
—Jo crec que fins i tot els polítics socialistes que més entenen de cultura pensen que Capmany, com a regidora de Cultura, no va fer aportacions gaire substantives. Ara: sí que va ser molt important com a intel·lectual, com a constructora del relat catalanista de Pasqual Maragall. Ell sabia que, envoltat de la gent que l’havia portat, no guanyaria mai les eleccions, que no podia posar-se en contra del catalanisme popular i la Maria Aurèlia li va anar bé. Crec que va ser un bon complement: la trobada entre el catalanisme de Sant Gervasi i el catalanisme de la Rambla. I tots dos van quedar enlluernats. No podem parlar de relació sentimental perquè seria absurd, però sí d’una relació que va anar més enllà de la política, i la política també se’n va aprofitar. A Maragall li va anar molt bé.

—La primera dona de la postguerra que va dedicar un llibre a l’estudi de la situació de la dona a Catalunya. Va entrar en el feminisme una mica per encàrrec, pensant-se que ja era tot fet, i va acabar esdevenint-ne un referent.
—No solament això, sinó que va veure que guanyaria uns calerons. La Caixa li va pagar tota una sèrie de conferències en què explicava que podies cardar mentre tenies la regla i no passava res.

—També en aquest camp s’allunya del corrent majoritari.
—Això es va veure, sobretot, a les Jornades Catalanes de la Dona. Sort dels periodistes, que van explicar que hi havia hagut algunes bufetades, perquè els testimonis van aigualir-ho en les seves memòries. Veieu per a què servim? Capmany insistia que no volia organitzacions feministes, que ‘per a Secció Femenina, ja tenim la del Movimiento’. Amb això coincidia amb Frederica Montseny. Hi havia qui deia: ‘Hem de fer la revolució i aleshores ja ho tindrem.’ I ella deia: ‘Jo no vull fer la revolució, jo vull fer la democràcia, i quan fem la democràcia, els treballadors podran fer vaga, els periodistes tindran llibertat d’expressió, els partits es podran organitzar i les dones tindran els mateixos drets.’ I és així com s’ha fet. Té mèrit que anés a contracorrent.

—No volia fer la revolució sinó la democràcia, dèieu.
—Ella era d’esquerres, però no era marxista, no era comunista. I si ella, que era atea, es va aliar amb Nova Terra, que eren catòlics, va ser perquè Josep Maria Castellet, a Edicions 62, no li donava sortida. I ella volia tenir influència, dir-hi la seva.

—En el llibre deixeu clar qui remenava les cireres en el món editorial. Edicions 62 ‘marcava el cànon, amb la complicitat de Serra d’Or i la càtedra universitària’. I tot allò que en quedés fora, era marginat.
—Quin encàrrec té Castellet? Malgrat la situació en què es troba Catalunya, cal una editorial que ens torni a connectar amb Europa. Ell s’ho creu i compleix l’encàrrec. Importa les modes de França Itàlia, el marxisme, l’estructuralisme, alguna cosa americana… I això està bé. És el que ha de fer. Ens torna a situar en la modernitat, en contra del taló d’acer que ens havia caigut l’any 1939. Però què passa? Que aquesta modernitat és efímera. De fet, és la fi de la modernitat. Sartre venent Mao pel carrer és la caricatura de la modernitat. I és a aquesta modernitat que ens porta Castellet. En canvi, al catàleg de 62 no hi veureu Zweig. La modernitat de la Maria Aurèlia és més clàssica, i se’n riu, dels valors efímers que Castellet llança al mercat. Les picabaralles que té, encara que siguin epidèrmiques, reflecteixen una qüestió de fons.

—Les relacions amb els homes. Salvador Espriu, Ricard Salvat, Jaume Vidal Alcover. Intensitat i complexitat.
—Tot es resumeix en aquesta frase seva: ‘He estimat sempre la intel·ligència; l’he estimada tant, que he pogut confondre l’enamorament amb l’admiració i no m’he pogut enamorar sense sentir respecte.’

—Fins on va anar la relació amb Espriu?
—Nosaltres tenim una idea romàntica. L’Espriu no volia que res se l’endugués, i la passió se t’endú. D’altra banda, era pusil·lànime, i el sexe és brut. Capmany era una dona moderna, però era una persona, com ho diria, continguda, sí. A ella ja li anava bé. Era llicenciada en filosofia, i és per això que podia parlar amb l’Espriu, els filòsofs tenen una idea més panoràmica de les coses. Era una relació de tu a tu. Les cartes que es conserven són d’una gran estimació –dissimulada–, cosa molt difícil en Espriu.

—Per les coses que expliqueu, el trencament amb Salvat la va deixar tocada.
—Sembla evident que no tenien la mateixa percepció de la relació. Jo no jutjo res, eh? Capmany es va creure que era una relació que aniria endavant.

—I, finalment, Vidal Alcover.
—S’entenien molt bé. Que ell fos gai, era igual, ella ja ho sabia. En Jaume era molt brillant. Ara, quan agafava borratxeres i començava a cridar-li davant dels altres… La Carmen, la minyona, no el pot veure, en Jaume, perquè va presenciar tot sovint com de malament tractava la Maria Aurèlia.

—Una relació marcada per les penúries econòmiques, que no es va treure mai de sobre.
—De primer, no tenia ni un duro. I després, es va embolicar amb en Jaume… De jove s’havia fet vestits amb tela de cortina. Mireu, aquesta dedicatòria que em va fer en què m’anomena ‘company de claudicacions conjunturals’. Sabeu per què ho va posar? Perquè la vaig portar a escriure en castellà a El Noticiero. Això vol dir que el 1974, per calés, era capaç d’escriure en castellà.

—No expliqueu la vida de Capmany i prou, sinó que en retrateu el context històric. Ja ho diu el títol, L’època d’una dona.
—Stephan Zweig. Si jo dic Zweig, agafo l’americana, la poso a terra i hi passa per sobre. És el que feia Zweig. Un altre autor, per cert, que durant anys no vam poder llegir perquè no era benvist.

A principi d’aquest mes uns tres-cents catalans van anar a Múrcia per fer costat als veïns que lluiten en favor del soterrament de les vies del TGV. Després de viure la repressió del primer d’octubre, molts catalans s’han sentit interpel·lats per les grans mobilitzacions ciutadanes i la dura repressió de la policia, que a Múrcia ha arribat al punt de patrullar amb armes llargues a la rodalia d’una escola que hi ha a la vora de les obres. Com a agraïment a aquest gest, una cinquantena de murcians van participar diumenge a Barcelona en la manifestació per l’alliberament dels presos polítics. Parlem amb l’Antonio i l’Elena, que no volen donar gaires detalls personals per por de la repressió. ‘Procuro mantenir un perfil baix per por de les multes’, diu l’Elena. Tots dos són veïns de Santiago de Mayor, el barri de Múrcia que romandrà aïllat si es construeixen les vies a la superfície.

—D’on ve el conflicte del soterrament de les vies del TGV?
—Elena: Les protestes comencen perquè la plataforma pel soterrament, que fa trenta anys que lluita perquè se soterrin les vies, convoca una concentració el 12 de setembre. Va ser llavors quan els veïns ens vam adonar que el TGV venia i vam afegir-nos a les protestes.

—Com ho vau veure que volien fer arribar el TGV per la superfície?
—E.: Preparaven les obres per a fer el mur que separarà la ciutat, ja havien posat les bigues. Ens vam adonar que era imminent i vam tenir por. Va ser llavors que vaig decidir de baixar a la concentració. La plataforma es mobilitzava cada dimarts des de feia quatre o cinc anys, però era una cosa que em semblava que no m’afectava. Molts veïns van fer com jo i van baixar. Hem decidit de continuar cada dia fins a paralitzar l’obra.

—Per què no voleu que el tren passi per la superfície?
—Antonio: És una obra que parteix la ciutat pel mig. Un 40% de la ciutat quedaria rere un mur d’uns set quilòmetres de llarg i amb només dos passos a nivell. Una passarel·la a Santiago de Mayor, que és el barri més perjudicat, i un pas soterrat a San Pío X, on no hi ha accés per a minusvàlids amb un desnivell molt important.

—Com són les protestes?
—E.: El 2012 van començar a protestar cada dimarts, i a partir del setembre passat va ser una protesta diària. Cada nit baixem al pas a nivell i tallem el trànsit.

—Ha tingut una repercussió increïble, no?
—E: Ha tingut repercussió, però fora de Múrcia. A Múrcia la gent no sap què passa, la premsa murciana explica que el soterrament es fa i això és mentida. No saben que continuem protestant ni res. El dimecres i el divendres anem fins al centre de la ciutat per a fer-nos visibles, però la gent del centre no s’hi implica gaire.

—El nivell de mobilització continua tan alt com a la tardor?
—E.: Ha baixat molt. Al principi les protestes eren molt multitudinàries, però amb el canvi d’horari i el fred la gent es va quedar a casa.
—A.: També ha baixat l’afluència de gent per la repressió policíaca. Hem tingut uns cent cinquanta dispositius a les dues bandes de les vies. S’han fet molt conegudes les multes pel fet de ‘menjar pipes de manera desafiadora’ o de cridar ‘que no, que no, que no volem el mur’.
—E.: I són multes de mil euros. Acumulem més de quaranta mil euros de multes. A banda, també han detingut un veí. Tot això espanta molt la gent.

—Com les pagueu, les multes, teniu caixes de solidaritat?
—A.: Es va fer una campanya de micromecenatge en què es van recaptar força diners. Però sembla que ho han aprofitat per multar-nos encara més. No podem fer res, no pots moure’t sense que et multin. És que ni tan sols cal que et demanin identificació, n’hi ha prou que un policia es fixi en el teu cotxe, t’agafi la matrícula i t’arriba una denúncia. La gent ara té por, no baixa per això.

—Hi ha hagut moltes crítiques al delegat del govern espanyol.
—E.: Les declaracions que fa són de fatxenda i de provocador. És massa feridor amb nosaltres; sempre que parla sobre nosaltres fa referència a ‘les obres del soterrament’, però és mentida, no hi són. Diu que protestem perquè anem contra el soterrament, i això és el que arriba als ciutadans de Múrcia. Però no és això, nosaltres justament volem que es faci el soterrament abans no arribi el tren. No volem que arribi per la superfície, volem que primer se soterri.

—A.: La prova evident que la promesa del tren soterrat és falsa és que la via fa més de cent cinquanta anys que és provisional. La va inaugurar la reina Isabel II. Després de tantes promeses de soterrament, sembla que els fons europeus per a pagar-ho s’han esfumat. I han de portar el TGV tant sí com no, han de justificar l’arribada del corredor mediterrani. Ara fan les obres per fer-lo arribar per la superfície de pressa i corrents. És una qüestió política, no es tracta del benestar dels ciutadans.

—Com vau rebre els grups de catalans que es van organitzar per a anar a Múrcia a fer-vos costat?
—E.: Al principi hi havia gent a favor, però també n’hi havia que tenien por del que pogués suposar. A Múrcia opinem segons el que veiem a la tele i els diaris sobre el que passa a Catalunya. I el que diuen és que són quatre radicals amb ganes de guerra que volen trencar Espanya. Hi va haver gent que es va preocupar per la mena de gent que pogués venir, però els vam rebre amb molt d’afecte i molta gratitud. Ells des d’un principi van dir que ens volien ajudar a fer que es parlés de nosaltres. D’una altra banda, el govern i els mitjans de comunicació van començar a criminalitzar-nos i a fer una campanya bestial en contra. Vam arribar a rebre amenaces de grups neonazis i a tenir por. Sabíem que els veïns del barri no farien res, però teníem por de gent que pogués venir d’unes altres parts de Múrcia.
—A.: Això dels catalans va ser espontani. Van ser tres nanos que volien venir i ho van anunciar a Twitter. Directament això va sortir a la primera plana dels diaris regionals perquè ‘venien els independentistes i hi hauria un merder’. Però en van arribar uns tres-cents i la benvinguda que vam fer els veïns va ser encantadora. Va ser un cap de setmana realment fantàstic.

—E.: Els veïns encara ens aturen i ens diuen que, si coneixem personalment els catalans que van venir, els donem les gràcies.

—Això ha canviat l’opinió que teníeu sobre l’independentisme?
—A.: En el meu cas, totalment. S’ha de dir que a mi aquest govern no em representa, fem la mateixa lluita però ells van més avançats. No volem un govern que ens oprimeixi. Ens havien explicat que era gent radical que no volia sentir-se espanyola. Però no és que vulguin no sentir-se espanyols, és que no volen que els oprimeixin i els robin. El govern destrueix la vida de famílies: les deixa al carrer, empresona gent perquè canta cançons i expressa sentiments. És llibertat d’expressió. Cada dia vaig més a favor dels catalans. De radicals n’hi ha a tot arreu, però la gran majoria vol un poble digne on viure. I això ho volem tots.

—Què us va semblar la manifestació de diumenge?
—E.: La manifestació més nombrosa on jo mai havia anat a Múrcia era una de cinquanta mil persones. Quan recordo això que vaig veure a Barcelona se’m posa la pell de gallina. Quan ens acostàvem al punt d’inici ja hi havia gent per tot arreu dels carrers adjacents. La iniciativa del poble català de sortir al carrer em va encantar. A Múrcia és complex, la gent és més còmoda i costa de mobilitzar. Em va arribar al cor veure que es mobilitzava tanta gent en un ambient tan bonic, amable i festiu. Em vaig sentir com a casa, estimada.

—Com us van rebre?
—A.: Nosaltres no vam identificar-nos com a murcians, senzillament portàvem la samarreta a favor del soterrament i la gent ens reconeixia.

—E.: Ens aturaven, ens deien que coneixien la nostra lluita i que estaven amb nosaltres.

—Aquí després del referèndum les àvies van esdevenir un símbol per la seva lluita. A Múrcia això també ha passat, oi?
—E.: L’edat mitjana aquí són els setanta o vuitanta anys. Els avis d’aquí també són molt reivindicatius. Dels veïns que hi són cada dia, la majoria és gent gran. Hi ha la famosa ‘àvia de les vies’, que té vuitanta-un any i és la més guerrera. Ella arriba amb la seva cadira, s’asseu davant l’excavadora i atura l’obra. Això ho ha fet més d’una vegada.

—A.: La senyora Ana Jiménez. És la més estimada aquí.

—I fins quan duraran les protestes?
—E.: Doncs fins que ho aconseguim, no pensem aturar-nos. Encara que tanquin el pas a nivell o habilitin la passarel·la. Facin què facin, ens és igual, nosaltres continuarem. Això és una cursa de fons.