L’any 1931 es van fundar a Barcelona les Joventuts d’Esquerra Republicana–Estat Català (JEREC). Quatre anys més tard, i en una situació d’alta intensitat política, el 1936 es van refundar com a JERC i van perdre la cua d’Estat Català. Vuitanta-dos anys més tard, les Joventuts d’Esquerra Republicana han abandonat la denominació tradicional en una conferència nacional que ha servit per a dibuixar de bell nou l’estratègia política de l’organització. Pau Morales, portaveu nacional de l’organització ara anomenada ‘Jovent Republicà’, ens explica què proposen perquè l’independentisme recuperi la iniciativa: provocar que la repressió es giri en contra de l’estat espanyol, fer polítiques socials, engegar un procés constituent i enfortir les mobilitzacions al carrer.

—El nom de les JERC tenia vuitanta anys. Què ha dut l’organització a canviar-lo?
—De fet, la que hem canviat és la marca. On dèiem JERC, ara diem Jovent Republicà. On dèiem Joventuts d’Esquerra Republicana, continuem dient Joventuts d’Esquerra Republicana. Provenim de les JEREC, del 1931, i fins ara utilitzàvem un logo que ja tenia vint-i-vuit anys. En l’àmbit juvenil, les imatges, les icones i els valors canvien molt ràpidament. En aquesta nova etapa cal fer un salt endavant. Molta gent ha adoptat la República com a aquell mecanisme que ha de permetre tenir unes condicions de vida millors i hi volem aportar el nostre projecte.

—En un moment de desorientació de l’independentisme, Jovent Republicà ha aprovat unes línies polítiques per les quals vol caminar els pròxims temps. Com és aquest camí?
—Mirem de prendre la iniciativa a l’hora de refer l’estratègia. El jovent va tenir un paper molt important en les mobilitzacions que hi va haver a partir del 20 de setembre, i sobretot el 1 d’octubre. Però creiem que els joves no només han de tenir un paper important a les mobilitzacions, sinó que també tenim molt a dir sobre el camí que cal prosseguir.

—I què és això que dieu?
—La ponència estratègica, a més de recuperar la iniciativa política enfront a l’estat, intenta dotar de contingut la idea de ser més independentistes i la de ser més forts. En primer lloc, per ser-ne més, cal aprofitar la lluita antirepresiva i fer que se li giri en contra a l’estat espanyol. També hem d’engegar polítiques republicanes i socials. Ho hem de fer perquè ens les creiem i, sobretot, perquè, si som capaços de fer tant poc com es pugui amb les institucions intervingudes que tindrem malauradament, quina cosa no seríem capaços de fer amb una República? I també hem d’aprofitar el conflicte democràtic amb l’estat espanyol, que hauria d’acabar desenvolupant un procés constituent. Ja que, malauradament, no tindrem la República de manera immediata, per ser més forts, això que hem de fer és preparar-nos perquè el pròxim cop ho siguem més que la repressió de l’estat espanyol. Això ens posa deures en els àmbits sindicals, estudiantils, de moviments socials, institucional i del món municipal.

—Proposeu de fer polítiques socials per a ser-ne més, però quina diferència hi ha amb tot allò que ja es feia la legislatura anterior?
—Potser s’ha fet molta cosa, però com que estàvem centrats en unes altres qüestions no s’hi ha fet prou per a comunicar-ho. Encara hi ha molt de camí per a explicar què seríem capaços de fer si depengués de nosaltres. Amb dos anys tot just vam començar a albirar unes polítiques noves. Sobre la sanitat, s’hi va fer molta feina que fins ara no ha començat a donar fruits. En l’àmbit de benestar i d¡afers socials, la renda garantida tot just es començava a aplicar el setembre.

—I el procés constituent de què parleu preveieu que sigui com el 1 d’octubre o s’espera poder pactar-lo amb l’estat espanyol?
—Mai no hem tancat les vies de diàleg, el nostre escenari ideal seria passar a la República amb pactes a dues bandes. Ara, no descartem res i hem d’estar preparats absolutament per a tot. Per això hem de ser més forts. Hem d’estar preparats perquè la correlació de forces entre la pressió que pugui fer l’estat espanyol i la que puguem fer nosaltres ens sigui favorable. I a partir d’aquí intentarem fer-ho tot de manera dialogada. Actuem de forma pacífica, no-violenta, no com a estratègia, sinó perquè la cultura del país és així.

—L’objectiu de les mobilitzacions independentistes al carrer ha de ser només mostrar disconformitat o han d’intentar blocar el país per a obrir un conflicte i influir-hi políticament?
—No descartem res, però sí que creiem que les estratègies guanyadores són les que et permeten fer una mobilització molt àmplia. Si calgués arribar on dieu hauríem de ser capaços d’arrossegar-hi una majoria molt àmplia, perquè seria una manera de guanyar.

—Quina posició pren Jovent Republicà en el debat al voltant de la investidura de Puigdemont o de la d’un altre candidat?
—L’estratègia independentista no podrà avançar fins que no tinguem un govern. Divendres, Jordi Sànchez hauria d’haver estat investit. Si el jutge Llarena hi té res a dir, s’hauria d’haver presentat a les eleccions. Nosaltres estem a favor de formar un govern imminentment perquè és el que ens ha de permetre recuperar tota la resta. Ara, aquest govern independentista, el que ha de defensar, és que Carles Puigdemont és el president de Catalunya.

—I després de fer govern, què?
—L’independentisme no pot renunciar a cap de les eines que té a l’abast. El govern de la Generalitat no tindrà tota la potència que ens agradaria, però no tenir govern encara és molt pitjor. Creiem que el camí per a arribar a la república exigeix fer un govern.

—A l’octubre es va obrir la porta de la independència però no es va creuar. Com ho fem per tornar-la a obrir i creuar-la aquest cop?
—Aprenent d’allò positiu que hi va haver a l’octubre, que és molt, però també evitant els mateixos errors. No podem tornar a improvisar. Fins al 1 d’octubre tot va anar molt bé perquè hi havia una unitat molt àmplia i tot era coordinat i preparat. A partir del referèndum, el Jovent republicà hi vam trobar a faltar planificació. El pròxim cop que hi arribem hem d’haver previst tots els escenaris, i hem d’estar preparats per a respondre.

—Com van reaccionar les Joventuts d’Esquerra Republicana quan van veure que el govern no implantava la república?
—La implementació de la república necessitava molt més que el fet que el govern ho anunciés. També calia que darrere hi hagués una sèrie de forces i agents socials. Critiquem el paternalisme de no deixar-nos decidir si volíem tirar endavant amb la construcció de la República o no. El govern s’havia preparat per a arribar a un escenari de diàleg amb l’estat espanyol, i cal dir que la nostra gran crítica és dirigida sempre al segon perquè hi va tancar la porta. Arribat el moment no estàvem preparats per a qualsevol altre escenari i, per tant, ho hem d’estar en el futur.

—Com a joventuts d’Esquerra Republicana, la vostra postura va sempre de la mà amb la del partit o poden diferir?
—Som una organització amb un funcionament propi i diferenciat d’ERC. Òbviament compartim un projecte polític, amb certs matisos en funció del moment, però si la militància de Jovent Republicà decidís que en algun punt té uns plantejaments diferents, els defensaríem.

—Ho demano perquè, en una entrevista recent, Marta Rovira parlava de fer un referèndum com a Escòcia, el Quebec i Nova Caledònia. Per a Jovent Republicà cal fer un referèndum acordat?
—Sempre hem dit que el millor mecanisme possible és el referèndum d’autodeterminació. Mai no ens tancaríem a aquesta opció, no podem descartar cap escenari. La mobilització popular de l’independentisme hauria de provocar una mediació internacional ‒perquè, de la voluntat política del govern espanyol, no en sortirà res‒ que acabés en un referèndum. Aquesta és la via prioritària. És això que intentarem, però no ens pot tornar a passar que ho juguem tot a una carta. La ciutadania de Catalunya ha de ser capaç de fer valer la seva voluntat si ningú no se l’escolta.

—Els dos diputats més joves del parlament són d’ERC i vénen de les joventuts. Creieu que el vostre espai polític té una facilitat especial per a atreure joves?
—Mirem d’aglutinar quants més joves millor. Jovent republicà té una implantació territorial molt àmplia arreu dels Països Catalans. El pas natural que fan els militants cap a Esquerra Republicana o cap a algunes altres associacions o moviments socials és lògic: partim del fonament que som republicans i pensem que la política es fa a tot arreu.

—ERC ha perdut dirigents arran de la repressió i això ha portat Marta Vilalta i Gerard Gómez del Moral, fins no fa gaire al capdavant de les JERC, a haver d’ocupar càrrecs de responsabilitat al partit. Esteu preparats per a un relleu generacional tan ràpid?
—Assumirem les responsabilitats que calgui. D’en Gerard, de la Marta i també d’en Pere Aragonès, no dubtem del seu compromís amb el projecte polític. Tenen una militància i una trajectòria contrastades i, en conseqüència, estan sobradament preparats per a assumir responsabilitats en aquesta nova fase de dificultats i d’emergència a causa de la repressió.

—Els militants de Jovent republicà són conscients que els pot tocar fer un pas que potser no tenien previst com a militants joves?
—Des d’aquesta tardor hem preparat l’organització per allò que pugui venir. La militància ara és molt més conscient de què implica prendre compromisos. Ara mateix, amb la situació de conflictivitat amb l’estat espanyol, tot pren una rellevància molt més significativa. No hauria de ser així, però som conscients que ser independentista pot comportar costos personals elevats.

—Les persones condicionades per l’actuació dels tribunals poden ocupar càrrecs de direcció política?
—Tothom pot aportar la seva visió. Aquestes persones, a banda tenir un full de serveis ampli, s’hi han abocat i ho han donat tot pel país. Les hem d’escoltar perquè tenen molt a aportar-nos i segurament la seva experiència és imprescindible per al futur.

—Marta Rovira ha descrit com de condicionada se sentia i ha parlat d’una ‘presó interna”
—L’independentisme aprèn a poc a poc que una de les parts fonamentals de la lluita antirepressiva és que, en un judici polític, la defensa també ha de ser política. Hem de donar tot el suport a les persones encausades tenint en compte que la defensa haurà de ser també política. Hem de fer tot l’esforç per a blindar-los i donar-hi una resposta política.

—I creieu que les defenses s’enfoquen així?
—En la mesura que l’independentisme ha vist com evolucionava la repressió, la unitat antirepressiva s’ha fet més forta i la defensa política dels encausats ha pres relleu. No són només presos polítics, són també ostatges. Hi havia un acord per a fer un govern i aquella mateixa setmana ens van prendre el candidat a la investidura i ens el van empresonar. En la mesura que constatem això, la defensa és més política.

—Creieu que l’estratègia d’ERC és condicionada per la defensa dels presos?
—ERC sempre defensarà tots els presos polítics i intentarà aconseguir-ne l’alliberament com més aviat millor. Això no treu valor a la lluita pels seus objectius. Hem de percebre la lluita per l’alliberament dels presos com a un pas per a la llibertat del conjunt del país. I és aquí on hem d’entendre la idea de fer tornar la repressió en contra de l’estat espanyol. En la mesura que la vergonya pel fet de tenir presos polítics sigui més forta, més feble serà l’estat espanyol i més raons guanyarà l’independentisme. Nosaltres ho entenem així.

Estimadíssima Dolors:

T’escric des de la mateixa taula on vas passar tantes hores lluitant per tantes causes justes. Anys de lluita sindical. De lluita, en definitiva, per un món millor. El que tu has fet tota la vida.

No he fet canvis al despatx. M’hi sento bé. Ets present a l’aire, a cada objecte, contínuament en pensaments. Intento ser digne de tanta dignitat sindical que vas deixar dins i fora d’aquestes quatre parets.

Imagino la duresa d’una presó per a una persona que estima tant la llibertat com tu.
Imagino la decepció d’una persona justa com tu davant de tanta injustícia.
I, malgrat tot això, sempre que penso en tu et continuo veient amb el teu somriure sincer i amable.

Un somriure d’integritat i coherència, propi de les persones que creuen en allò que fan, que han trobat sentit a la vida i que saben que tot no està per fer, però que tot sí que és possible. Realista i somiadora. La teva força tranquil·la és la més forta de totes.

Tothom mereix ser feliç, però les persones com tu ho mereixen encara més. I estic segur que finalment ho sereu, malgrat les adversitats que comporta una vida tan intensa dedicada a la lluita contínua.

Som molts, cada vegada més, els qui ens sentim empresonats fora d’Alcalà Meco, Soto del Real i d’Estremera. Amb un estat desesperadament sinistre i que té tanta por que només sap atemorir i amenaçar les llibertats. Quanta feblesa davant la fortalesa del teu somriure!

Et volem lliure. I seràs lliure. Més lliure que mai. I continuaràs lluitant per allò que creguis just. Com has fet sempre. El teu únic delicte és aquest: lluitar. Tossudament, democràticament, pacíficament, incansablement. No sé a quin article del codi penal està tipificat, però l’única condemna que se m’acut és la de la ‘dignitat permanent i no revisable’.

Ha estat un hivern dur. Molt dur. Dies grisos i plujosos a Torroella, amb ‘boira al castell i pluja al clatell’, com dieu per aquí. Aquest any el fred es resisteix a marxar. Però acabarà marxant i si no ho fa, el farem fora amb el nostre caliu. Volem la millor de les primaveres amb tu.

Aviat podràs olorar la farigola del Montgrí que tant t’agrada. Sentir aquell perfum de llibertat i de vida. Veure el groc de la ginesta i el verd dels camps d’arròs d’aquell camí que porta a la gola del Ter.

T’esperen aquells capvespres infinits de llum màgica entre el Montgrí i les Medes. T’esperem tantes i tantes persones que t’estimem.

I és que no es pot empresonar la tramuntana!

Xavier Casas

La Setmana prèvia del Sant Jordi coincideix amb un calendari d’esdeveniments vinícoles i del món de l’alimentació i la gastronomia que no es donarà en tot l’any. Els repassem.

Concurs internacional de les garnatxes del món.
Concurs dedicat a la garnatxa, que es va crear fa sis anys al Rosselló. Enguany, per primera vegada se celebra a la Terra Alta, el territori vinícola per excel·lència d’aquesta varietat de raïm, que en produeix un terç de la producció mundial. El concurs consisteix en un tast professional en dues jornades que s’ha celebrat aquest divendres i dissabte passat. Hi han concorregut 850 referències i les ha qualificat un centenar de professionals de setze països. En paral·lel, el concurs s’ha obert a tot el públic, amb una fira de vi i art a Batea i amb un sopar de gala dels cuiners ebrencs amb estrella Michelin, Jeroni Castells (Les Moles, Ulldecona), Vicent Guimerà (Antic Molí, Ulldecona) i Fran López (Torreó de l’Indià, Xerta, i el Xerta, Barcelona), a l’emblemàtic espai de l’església romànica del Poble Vell de Corbera d’Ebre.

Onzè Concurs de tast de vins per parelles de Vila Viniteca
Dos-cents quaranta concursants participen avui en l’onzè Premi Vila Viniteca de tast per parelles, a la Llotja de Mar de Barcelona. Vila Viniteca és una de les grans distribuïdores de vins internacional, creada a Barcelona per Quim Vila i Siscu Martí. Les cent vint parelles que concursen han d’encertar set vins en una primera fase i, si formen part dels deu finalistes, n’han d’encertar set més. Els guanyadors s’emporten trenta mil euros, els segons set mil i la parella que queda en tercera posició, tres mil. De cada vi, els concursants n’han d’esbrinar el país (1 punt), la zona d’origen (1 punt), la Denominació d’Origen (2 punts), les varietats de raïm (3 punts), l’anyada (3 punts), l’elaborador (3 punts) i la marca (2 punts).

La Música del Vi
Dilluns, Vila Viniteca també organitza la desena edició de La Música del Vi a la Llotja de Mar de Barcelona: adreçada a professionals del sector, la mostra destaca per la quantitat de cellers que aplega, enguany cent vuitanta, sobretot catalans i de l’estat espanyol, però també de més països com Sud-àfrica, Àustria, Eslovènia, Borgonya, Madeira… Els cellers ofereixen les darreres anyades, i es poden comentar amb els seus creadors.

Renaisssance des Appellations
Dimarts, el recinte de les drassanes del Museu Marítim de Barcelona acollirà la ‘Renaisssance des Appellations’, l’associació més important de viticultors en biodinàmica del món, que mostrarà els vins de més de quaranta cellers de nou països diferents. Nicolas Joly, viticultor pioner i president de l’associació, impartirà una conferència a primera hora de la tarda.

Vins Off the Record Barcelona
També dimarts, Barcelona acollirà el tercer saló ‘Vins Off the Record’, on una colla de viticultors catalans i de l’estat espanyol s’aplegaran per presentar els seus vins. El nombre de cellers participants sempre gira al voltant de vint-i-cinc. Celebraran la mostra durant tot el dia, d’11.00 a 20.00 a Flower By Bornay, un espai al barri de Sants.

Fira Alimentària
Dilluns comença la Fira Alimentària al recinte de Gran Via Fira de Barcelona, amb la participació de 4.500 empreses i cent cinquanta mil professionals, dels quals el 27% són internacionals. Durant quatre dies, s’intensificaran els contactes i reunions amb compradors internacionals (hom calcula que s’hi celebraran unes 12.500 reunions entre les firmes expositores) i s’hi presentaran més de tres-cents productes nous en el si dels sis salons de la fira.

El programa Alimentària Experiene aplegarà trenta-cinc xefs estrellats (entre tots sumen quaranta-cinc estrelles Michelin). Noms com Carme Ruscalleda, Nandu Jubany, Paco Pérez, Andoni Luis Aduriz, Elena Arzak, Fina Puigdevall, Oriol Castro, Eduard Xatruch, Carles Abellán, Albert Raurich… participaran en tallers i ponències, que miraran de recollir mirades, idees i reflexions al voltant de diferents tendències actuals de la gastronomia: cuina d’hotel contemporània, el desafiament del menú-degustació, l’explosió de les carns, sabors neomarins, avantguarda del segle XXI, la cultura del producte, neoclassicisme modern, tradició actualitzada i revolució verda.

Dins el saló Intervin d’aquesta vint-i-dosena edició d’Alimàntaria s’oferirà el programa Vinorum Think, amb la participació de noms de prestigi, com la consultora actualment més influent del món, Jancis Robinson MW; el crític de vins del The New York Times, Eric Asimov; el primer Màster of Wine de l’estat espanyol, Pedro Ballesteros MW; el gran expert en xampany, Richard Juhlin; i el crític gastronòmic del Financial Times, Nick Lander.

Les activitats vinícoles tindran un apartat de maridatges (o harmonies) destacat, que presentarà el sommelier Ferran Centelles. Seran aquestes:

1. Ostres a l’albariñoi Pazo de Señorans Colección 2014. El Celler de Can Roca.
2. Empanada de plàncton i Puerto Fino, Lustau. Aponiente.
3. Cafè i parmesà roll con ExVite Gran Reserva, Llopart. Sofía Be So.
4. Taco d’ànec a la presse i Mas La Plana 2013, Bodegas Torres. Via Veneto.
5. Ànec Apicius i AA Dolç Mataró, Alta Alella. Gresca en homenatge a Alain Senderens.
6. Torrezno a la brasa de sarments, miques d’all torrat i bitxo amb Olimpo Privilegio, Vinícola de Castilla. Azafrán
7. Pernil de Bellota Gran Reserva Fisán anyada 2014 amb Essential Xarel·lo Brut Reserva, Juvé & Camps.
8. Formatge fumat vell Campoveja amb Amontillado Carlos VII, Bodegas Alvear.

Intervin acollirà a prop de vuit-cents cellers catalans i de l’estat espanyol, que presentaran els vins més destacats i les darreres novetats. Enguany, Intervin acull també Vinum Nature, que aplega cellers que fan vins ecològics i biodinàmics certificats. Intervin també albergarà la Barcelona Cocktail Art, una nova àrea orientada a l’exposició i degustació de companyies de destil·lats.

Un miler de persones han recorregut aquest dissabte els carrers de Burjassot, convocats per Arran en una manifestació de record i homenatge a Guillem Agulló. Els manifestants s’han concentrat a la plaça d’Emilio Castelar i posteriorment han reconegut diversos carrers de la població. L’acte ha acabat amb una concentració en la qual han parlat representants de diverses lluites populars.

Marxa en record a Guillem Agulló a Burjassot #SetmanaAgulloETpic.twitter.com/50tZSKGdSn

— Llibertat.cat (@Llibertatcat) 14 d’abril de 2018

Ni oblid, ni perdó” s’escolta als carrers de Burjassot en reconeixement a Guillem Agulló #SetmanaAgulloET pic.twitter.com/cNr9By7y6k

— Llibertat.cat (@Llibertatcat) 14 d’abril de 2018

El portaveu de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà, ha assegurat que ‘la repressió’ del govern espanyol ‘no aturarà el mandat de tot un poble’, en referència als resultats del referèndum de l’1 d’octubre. Segons Castellà, ‘és intolerable’ que aquesta situació tingui lloc ‘dins de la Unió Europea’ quan aquest organisme es va crear perquè ‘mai més tornessin a haver-hi guerres i hi hagués respecte a la democràcia i drets humans’.

Castellà en aquesta línia creu que el govern espanyol va mentir quan assegurava que ‘sense violència es pot parlar de tot’ i per això ara utilitza les ‘mobilitzacions de pau i intenta qualificar-les de violència’.

La coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, ha reclamat que hi hagi un govern ‘d’una vegada’ que pugui treballar per aixecat un 155 ‘miserable que està laminant les institucions’. En el marc de la manifestació que ha omplert l’avinguda Paral·lel per reclamar la llibertat dels ‘presos polítics’ i el retorn dels ‘exiliats’, Pascal ha fet una crida a seguir lluitant i sortir al carrer perquè puguin tornar a Catalunya. ‘Els estimem, els volem a casa i lluitarem per ells perquè puguin tornar d’una vegada per totes’, ha conclòs. D’altra banda, ha considerat que la manifestació ha demostrat a l’estat espanyol i a la comunitat internacional que es tracta d’un moviment d’arrel democràtica que ‘no té res a veure amb cap manifestació violenta’. I en aquest context, ha afirmat: ‘Reivindicarem tantes vegades com puguem que és moviment democràtic i pacífic’.

Pascal ha iniciat les declaracions amb paraules de record als líders polítics i socials empresonats i els que són a ‘l’exili’. ‘Els trobem a faltar. Els volem a casa. Volem que la gent a la presó i a l’exili siguin aquí’, ha afegit.

Segons la coordinadora general del PDECat, la situació reclama ‘el millor’ de cadascú i ha apostat per seguir lluitant no només per la llibertat col·lectiva del poble, sinó també la llibertat individual dels que estan empresonats i a l’exili.

Cal estar, segons Pascal, ‘concentrats i disposats’ a ajudar amb el que faci falta perquè puguin sortir de la presó i tornar a Catalunya, però també ha posat l’accent en ser capaços de fer un govern perquè d’una vegada per totes es pugui aixecar l’aplicació de l’article 155. Un 155 ‘miserable que està laminant les institucions’.

Des d’aquest diumenge qui passegi pel barri de la Barceloneta podrà passar pel carrer Pepe Rubianes. En un acte festiu encapçalat per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha descobert la nova placa en memòria de l’actor i humorista galaico-català, que va morir a la capital catalana l’any 2009. D’aquesta manera ha culminat el llarg procés per dedicar un espai urbà a l’artista, en el marc de la ponència del nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. Rubianes pren el lloc a l’Almirall Cervera, i ara serà recordat pel carrer on ell mateix va viure.

Fins ara el carrer recordava l’Almirall Cervera, qui va participar en importants campanyes de l’Armada Espanyola al llarg del segle XIX. Amb el canvi de nom, aquesta via canvia el seu esperit per la sàtira irreverent de Pepe Rubianes. No es tracta d’un carrer qualsevol, sinó d’un dels principals del barri, que connecta el passeig Joan de Borbó amb el passeig Marítim.

Durant la seva intervenció, l’alcaldessa de Barcelona ha definit Rubianes com ‘un home lliure i un home de veritat’ i ha elogiat la capacitat dels artistes per ‘fer coses boniques’, fer riure i demostrar que ‘el món pot ser un lloc molt millor’. ‘Els polítics, que no som artistes, hem d’intentar seguir el mateix camí’, ha reflexionat. També ha remarcat que Barcelona ‘valora els seus artistes i sap que la cultura és imprescindible perquè el món sigui un lloc que mereixi ser viscut’.

En l’acte també hi ha intervingut el president de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Barceloneta, Manuel Martínez, i familiars i amics de Pepe Rubianes, com Carmen Rubianes, Andreu Buenafuente, Crisitina Dilla, Lucila Aguilera, Francesc Orella, el pare Manel o Joan Manel Serrat, que ha participat en l’actuació musical. També han actuat Èric Vinaixa o Gumbo Jass Band; i Corina Oproae, Eva Mateu, Pol Forment i Jordi Llompart han llegit poemes escrits per l’artista.

Els afiliats a Joves PV-Compromís, l’organització juvenil del BLOC i de Gent de Compromís, han triat aquest dissabte amb un 78% dels vots la candidatura ‘Impulsa’, encapçalada per Francesc Roig, qui serà el secretari general de l’organització durant els dos anys vinents. Francesc Roig (Orba, la Marina Alta, 1992) participa en moviments socials des de jove i és soci de diverses ONG. Graduat en Treball Social i Cooperació Internacional, ha treballat en l’àmbit de la igualtat a Bolívia, i és professor associat en el Màster en Cooperació de la Universitat de València.

Roig ha explicat davant els dirigents i centenars de militants de l’organització, que la voluntat de l’equip que lidera és ‘seguir fent de Joves PV i de Compromís l’eina política al servei dels valencians’.

Així mateix, el jove ha felicitat els assistents pel desenvolupament del congrés, en un debat que ha qualificat d’exemplar, i ha destacat la voluntat de ‘treballar per aturar el radicalisme de l’extrema dreta a l’estat espanyol’.

La votació s’ha celebrat en el marc del II Congrés Nacional de l’organització juvenil del Bloc i Gent de Compromís, en què han participat la coordinadora general del Bloc, Àgueda Micó; el conseller d’Educació, Recerca, Cultura i Esports, Vicent Marzà; i la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, entre altres personalitats.

La coordinadora nacional del Bloc, Àgueda Micó, ha manifestat ‘l’orgull d’un equip preparat per als reptes del futur de l’organització, encarant una de les campanyes electorals més importants de la història del valencianisme polític’.

D’altra banda, al congrés també s’ha designat els representants de la formació al Consell Nacional del Bloc i al Consell General de Compromís.

‘Envoltem la Model’ ha tancat aquest diumenge les activitats emmarcades en la Setmana per la Llibertat d’Expressió que ha organitzat la plataforma ‘No Callarem’. Quatre escenaris repartits al voltant de l’antic recinte penitenciari han acollit des de concerts fins a debats, passant també per activitats infantils i una zona per prendre un refrigeri. Diversos milers de persones han passat durant el dia per aquesta fira popular i festival de música reivindicatiu, que té com a eix la defensa de la llibertat d’expressió. Un dret que, segons els organitzadors, està en clar perill tenint en compte casos com les condemnes de presó per als rapers Pablo Hásel o Valtonyc, que han actuat durant la jornada.

El raper mallorquí, a menys d’un mes del seu ingrés a la presó si el tribunal Constitucional no invalida la condemna de tres anys i mig de presó ha volgut demanar ‘perdó’ a la reina espanyola i també a algunes polítiques espanyoles per dir que eren unes ‘putes i unes guarres’. També s’ha volgut disculpar davant ‘porcs, rates i gossos’ per comparar-los ‘amb segons quins polítics i poderosos’. D’aquesta manera, Valtonyc deixa ben clar que no li ha sabut greu llençar aquests insults contra membres de la família reial espanyola o polítics de dretes, sinó haver quedat com un ‘masclista i un especista’. A més, ha especificat que segons a quins jutges tampoc demanarà disculpes.

Una proclama atrevida, la del raper mallorquí, que s’integrava en el missatge de la jornada: La llibertat d’expressió és un dret fonamental i està seriosament amenaçada. Aura Ruano, membre del col·lectiu No Callarem, ha assenyalat que aquests greuges a la llibertat d’expressió –amb condemnes a Pablo Hásel, Valtonyc o el col·lectiu de rapers La Insurgencia-, s’han incrementat de manera alarmant en el darrer any. Un any que ha vingut també marcat pels empresonaments i l’exili d’independentistes.

‘Tenim molts casos de repressió i davant d’això no podem callar’, ha assenyalat Ruano, qui ha afegit que el canvi d’ubicació del festival -celebrat a Badalona l’any 2017-, als entorns de la presó Model no ha estat un fet casual. ‘És un lloc històric i simbòlic i aquí fem palès i reivindiquem la injustícia de les condemnes que estan coartant la nostra llibertat d’expressió’, ha apuntat.

Però a banda de la reivindicació, ha imperat durant la jornada el ‘bon rotllo’. Així ho ha percebut en Ges Burgès, d’Igualada. ‘Gent gran, gent petita, diferents maneres de pensar, la veritat és que m’ha emocionat’, ha expressat. ‘És molt maco tanta gent unida pel simple fet de voler expressar la llibertat, de poder dir el que penses sense tenir por’, ha afegit Marien Flores, que acompanyava Burgès. Molts dels assistents han aprofitat la seva assistència aquest diumenge al migdia a la multitudinària manifestació convocada per la plataforma Espai Democràcia i Convivència -i que ha omplert l’avinguda Paral·lel-, per després passar-se a ‘Envoltem la Model’.

L’escenari ‘No callarem’ ha estat el més reivindicatiu amb concerts i parlaments i les actuacions programades de Valtònyc, Pablo Hasél, Núria Graham o Joan Colomo. També hi hagut concerts sorpresa com els de Mishima o Txarango, grups que també hi van participar en l’edició del 2017 a Badalona. L’escenari ‘Carne cruda’ s’ha reservat al debat i als concerts de petit format com el de Tory Sparks. També s’ha retransmès per ràdio xerrades per on passat personalitats com Marina Garcés, Willy Toledo, Pau Vallvé, Aina Torres o la cantant Amparaonia. D’altra banda, també s’ha instal·lat l’escenari ‘Soundsystem’, amb un marcat regust jamaicà, i un altre espai amb activitats infantils de la mà de Toctojocs.

La Setmana per la Llibertat d’Expressió tanca amb 3.000 assistents

La Setmana per la Llibertat d’Expressió va arrencar el passat 9 d’abril amb el llançament del videoclip ‘Los Borbones son unos Ladrones’, on diferents artistes, entre rapers, grafiters o ballarins apareixen recitant versos dels rapers condemnats per assegurar que ‘la por en cap cas serà una mordassa’. La jornada d’inauguració va ser dimecres amb ‘Arts, moviment i activisme’, on durant tota la tarda es van dur a terme espectacles de dansa i ‘performance’ així com l’exposició col·lectiva ‘Konvent Puntzero’.

Una altra de les jornades destacades va ser la de dissabte, amb el debat ‘Veus contra la repressió’, al teatre de l’antiga presó Model. Coordinat per Òmnium Cultural, va comptar amb la presència de Ben Emmerson, advocat especialitzat en drets humans i representant de Puigdemont, Sànchez, Cuixart i Junqueras davant l’ONU. A més, també van expressar les seves opinions i reflexions l’activista irlandès Bill Shipseu, fundador d’Arts of Amnesty. Emotius també van ser els testimonis de Txell Bonet, companya de Cuixart, i de Diana Riba, dona de Raül Romeva, les quals esperen que els seus companys surtin algun dia de la presó.

La manifestació convocada per l’Espai Democràcia i Convivència per a demanar que s’alliberin els presos polítics i s’aturi la repressió contra Catalunya ha deixat imatges espectaculars. Una hora abans de començar, la plaça d’Espanya i l’avinguda del Paral·lel ja eren plenes, de manera que la manifestació ha estat més aviat una concentració perquè no ha pogut avançar gaire.

Vegeu tot seguit un recull de vídeos on es veu la magnitud de la manifestació:

Avui hem tornat a desbordar Barcelona per la #Llibertat! Som un poble en moviment i estem construint la #RepúblicaARA #UsVolemACasa pic.twitter.com/YZs7QkqUTe

— Assemblea Nacional (@assemblea) 15 d’abril de 2018

LLIBERTAT PRESOS POLITICS #UsVolemACasa #PuigdemontPresident pic.twitter.com/xGXRtzuAhd

— PRIMAVERA CATALANA (@PrimaveraCat_) 15 d’abril de 2018

TV3 n’ha enregistrat imatges aèries des d’un helicòpter:

Noves imatges aèries de la manifestació. La Guàrdia Urbana diu que han participat 315.000 persones https://t.co/8jpyLcpVP7 #15aTV3 pic.twitter.com/wrwkS6cDUs

— 324.cat (@324cat) 15 d’abril de 2018

Les imatges aèries de la manifestació #UsVolemaCasa. Així es veia 15 minuts abans de començar https://t.co/8jpyLcpVP7 #15aTV3 pic.twitter.com/jfp5qBjJgd

— 324.cat (@324cat) 15 d’abril de 2018

De cap a cap de la manifestació han actuat més de quaranta colles castelleres. Ací podeu veure els Castellers de Vilafranca aixecant un tres de set per sota.

3d7 aixecat per sota dels @Verds a la #manifestació d’avui al Paral·lel per demanar l’#alliberament dels #presospolítics.#LlibertatPresosPolítics.#UsVolemACasa pic.twitter.com/N8vlsUrtSm

— N_LizandraDalmases (@NuriaLizandra) 15 d’abril de 2018

I ací un castell de la colla dels Castellers de Barcelona:

Castellets (colla Barcelona) al mig de la gran manifestació pacifica 15/4/17@KarnaMikko @KRLS pic.twitter.com/Ns9xspdogK

— Mafalda (@MafaldaFreedom1) 15 d’abril de 2018

Els presos polítics catalans i exiliats han agraït des de les xarxes socials la mobilització multitudinària d’avui a Barcelona. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb un missatge a Twitter en anglès i en alemany, ha dit que havia estat una nova ‘demostració democràtica i cívica’. I ha afegit: ‘Catalunya demana llibertat. Nosaltres som ciutadans europeus que només volem viure en pau, en llibertat i sense por.’

Once again, a great civic and democratic demonstration. #Catalonia is asking for #freedom. We are European citizens who just want to live in peace, free and without fear #UsVolemACasa pic.twitter.com/TbLinSFUSD

— Carles Puigdemont (@KRLS) April 15, 2018

El vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, des d’Estremera, ha piulat: ‘La història s’escriu gràcies al vostre compromís constant. Fins i tot ben lluny hem notat el vostre escalf.’

Junqueras des d'Estremera:

"La història s'escriu gràcies al vostre compromís constant. Fins i tot ben lluny hem notat el vostre escalf. Us estimo!" pic.twitter.com/k1LSPDpd6u

— Oriol Junqueras (@junqueras) April 15, 2018

Jordi Sànchez, ex-president de l’ANC i diputat de Junts per Catalunya, ha agraït la participació a la manifestació. Per una altra banda, Jordi Cuixart, president d’Òmnium, ha escrit que tenia ‘esperança en la dignitat insubornable de la societat catalana per la democràcia i la llibertat’ i en ‘un futur sense renúncies’.

Gràcies per ser-hi sempre!
Llum als ulls i força al braç! #llibertat #usvolemacasa pic.twitter.com/gtsHBMGZbt

— Jordi Sànchez (@jordialapreso) April 15, 2018

Missatge des de Soto del Real:

Units davant la injustícia i l'autoritarisme. ESPERANÇA en la dignitat insubornable de la societat catalana x la democràcia i la llibertat. ESPERANÇA en un futur sense renúncies.
Unitat, dignitat i coratge. Visca Catalunya! #usVolemACasa pic.twitter.com/K1RkeL8Ukv

— Jordi Cuixart (@jcuixart) April 15, 2018

Raül Romeva, pres a Estremera, ha agraït als manifestants que hagin tornat a sortir al carrer i s’ha mostrat ‘impressionat’. Segons Romeva, cal sortir al carrer no únicament per reclamar la llibertat dels presos, sinó també per defensar les llibertats dels ciutadans.

Raül: "Impressionant. Gràcies per sortir al carrer, no només per reclamar la nostra llibertat, sinó per defensar les vostres llibertats. Units, cívics, ferms, no ens prendran mai el futur." pic.twitter.com/t65JK1qiNu

— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) April 15, 2018

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, des de Suïssa, ha dit que se sentia a Barcelona malgrat la distància. ‘Com sempre, el clam és clar, pacífic i multitudinari’, ha resumit.

Em sento a Barcelona, malgrat la distància. Com sempre, el clam és clar, pacífic i multitudinari: som els de la #Llibertat i #democràcia #UsVolemaCasa #LlibertatPresosPolitics

— Marta Rovira Vergés (@martarovira) April 15, 2018

En la mateixa línia, la consellera Meritxell Serret ha dit: ‘Avui molts som a Barcelona malgrat la distància, amb el cap clar i el cor tranquil, per clamar de nou pacíficament que la democràcia sempre guanya.’

Avui moltes i molts som a Barcelona malgrat la distància, amb el cap clar i el cor tranquil, per clamar de nou pacificament que la #democràcia sempre guanya.#15A#PrimaveraCatalana#PrimaveraRepublicana#LlibertatPresesPolítiques#LlibertatPresosPolitics #UsVolemACasa

— Meritxell Serret (@MeritxellSerret) April 15, 2018

El conseller Jordi Turull, número 3 de JxCat, ha dit: ‘Dignitat, civisme, pacifisme i llibertat. Valors que ens caracteritzen i que heu demostrat, una vegada més. Mil gràcies pel vostre suport.’

Missatge de Jordi Turull:

"Dignitat, civisme, pacifisme i llibertat. Valors que ens caracteritzen i que heu demostrat, una vegada més. Mil gràcies pel vostre suport!"#elmeucosalapresoelmeucoraCatalunya pic.twitter.com/bk3ktHivHR

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) April 15, 2018

Igualment, la consellera Dolors Bassa ha assegurat que el caliu també havia arribat a la presó d’Alcalà-Meco: ‘Un cop més ho hem tornat a demostrar sortint al carrer pacíficament, units i reclamant justícia. Som un poble impressionant. Gràcies.’

D. Bassa: "Un cop més ho hem tornat a demostrar sortint al carrer pacíficament, units i reclamant justícia.
Des d'Alcalà-Meco també ens ha arribat.
Som un poble impressionant. Gràcies." pic.twitter.com/ASf0dhpkl2

— Dolors Bassa (@dolorsbassac) April 15, 2018

El conseller de Salut, Toni Comín, ha escrit: ‘El compromís d’una gran majoria de la societat catalana amb les llibertats polítiques i els drets civils és insubornable. No ens aturarem fins que tinguem una democràcia digna d’aquest nom.’

El compromís d'una gran majoria de la societat catalana amb les llibertats polítiques i els drets civils és insubornable. No ens aturarem fins que tinguem una democràcia digna d'aquest nom. #15A#UsVolemACasa#LlibertatPresosPolítics#PrimaveraCatalanahttps://t.co/GhzksSEO2p

— Toni Comín (@toni_comin) April 15, 2018

També Anna Gabriel, exiliada a Suïssa, ha escrit un missatge a Twitter en què ha dit que sentia ‘tots i cadascun dels batecs per la llibertat avui a Barcelona’.

Seguint els resultats de les eleccions a l'Estat de Ginebra i sentint tots i cadascun dels batecs per la llibertat avui a Barcelona. #usvolemacasa #LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/4tWV3qHJV3

— Anna Gabriel Sabaté (@AnnaGaSabate) April 15, 2018

Aquest Sant Jordi és marcat per la puixança d’autores emergents i d’autores que es consoliden en el panorama literari català. Així mateix, es destaca l’interès que recuperen els llibres d’assaig i divulgació sobre feminisme. L’extraordinària mobilització del 8 de març no va ser casualitat. Alhora, la diada és marcada per la situació política excepcional que viu el país, i que se centra especialment en l’aparició d’un nombre de llibres considerable dedicats al referèndum del primer d’octubre, un punt d’inflexió en les lluites polítiques i socials de Catalunya, i de títols de temàtica que hi tenen relació, inevitablement.

També es destaquen els títols d’autors dels quals enguany es commemora algun aniversari important, amb Pedrolo al capdavant,  i l’interès pels llibres de novel·la negra i de misteri, alhora que també per les obres de no-ficció vinculades a biografies i memòries. Segurament, és un any més interessant en obres de no-ficció que no pas de ficció.

Us oferim més de tres-cents títols en català, la majoria novetats aparegudes de principi d’any ençà, de més de vuitanta editorials. Perquè cada lector té el seu llibre per Sant Jordi.

ESCRIPTORES DEMPEUS. EMERGENTS I QUE ES CONSOLIDEN
Llucia Ramis, Les possessions (Llibres Anagrama) Premi Llibres Anagrama
Najat El Hachmi, Mare de llet i mel (Edicions 62)
Maria Guasch, Els fills de la Llacuna Park (L’Altra Editorial)
Irene Solà, Els dics (L’Altra Editorial) Premi Documenta 2017
Clara Queraltó. El que pensen els altres (Proa) Premi Mercè Rodoreda
Eva Baltasar, Permagel (Club Editor)
Marta F. Soldado, La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial)
Laura Pinyol, El risc més gran (Amsterdam)
Lucia Arenas Pastor, L’enigma de les lletres (Neopàtria)

ESCRIPTORES DEMPEUS. LES ÀVIES
Víctor Català, Tots els contes (Club Editor)
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor)
Aurora Bertrana, Paradisos oceànics (Rata)
Aurora Bertrana, Tres presoners (Club Editor Jove)
Maria Angels Anglada, Les closes (Llibres de l’Avenç)

MÉS ESCRIPTORES DEMPEUS. AVUI
Carme Riera. Venjaré la teva mort (Edicions 62)
Antònia Carré-Pons, Com s’esbrava la mala llet (Club Editor)
Ada Castells, La primavera pendent (Comanegra)
Susanna Rafart, La fugida d’Urània (Comanegra)
Blanca Busquets, La fugitiva (Proa)
Mercè Foradada, Perles cultivades (Edicions Saldonar)
Sílvia Tarragona. Tal com érem (Columna)
Sílvia Colomé, La llegenda del Carreró (Pagès Editors)
Rosa Maria Diranzo, El marge i el camí (Neopàtria)
Maria Lluïsa Amorós, La casa de Rose Warren (Onada Edicions)
Margarida Aritzeta, Quimera (Onada Edicions)
Núria Pradas, L’aroma del temps (Rosa dels Vents)

VEUS I RETRATS DE DONES, ASSAIG FEMINISTA
Marina Garcés, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg)
Míriam Hatibi, Mira’m als ulls (Rosa dels Vents)
Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Raig Verd)
Virginie Despentes, Teoria King Kong. Traducció de Marina Espasa (L’Altra Editorial)
Rebecca Solnit, La mare de totes les preguntes. Traducció de Marina Espasa (Angle Editorial)
Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor. Traducció de Bel Olid (Angle)
Bel Olid, Feminisme de butxaca (Angle Editorial)
Susan Faluda, A la cambra fosca. Traducció de Josep Alemany (Edicions del Periscopi)
Xisca Homar, Aigua d’alta mar (El Gall Editor)
Dolors Marín, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils (Angle Editorial)
Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu (Galaxia Gutenberg)
Més d’una autora, Dins el tinter. Correspondència femenina a Catalunya (1750 – 1900) (Eumo Editorial)
Albert Toldrà, Il·luses, santes, falsàries (Edicions del Bullent)
Antoni Gelonch, 100 dones, 100 inspiracions creatives (Viena)
Carles Bastons i Montserrat Bastons, Dones de les terres gironines que han fet història (Editorial Base)

L’1-O SERÀ SEMPRE NOSTRE
Vicent Partal, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres)
Jordi Borràs, Dies que duraran anys (Ara Llibres)
Xavier Tedó Gratacós i Laia Vicens Estaran, Operació urnes (Columna)
Més d’un autor, Per la llibertat  (Ara Llibres)
Quico Sallés, On eres l’1-O? (Rosa dels vents)
Roger Peláez, El procés explicat als idiotes (Males Herbes)
Ernest Costa i Savoia, Hem votat! (Edicions Sidillà)
Andreu Pujol Mas, Vam fer un referèndum (Edicions Saldonar)
Jaume Sobrequés i Callicó, La gran ignomínia. Exiliats i presos polítics (Editorial Base)
Més d’un autor, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017) (Gregal)
Més d’un autor, Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors)
Quim Cubert, La tardor catalana (CCG editors)
Més d’un autor, 1-O. basat en fets reals (Fonoll)

LA MATEIXA BATALLA, ALTRES FRONTS
Jordi Borràs i Antonio Baños, La cara B. Una altra mirada al procés. Pròleg d’Andreu Barnils (Pagès Editors)
Marta Vilalta i Torres, La centralitat, en joc (Pagès Editors)
Francesc Canosa, Sixena: la croada de la memòria (Editorial Fonoll)
Jaume Grau, Les clavegueres de l’estat (Catedral)
Andreu Marfull Pujadas, Catalanofòbia. Una qüestió d’estat (Llibres de l’Índex)
Rob Riemen, Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme (Arcàdia)
Francesc Vilanova, Franquisme i cultura (Lleonard Muntaner Editor)
Lluc Salellas i Vilar, El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar)
Artur Perucho i Badia, Catalunya sota la dictadura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Josep Clara, Perseguits després de morts. La repressió franquista més aberrant (Dalmau  Editor)
Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar)
Jordi Amat, La confabulació dels irresponsables (Llibres Anagrama)
Jordi Navarro, República i ecologia (CCG edicions)
Xavier Trias. Tot el que no es volia dir (Pòrtic)
Albert Carreras, Andreu Mas-Colell, Ivan Planas. Turbulències i tribulacions (Edicions 62)
Diversos autors, El drac d’Europa. Dramatúrgies sobre la Unió (Edicions 96)
Linda J. Colley, Unió i desunió. Què ha mantingut i què està dividint el Regne Unit? (Editorial Afers)
Albert Palà Moncusí, Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923) (Editorial Afers)
Jordi Bilbeny, Inquisició i decadència (Librooks)

SANT JORDI PER SANT JORDI
Joan-Lluís Lluís, Jo soc aquell va matar Franco (Proa) Premi Sant Jordi
Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi (Amsterdam)
Sílvia Tarragó, L’amor i la lectura. Una faula de Sant Jordi (Comanegra)
Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis. Il·lustracions de Laura Borràs Dalmau (Angle)

PREMIS VARIATS
Raül Garrigasait, Els estranys (Edicions de 1984) Premi Llibreter i Premi Millor Novel·la Catalana de l’Any
Martí Gironell, La força d’un destí (Planeta) Premi Ramon Llull
Antoni Bassas, Bon dia, son les vuit! (Destino) Premi Josep Pla
Vicent Borràs, Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
Joan Jordi Miralles, Aglutinació (Edicions 62) Premi Joanot Martorell
Rafael Vallbona, La casa de la frontera  (Edicions 62) Premi BBVA Sant Joan 2017
Alejandro Palomas, Un amor (Columna) Premi Nadal
Víctor García Tur, Els romanents  (Empúries) Premi Just M. Casero
Antoni Carrasco, Recorda sempre això (Empúries) Premi Marian Vayreda
Llorenç Capdevila, Pacte de silenci (Pagès editors) Premi Ferran Canyameres de novel·la
Francesc Puigpelat, La pista d’una morta (Gregal) Premi Gregal de novel·la

CONTES, RELATS, MICRORELATS
Katherine Mansfield, Tots els contes. Traducció de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera (Proa)
F. Scott Fitzgerald, Moriria per tu i altres contes perduts. Traducció de Marc Rubió (Llibres Anagrama)
Jordi Puntí, Això no és Amèrica (Empúries)
Jordi Masó, La biblioteca fantasma (Males Herbes)
Míriam Cano, Martí Sales, Antònia Vicens, Cremen cels (Labreu)
David Monteagudo, Avui he deixat la fàbrica. Traducció de Jordi Llavina i pròleg de Jaume C. Pons Alorda (Rata)
Koldo Izagirre, Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner Editor)
Xènia Bussé, De més verdes en maduren. Il·lustracions de Toni Benages (Acontravent)
Marta Romagosa, 22 homes i un desig (Rosa dels Vents)
Antoni Munné-Jordà, A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa)
Robert Fàbregas i Ripoll, En un grapat de Lluna (El Cep i la Nansa)
Carles Castell Puig, Set pecats (Edicions del Bullent)
Jordi Raül Verdú, Contalles de iaios i iaies (Edicions del Bullent)
Xavier Martin i Arraubarrena, Calaix de sastre (Neopàtria)
Marçal Arimany, La dinàmica de les pedres (Godall edicions)

MÉS OBRES DE FICCIÓ. NOVEL·LA
Albert Jané, Calidoscopi informal (Edicions de la Ela Geminada)
David Vilaseca, Els homes i els dies. Obra narrativa completa (L’Altra Editorial)
Vicenç Pagès Jordà. Robinson (Empúries)
Pep Coll, Al mateix riu d’Heràclit (Proa)
Julià de Jòdar, Els vulnerables (Comanegra)
Màrius Sampere, Àlien i la terra promesa (Labreu)
Pep Puig, Els metecs (Proa)
Miquel de Palol, Què! (Angle)
Albert Pijuan, Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (Angle)
Stalker, En aquell cel brillen estels desconeguts (Raig verd)
Manel Subirats, Esplendor (El Gall Editor)
David Miró, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions)
Víctor Alexandre, Els amants de la rambla del Celler (Meteora)
Gaspar Hernández, La dona que no sabia plorar (Columna)
Hèctor Lozano, Quan érem els peripatètics (Columna)
Joan Buades, Crui. Els portadors de la torxa (Més Llibres)
Paco Esteve, Qui no fa la festa (Més Llibres)
Josep Pastells, Ciutat d’aigua (Llibres del Segle)
Miquel López Crespí, Joc d’escacs (Llibres del Segle)
Màrius Blàvia i Ribé, La flama d’or (El cep i la nansa)

NOVEL·LA NEGRA, MISTERI, SUSPENS
Albert Villaró, El sindicat de l’oblit (Columna)
Oriol Molas i Ferran Grau, Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books)
Joan Roca Navarro, Melodia d’una absència (Capital Books)
Camilla Läckberg, La bruixa. Traducció de Marc Delgado i Casanovas (Amsterdam)
Fred Vargas, Quan surt la reclusa. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company (Amsterdam)
Karen Cleveland, Tota la veritat (Columna)
Jo Nesbo, Macbeth (Proa)
Donna Leon, La temptació del perdó (Edicions 62)
A. J. Finn, La dona a la finestra. Traducció d’Immaculada Estany Morros (Rosa dels Vents)
Dan Brown, Origen (Columna)
Jordi Dausà i Mascort, Lèmmings (Llibres del Delicte)
Jordi Tiñeta, Joc d’identitats (Llibres del Delicte)
Xavier Zambrano, Lleugera sang (Llibres del Delicte)
Marta Alòs Lòpez, Ulls maragda (Pagès Editors)
Montse Sanjuan Oriol, Anna Grimm. Memòria mortal (Pagès Editors)
Oriol Canals Vaquer, Diví (Editorial Base)
Frederic Tarazona, Contes de policies i de dones (Neopàtria)
Maria Rosa Nogué i Almirall, No arriba la mort (Gregal)
Jordi Sierra i Fabra, Deu dies de juny (Inspector Mascarell 9) (Rosa dels Vents)
Andreu Martín, L’Harem del Tibidabo (Crims.cat)
Massimo Carlotto, El món no em deu res. Traducció de Pau Vidal (Crims.cat)

RECUPERACIONS
Josep M. Espinàs, Combat de nit (La Campana)
Feliu Formosa, El present vulnerable (Biblioteca del Núvol)
Francesc Trabal, Novel·les (II) (Quaderns Crema)
Prudenci Bertana, L’impenitent (Edicions de la Ela Geminada)
C.A. Jordana, El Rusio i el Pealo (Edicions de 1984)
Agustí Bartra, L’arbre de foc. Edició a cura de D. Sam Abrams (Adesiara)

ANYS I ANYS

PEDROLO
Bel Zaballa, Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Sembra Llibres)
Sebastià Bennasar, Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora)
Manuel de Pedrolo, Infant dels grans (Comanegra)
Manuel de Pedrolo, La terra prohibida (volum 1) (Comanegra)
Manuel de Pedrolo, Hem posat les mans a la crònica (Tigre de Paper)
Manuel de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega (Edicions 62)
Manuel de Pedrolo, Algú que no hi havia de ser (crims.cat)

POMPEU FABRA
Més d’un autor, Tant de gust de conèixer-lo, senyor Fabra! (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Gemma Pauné (guió) i Oriol Garcia (il·lustracions), Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua (Rafael Dalmau Editor)
Mònica Boixader, Pompeu Fabra: el menhir i els arbres (Biblioteca del Núvol)

J. V. FOIX
J. V. Foix, Catalans de 1918 (Tusquets)
J. V. Foix, Sol i de dol. Les irreals omegues. Onze Nadals i un Cap d’Any (Labutxaca)
J. V. Foix, Diari de 1918. Edició de Joan R. VEny-Mesquida (Labutxaca)
J. V. Foix, Ho sap tothom, i és profecia. Nadals, cap d’anys i natalicis (Càtedra Màrius Torres, Fundació Foix, Pagès Editors)

RAIMON PANIKKAR
Raimon Panikkar, Opera Omnia (Fragmenta Editorial)

MARIA AURÈLIA CAPMANY
Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (Meteora)
Maria Aurèlia Capmany, Quim / Quima  (Males Herbes)

CARLES FAGES DE CLIMENT
Carles Fages de Climent, Els meus difunts. Edició a cura de Narcís Garolera (Brau edicions)
Carles Fages de Climent, La capsa de música. Edició a cura de Joan Ferrerós (Brau edicions)

TRADUCCIONS

LITERATURA EUROPEA
Éric Vuillard, L’ordre del dia. Traducció de Jordi Martin Lloret (Edicions 62) Premi Goncourt
Peter Terrin, Montecarlo. Traducció de Maria Rosich (Raig Verd)
Stefan Zweig, Por. Traducció de Joan Fontcuberta (Quaderns Crema)
Marguerite Duras, La vida tranquil·la. Traducció d’Antoni Clapés (Edicions Sidillà)
Michel Bernard, Els boscos de Ravel. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Labreu)
Philippe Djian, Oh… Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle)
Amélie Nothomb, En Riquet del plomall. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Llibres Anagrama)
Miguel Torga, Portugal. Traducció d’Antoni Xumet (El Gall Editor)
Thomas Bernhard, L’imitador de veus. Traducció de Clara Formosa (El Gall Editor)
Édouard Levé, Suïcidi. Traducció de Marta Marfany Simó (Quid Pro Quo Edicions)
Jean Cocteau, La dificultat de ser. Traducció d’Antoni Clapés (Quid Pro Quo Edicions)
August Strindberg, Antologia. Traducció de Feliu Formosa i Carolina Moreno (Comanegra)
Èmilie Frèche, Jo us salvaré a tots. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Pierre Lemaitre, Vestit de núvia. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Suso de Toro, Fora de si. Traducció d’Andratx Badia (Gregal)

LITERATURA EN LLENGUA ANGLESA
Margaret Atwood, El conte de la Serventa. Traducció de Xavier Pàmies (Quaderns Crema)
Maggie O’Farrell, La mà que prenia la meva. Traducció de Núria Parés (L’Altra Editorial)
Ursula K. Le Guin, Els despossseïts. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd)
Marylinne Robinson, Gilead. Traducció d’Emili Olcina (Edicions de 1984)
Geroge Saunders, Lincoln al Bardo. Traducció de Yannick Garcia (Edicions de 1984)
Tennessee Williams, Un tramvia anomenat Desig. Traducció de Joan Sellent (Adesiara)
Aldous Huxley, Els dimonis de Loudun. Traducció de Dolors Udina (Adesiara)
Daryl Gregory, L’extraordinària família Telemacus. Traducció d’Imma Falcó (La Campana)
Alberto Manguel, Stevenson sota les palmeres. Traducció de Dolors Udina (Quid Pro Quo Edicions)
Paul Auster. 4, 3, 2, 1 (Edicions 62)
Winifred Watson, El gran dia de la senyoreta Pettigrew. Traducció de Maria Rossich (Viena)
Katherine Mansfield, Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Rick Bass, Un hivern a Montana. Traducció d’Àlex Gombau (Cossetània)
Carson McCullers, El cor és un caçador solitari. Traducció Alba Dedeu (L’Altra Editorial)
Irvin D. Yalom, El dia que Nietzsche va plorar. Traducció de Griselda García (Edicions de 1984)

LITERATURA RUSSA
Leonid Andréiev, La història dels set penjats. Traducció de Jaume Creus (Adesiara)

LITERATURA AFRICANA
José Eduardo Agualusa, Teoria general de l’oblit. Traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi)
Ngũgĩ wa Thiong’o, A la casa de l’intèrpret. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Ngũgĩ wa Thiong’o, Descolonitzar la ment. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd)
Ngũgĩ wa Thiong’o, Desplaçar el centre. Traducció de Dídac Gurguí (Raig Verd)
Ayobami Adebayo, Queda’t amb mi. Traducció d’Alexandre Gombau (Angle)

LITERATURA TURCA
Burhan Sönmez, Istanbul Istanbul. Traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell
Oran Pamuk, La dona pèl-roja. Traducció d’Amma Turró Armengol (Més Llibres)

LITERATURA COREANA I JAPONESA
Han Kang, Actes humans (Rata)
Junichirô Tanizaki, La clau. Traducció d’Albert Nolla (Viena)
Yasushi Inoue, L’escopeta de caça. Traducció de Jordi Mas López (Quid Pro Quo Edicions)
Kim Ae-ran, Corre, pare, corre! Traducció de Mihwa Jo Jeong i Estefanía Robles Serrano (Godall edicions)

PERIODISME LITERARI
Jordi Puntí, Tot Messi (Empúries)
Julià Guillamon, El barri de la plata (Llibres de l’Avenç)
Julià Guillamon, Travessar la riera (Comanegra)
Adrià Pujol Cruells, Els barcelonins (Llibres de l’Avenç)
Antònia Vicens i Josep M. Llompart, Vocabulari privat (AdiA edicions)
Miquel Martín i Serra, Proses reposades (Diputació de Girona)
Jordi Osúa Quintana, Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport (Editorial Base)
Francesc Latorre, Cop de teatre! Els secrets d’onze anys explicant la Fórmula 1 a TV3 (Fonoll)
Dolors Jimeno, L’Europa que he visitat (Neopàtria)

LA PLANTA DEL PENSAMENT
Marina Garcés, Nova il·lustració radical (Anagrama)
Avishai Margalit, De la traïció (Arcàdia)
Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema)
Josep Iborra, Estupor (Editorial Afers)
Wu Ming, L’invisible arreu. Traducció d’Oriol Fuster Cabrera (Godall Edicions)
Oriol Bartomeus, El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial)
Miquel Rayó, La nuesa del silenci (El Gall Editor)
Més d’un autor, Polititzacions del malestar (Raig Verd)
Més d’un autor, El carrer és nostre (Raig Verd)

ENSENYAR I APRENDRE
Més d’un autor, 20 mestres del segle XX al País Valencià (Edicions 96)
L’educació en vers, Antoni Tort Bardolet (ed.) (Eumo Editorial)
Agnès Brossa, Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial)
Més d’un autor, Educant les criatures (Editorial Base)
Timothy D. Walker, Ensenyar com a Finlàndia (Viena Edicions)
Xavier Caparrós, L’art d’educar amb amor (Pagès Editors)
Angela J. Hanscom, Equilibrats i descalços. Traducció d’Anna Turró Armengol (Angle)
Sandrine Andrews, L’art, quina marranada. Traducció de Mercè Ubach (Editorial Mediterrània)

BIOGRAFIES, AUTOBIOGRAFIES,  MEMÒRIES, DIETARIS, HISTÒRIA
Josep Massot, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres (Galaxia Gutenberg)
Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Angle)
Josep Fontana, L’ofici d’historiador (Arcàdia)
Josep-Maria Terricabras, Allò que som (Edicions de 1984)
Carlota Benet. Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna)
Guillem-Jordi Graells, Iago Pericot. La llibertat de crear i viure (Publicacions de l’Institut del Teatre)
Josep Cots, Autoretrat de Jordi Garcés (Llibres Anagrama)
Xavier Rubert de Ventós, Si no corro, caic (Empúries)
Lourdes Martínez Rocaspana, Els dos principals consellers de Mercè Rodoreda: Obiols i Sales (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Josep Miquel Ramis Llaneras, Epistolari Sebastià Juan Arbó – Joan Sales (1966-1982) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat)
Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970). Edició a cura d’Enric Pujol i Josep Clara (Institut d’Estudis Catalans)
Oriol Pi de Cabanyes, Foc secret de Josep Palau i Fabre (CCG Edicions)
Núria Martí Constans, Demà tindrem sort. La història de Joan Pacheco, un nen a l’exili (CCG Edicions)
Jordi Pàmias, Déu no té pressa. Apunts de dietari (CCG Edicions)
Maria Conca i Josep Guia, A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu (Edicions el Jonc)
Miquel Batllori, Epistolari català dels Borja (Editorial 3i4)
Salah Jamal, Nakba. 48 relats de vida i exili a Palestina (Tigre de Paper)
Pilar Rahola, S.O.S. cristians (Columna)
David Viñas, Serrat, Llach i l’efecte Dylan (Publicacions de la UB)
Imma Pascual, Cantar em fa feliç (Cossetània)
Manuel Barbero, Un silenci a crits (Comanegra)

RARESES, CURIOSITATS, PERLES
Sempé, El senyor Lambert. Traducció de Jordi Martin Lloret (Blackie Books)
Adrià Pujol Cruells i Rubén Martín Giráldez, El fill del corrector. Arre, arre, corrector (Hurtado & Ortega)
Enric Casasses, Monòleg del perdó (Males Herbes)
Jacint Verdaguer, Oir Canigó. Versió i veu Lluís Soler (Verdaguer Edicions)
Enric Iborra, La literatura recordada (Viena Edicions)
Enric Gomà. Control de plagues (Pòrtic)
Més d’un autor, Terra de lletres. Edició de Jordi Llavina (Comanegra)
Maria Nunes, Rutes literàries de Barcelona (Meteora)
Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya (Comanegra)
Montse Aymerich Bassols, La moda a la Catalunya del segle XIV (Llibres de l’ïndex)

CLÀSSICS A L’ATAC!
Eros gai (Antologia Palatina, llibre XII) (Adesiara)
Aristòtil, Poètica. Traducció de Xavier Riu (Bernat Metge)
Aristòtil, Física. Traducció i introduccio de Joan Ferrer Gràcia (Edicions de la ela geminada)
Eurípides, Tragèdies, vol. VI (Les troianes, Ifigenia entre els taures). Traducció d’Adrià Piñol
Filó d’Alexandria, Contra Flac. In Flaccum. Traducció de Lluís Rovira i Masnou (Llibres de l’Índex)

+ POESIA
Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt (Edicions 62) Premi Ausiàs March
J. L. Badal, Cants materials (Cafè Central i Eumo)
Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegodes  (Cafè Central i Eumo)
Philippe Jaccottet i Antoni Clapés, Aires. Traducció d’Antoni Clapés (Cafè central i Eumo)
Else Lasker-Schüler, El meu piano blau. Traducció de Feliu Formosa (Adesiara)
Orides Fontela, Poesia Completa. Traducció de Joan Navarro (Edicions de 1984)
Josep Maria Fulquet, Ample vol de la nit (Proa) Premi Carles Riba
Jordi Guardans, El bosc (Pagès Editors)
Laia Martinez i  Lopez, Venus volta (Lleonard Muntaner Editor)
Mircea Cartarescu, Res. Poemes 1988-1992 (Lleonard Muntaner Editor)
Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa)
Tomàs Arias, La via Àpia (Lleonard Muntaner Editor)
Víctor Gayà, Rèquiem (Lleonard Muntaner Editor)
Silvie Rothkovic, La nit que és dins el dia (Labreu)
Jaume C. Pons Alorda, Era (Labreu)
Miquel de Palol, Alguns paisatges (Labreu)
Sebastià Alzamora, La netedat (Proa)
Narcís Comadira, Manera negra (Edicions 62)
Jordi Llavina, Ermita (Meteora)
Berta Piñán, La ferida. Traducció de Jaume Subirana (El Gall Editor)
Carles Morell, Canyes, llumins (Godall edicions)
Ramon Sargatal, Manual per a fer versos. Te deix, lector, Vinyoli com a exemple (Viena Edicions)
Joana Raspall, Solcs. Il·lustracions de Conxi Rosique (Gregal)
Meritxell Cucurella Jorba, Úrsula (El Cep i la Nansa)
Jordi Mas, La destral del vespre, l’aixada de l’alba (Edicions del Buc)
Anna Montero, On els camins s’esborren  (Edicions del Buc)
Aimé Césaire, Quadern d’un retorn al país natal (Edicions del Buc)
Francesc Ten, L’hmi (Llibres del Segle)
Ivette Nadal, Arbres, mars, desconcerts (Llibres del Segle)
Montserrat Garcia Ribas, Les harmonies fràgils (Llibres del Segle)
Carla Fajardo, Forats (Fonoll)
Jaume Suau Castro, Plurat imperfecte (Fonoll)
Quim Español, Elegies (Edicions de 1984)
Ramon Guillem, Terra d’aigua (El petit editor)
Roc Casagran, Direm nosaltres. Pròleg de Feliu Formosa (Amsterdam)
Sílvia Bel Fransi, Deixar anar (Viena Edicions)
Josep Planaspachs, Cant de ciutat (Viena Edicions)
Jaume Mesquida, Resplendor de foc (Viena Edicions)
Imma López Pavia, Text-ures (Viena Edicions)

COMPROMÍS SOCIAL
Aruhdhati Roy i John Cusack, Coses que poden i no poden dir-se. Traducció Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jordi Panyella, Per què corren els presos? (Edicions Saldonar)
John Carlos i Dave Zirin, La història de John Carlos (Sembra Llibres)
Carlos Reyes i Rodrigo Elgueta, Els anys d’Allende (Tigre de Paper)
Joni D., La casa de la selva (Tigre de Paper)
Sílvia Federici, El patriarcat del salari. Traducció Anna Llisterri i Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Manuel Molins, Les veus de la frontera (Pruna Llibres)
Laura de Andrés, Diaris del Somorrostro (Editorial Mediterrània)
Més d’un autor, Petjades d’aigua i sal. Instants als camps de refugiats de Grècia (Pagès editors)

SOSTENIBILITAT, CANVI CLIMÀTIC, SALUT, DIVULGACIÓ CIENTÍFICA
Martí Domínguez, Veus de ciència (Onada Edicions)
Ignasi Llorente, La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle)
Daniel Closa i Salvador Macip, 100 preguntes sobre el càncer (Cossetània)
Jordi Mazón i Marcel Costa, 100 qüestions per entendre el canvi climàtic (Cossetània)
Joan Català, 100 qüestions sobre l’univers (Cossetània)
Xevi Verdaguer, Transforma la teva salut (Rosa dels vents)
Frédéric Lenoir, Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen). Traducció d’Anna-Maria Corredor (Edicions Sidillà)
David Estal, Urbanisme contradit, ciutat compartida (Pruna Llibres)
Mark Lynas, Sis graus (Librooks)
Gwynne Dyer, Guerres climàtiques (Librooks)
James Hoggan, Cortina de fum (Librooks)

VI, CUINA I PAISATGE
Montserrat Tura, Repúbica pagesa (Pòrtic)
Lluís Foix, El que la terra m’ha donat (Columna)
Henry David Thoreau, Caminar (Angle)
Anònim, Llibre de totes maneres de potatges de menjar (7Portes i Barcino)
Marc Ribas, Brutal (Cossetània)
Artur Portes Ribes, La cuina de Formentera (El Gall editor)
Juanjo Roda, La cuina de la gent de la mar (Onada edicions)
Marta Castells, Dolços vegans (Viena)
Eduard Puig i Vayreda, El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi (Brau Edicions)
Més d’un autor, Vinomics. Relats gràfics amb gust de bon vi (DO Catalunya i Norma Editorial)
Pere Sans, La cuina del vi (Comanegra)
Josep Roca, a l’avantguarda del vi (Vibop Edicions)
Les olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà (Vibop Edicions)
Joan Santacana i Nayra Llonch, Entre fogons i baguls. Menjar i vestir a la Catalunya del segle XVIII (Dalmau  Editor)
Més d’un autor, Entre el celler i la taverna. Un recorregut per les bodegues de barri de la ciutat de Barcelona (Generalitat de Catalunya)
Goffredo Casalis, L’Alguer. Edició i traducció de Marcel A. Farinelli (Llibres de l’Índex)

‘La literatura, com cada art, és la constatació que la vida no és suficient’

Fernando Pessoa

L’exposició ‘Fernando Pessoa, cada art és una forma de literatura’ observa l’escriptor com a catalitzador, impulsor, crític i inventor de corrents artístics, coetani d’una generació d’artistes portuguesos d’avantguarda a les primeres dècades del segle XX. És una etapa molt important de l’art d’aquell país que la mostra explora a través dels textos de Pessoa, les revistes d’art que impulsava (Orpheu o Portugal Futurista), correspondència, manifestos, i les seves relacions personals i intel·lectuals amb tots els artistes que es movien en l’escena més avançada de l’avantguardisme, com ara José de Almada Negreiros, Amadeo de Souza-Cardoso, Santa Rita Pintor o Eduardo Viana.

Aquest és el relat del viatge a Madrid, a l’exposició i a l’univers de Pessoa, de la mà del senyor Kovács, científic centreeuropeu, doctor en física quàntica, amant de la filosofia i la literatura d’Antonio Tabucchi i Fernando Pessoa.

Barcelona. Estació de Sants
El senyor Kovács fulleja els llibres del quiosc. N’obre un a l’atzar, somriu i el compra. Absent i relaxat, ve cap a mi, com si hagués trobat el plantejament d’un enigma, el punt de partida d’una investigació. Me l’ensenya, satisfet: Chroniques des atomes et des galaxies (Seuil), de l’astrofísic canadenc Hubert Reeves.

‘Miri l’enunciat d’aquest capítol: “El que veiem es redueix al cinc per cent de la matèria de l’univers”. El concepte agradaria a Pessoa’, murmura amb la vista perduda més enllà de l’andana, en l’infinit… Tot d’una, sembla tornar en si i reprèn el discurs: ‘Com en l’univers, en les persones també hi ha una petita part que surt a la llum, i la resta queda en la foscor’, xiuxiueja.

Passegem per l’andana. ‘Les estacions, els trens, tenen un significat especial’, diu el senyor Kovács amb un somriure plàcid. ‘Són punts de partida i d’arribada, espais fronterers on, si estàs atent, sempre pot sorgir una revelació.’

‘Sap què? Antonio Tabucchi, a vint anys, va prendre un tren a Lisboa per tornar a Florència, a casa seva. En un quiosquet de l’estació va comprar un llibre d’un desconegut, un llibre que li canviaria la vida. Era El banquer anarquista de Fernando Pessoa. Va ser tal l’impacte que li va ocasionar la lectura, que aquell dia va decidir d’estudiar filologia, d’especialitzar-se en literatura portuguesa i Pessoa i, segurament, també, ser escriptor.’

‘Albert Einstein resolia algunes de les hipòtesis que el conduirien a la teoria de la relativitat pensant al tren. Però no li calia pujar-hi, ho feia a la butaca del seu estudi, fumant en pipa. Tot era en el seu cervell, en la seva imaginació. El tren era un exemple ideal per a conjugar totes les variables: espai, temps, velocitat… Els anys vint-trenta són la fi del determinisme, és la gran època de la mecànica quàntica, comença una època d’incertesa, potser això va influir en Pessoa, no ho sé ‒diu Kovács‒ només és una hipòtesi.’

‘No sé qui sóc, quina ànima tinc’
‘Que coneix el llibre Tren nocturn a Lisboa de Pascal Mercier?’, em pregunta el senyor Kovács al cap d’una estona. ‘El llibre, no. Vaig veure la pel·lícula. Molt bé, Jeremy Irons’, responc. ‘Hauria de llegir-lo, el film és molt reductiu. Al principi ‒remarca molt lentament‒ el doctor Amadeu de Almeida Prado planteja una gran qüestió: “Si només explorem i vivim una mínima part de la vida que és en nosaltres, què passa amb la resta?”‘

‘Aquesta és la clau. La resposta ens l’havia donada Pessoa, que tenia aquest sentiment molt acusat, molts anys abans. Ell pensa: “no podem néixer de cap altra manera, aquesta és l’única, però l’art ens permet diversificar-nos”. I així ho va fer ell, vivint i creant una multiplicitat de vides, d’heterònims, d’universos de ficció que esdevenien reals, de persones que ell creava i donava vida pròpia, com ara Álvaro de Campos, Bernardo Soares, Alberto Caeiro o Ricardo Reis, entre molts.’

‘De de nen ‒deia Pessoa‒, he tingut la tendència de crear al meu voltant un món fictici, d’envoltar-me d’amics i coneguts que mai no han existit. No sé, per descomptat, si realment no van existir o si sóc jo qui no existeix. En aquestes coses, com en totes, no hem de ser dogmàtics’, recita de memòria el senyor Kovács… I prossegueix: ‘Aquesta tendència, que em ve d’ençà que recordo ser un jo, m’ha acompanyat sempre, canviant una mica la classe de música amb què m’encanta, però sense alterar mai la manera d’encantar’.

Ell vivia la seva persona i tots els seus personatges vivien en ell. Alguns dels seus heterònims podria semblar que el van sobreviure, com Ricardo Reis a l’obra de José Saramago L’any de la mort de Ricardo Reis, o el seu propi fantasma a Rèquiem: una al·lucinació d’Antonio Tabucchi, podríem dir que encara són vius, penso jo. Pessoa ha deixat un llegat de desenes de milers de pàgines escrites que encara s’han de catalogar, un bagul ple de gent, que deia Tabucchi.

Alguns dels nostres contemporanis, aventuro jo, han jugat amb la hipòtesi fictícia de ben segur, però igualment interessant, que Pessoa no hagués existit, que fos tot plegat una  invenció immensa. És la idea que Miguel Barrero exposa en la novel·la El rinoceronte y el poeta (Alianza Editorial, 2017). ‘L’ha llegida?’, demano. ‘No’. ‘Doncs, la hi recomano. És una bona hipòtesi’, diu Kovács. ‘Faria somriure a Pessoa. Va inventar tant, tanta gent, que arribar a fer dubtar de la seva existència potser n’era l’objectiu.’ Mira hipnòtic per la finestra. Fa un llarg silenci, i afirma, contundent: ‘Perdre’s…!’ I es concentra en la lectura de Chroniques des atomes et des galaxies de Hubert Reeves.

El poeta és un fingidor
Hores després, visitant l’exposició, sento que és com un viatge calidoscòpic a l’univers de Pessoa i a la repercussió i influències mútues amb altres artistes del seu entorn. És molt completa (cent seixanta obres d’uns vint artistes), hi ha peces magnífiques, algunes poc vistes, que dibuixen un temps efervescent de canvis radicals en el qual es redefinia el paper de l’individu i l’artista en la societat. S’hi pressent la tensió entre actituds creatives locals i alhora internacionals, el xoc de caràcters entre Portugal, Europa i el món.

Llegeixo un escrit d’Álvaro de Campos sobre el sensacionisme i la revista Orpheu. ‘Només hi ha dues coses interessants a Portugal: el paisatge i Orpheu. Tot allò que hi ha al mig és palla podrida usada, que ha servit per Europa i més llocs, i que acaba entre les dues coses interessants de Portugal. De vegades, fa malbé el paisatge posant-hi portuguesos. Però no pot fer malbé Orpheu, perquè aquest és a prova de Portugal’.

Al centre del moviment, Pessoa hi era, sí, però alhora vivia immers en el seu propi món, on feia de guia i mentor, però també de crític i de franctirador.

‘El sentiment obre les portes de la presó amb què el pensament tanca l’ànima’, escrivia Pessoa.

Tal com es va inventar heterònims humans, també es va inventar corrents artístics tan interessants com el paulisme, el sensacionisme o l’interseccionisme que, a banda configurar un estil propi imaginari, criticava, per contrast, els moviments ja existents: ‘El futurisme no és art; és una teoria de l’art, acompanyada d’il·lustracions que no expliquen res’.

Ser poeta no és la meva ambició. És la meva manera d’estar sol
Trobo el senyor Kovács, sol, com sempre, en un racó de l’exposició, davant un text. Fa que no amb el cap i somriu. M’hi acosto, el saludo amb un gest discret. ‘Miri què hi diu, aquí, que Pessoa “tenia desorientació existencial”! Increïble. Jo no hi estic d’acord. Era la seva manera de viure. Com quan diu que la poesia és la seva manera d’estar sol, és a dir, de ser ell mateix. No és una qüestió de desorientació. De cap manera! Els heterònims en són la prova. No és que no sàpiga qui és. Ell és múltiple. Ell en són molts. Si ell sabés qui era, no seria ningú, no seria “personne”, no seria Pessoa’, somriu.

Es diu que Pessoa va inventar un centenar de personatges, la majoria inèdits en el moment de la seva mort. Els dotava de nom, de dia i hora de naixement, de vida, història i biografia. A l’exposició es mostra alguna carta astral que ell els feia per saber-ne el destí. ‘Era necessari?’, pregunto al senyor Kovács, que em mira i respira a fons: ‘L’horòscop ‒diu‒, és la influència de l’univers sobre el destí de cadascú. És discutible? Sí. Era necessari? Jo no ho crec, però ell creia que sí. Volia ser coherent. Volia establir el destí de cada heterònim, intentar arribar al costat ocult dels personatges. Potser volia deslliurar-se de la responsabilitat sobre els seus destins, atribuint-los a les estrelles.’

‘En ell, la identitat és una obsessió, segueix Kovács. ‘Com podem provar que som vius? Com podem dir que som vius i que el món que ens envolta ens rep, o, és més aviat a l’inrevés, que nosaltres som qui rep el món que es transforma al nostre voltant. Era un dubte metafísic que ell considerava una mena d’art. Ell es va adonar que sempre hi ha un límit per a provar que som allò que es diu que som. Per provar la seva identitat.’

En això, és tan pessimista com el filòsof romanès Emil Cioran, li comento. ‘Sí, ‒assenteix Kovács‒, Cioran va escriure De l’inconvenient d’haver nascut (1973) en el qual especula que en el moment de néixer ja triem. Estem a punt de morir i de néixer en el mateix moment. Del gran univers de possibilitats infinites, quan naixem elegim ser qui som. Totes les altres possibilitats, les abandonem.’

Passegem i badem per les sales. ‘Einstein deia que allò incomprensible fóra que l’univers fos comprensible’, proclama, de sobte, Kovács, solemne. ‘Si hi ha tantes teories sobre el real, vol dir que encara estem molt lluny de comprendre el món. La ciència és una via. L’art, una altra. El científic vol comprendre. L’artista, no sempre. L’art intenta fer de pont, però és tot un altre llenguatge.’

Llegeixo un dels molts texts de Pessoa que il·lustren l’exposició i la nostra conversa: ‘L’art és una interpretació de la Vida. La Vida és incomprensible i complexa. Tot l’art que no sigui misteriós i simple, per tant, errarà el sentit de la Vida, serà un art fals, una mala educació dels sentits purs de l’artista. No voler comprendre la vida, només voler expressar-la: heus aquí l’Art.’

‘El Pessoa que a mi em captiva ‒em confessa, finalment, el senyor Kovács‒, és el poeta, el somniador. El llegeixes allà on sigui, i saps que és ell, per com hi sent, com hi veu, com entén, com narra. Saps que és ell. És l’home que escriu en un poema d’un dels seus heterònims, Alberto Caeiro: “Lleu, lleu, molt lleu/Un vent molt lleu passa/ I se’n va, sempre molt lleu/ i jo no sé què penso/ ni procuro de saber-ho”.’ ‘És saber que no ets res’, goso dir jo. Que no ets res, o que estàs per tot arreu. ‘És gairebé una forma de fe’, discrepa el senyor Kovács. Fa un silenci, i afegeix en veu baixa: ‘Pessoa és un artista descomunal, un monstre. Per a mi, realment, pertany a una altra esfera.’

Al final es projecta el film documentari de Manoel de Oliveira, Douro, Faina Fluvial (1931), amb influències evidents del cinema documental rus, que Pessoa havia ressenyat. És rodat a Porto, però sembla inevitable rememorar la capital. ‘Em recorda Lisboa ‒diu el senyor Kovács‒, una ciutat acollidora, sí, encantadora, sí, gairebé íntima, si has llegit Pessoa o Tabucchi, sí. Sempre som a l’indret que ens imaginem. Però alhora, aquella desembocadura del riu Tejo, aquells vuit quilòmetres del Mar de la Palha, és un punt de partida. Lisboa et convida a marxar, a viatjar, a creuar l’oceà.’

Madrid. Estació d’Atocha
El senyor Kovács i jo tenim bitllet de tornada a Barcelona a la mateixa hora i en el mateix vagó i seient. El tren arrenca. S’endinsa mut en la foscor de la nit castellana. El senyor Kovács no hi ha pujat. El seu seient és buit. És com si la seva persona s’hagués esvaït. Anem a gran velocitat. Al revister del davant del seu seient hi ha alguna cosa. Hi poso la mà, és un llibre: Tren nocturn a Lisboa, de Paul Mercier, pseudònim del filòsof i escriptor suís Peter Bieri. L’obro per la primera pàgina. Hi ha una frase escrita a mà amb tinta verda: ‘Em sento múltiple. Sóc com una cambra amb incomptables miralls fantàstics que distorsionen reflexos falsos, una única anterior realitat que no és en ningú i és en tots. Fernando Pessoa’. I una dedicatòria amb la mateixa lletra verda: ‘Per a vostè, de part de tots nosaltres. Kovács.’ És datada avui, a Lisboa.

Fullejo les darreres pàgines del llibre. El doctor Amadeu de Almeida Prado, creat per Mercier, podria ser perfectament Pessoa o qualsevol dels seus heterònims. Al seu dietari Un orfebre de les paraules, un pensament del doctor, subratllat en verd pel senyor Kovács, s’acomiada de mi: ‘Deixem darrere una part de nosaltres mateixos. Havent ortit d’un lloc, restem allà, malgrat haver-nos-en anat. Hi ha coses en nosaltres que només podem trobar de nou quan hi retornem. Viatgem a nosaltres mateixos quan anem on vam viure part de la nostra vida, sense que importi com de breu hagi estat.’

La pel·lícula Una ment meravellosa, de Ron Howard, és un artefacte narratiu fantàstic perquè aconsegueix que durant tota la primera part ens creguem que la conspiració contra la qual lluita el protagonista és real. En el moment que descobrim que la conxorxa només existeix a dins del seu cap, la mirada canvia radicalment, però la sensació d’inquietud ja difícilment ens deixarà. Una de les primeres coses de què alerten els metges als familiars dels malalts de determinats trastorns mentals és que, en l’intent de protegir el pacient, no s’aïllin dels altres. El deliri psicòtic acostuma a ser tan coherent en el seu relat, tan estructurat (un cop assumit com a factible l’error interpretatiu del qual parteix), que fàcilment pot confondre qui hi està massa a prop.

D’ençà de la mort de Franco, els catalans hem estat massa a prop del deliri pseudodemocràtic espanyol, fins al punt d’acabar-nos creient que l’estat espanyol realment s’havia transformat en una democràcia de debò. Fins i tot ho havien fet mig creure a Europa. Recordeu, no fa gaires anys, quan es vantaven de ser ‘una de las democracias más avanzadas del mundo‘ (a Itàlia, per exemple, s’ho van empassar)? Però no. La violència (antidemocràtica per definició) no ha deixat de format part de l’ADN del poder castellà. El portaveu de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà, ho va dir l’altre dia: ‘Si poguessin ens afusellarien’.

A l’article que li va merèixer l’expulsió del diari de trista memòria, John Carlin escrivia ara fa un any, a propòsit del que anomenava ‘els fanàtics espanyols’ (ho deixo en V.O.): ‘Hace mucho tiempo que el hábito de pensamiento intransigente exhibido por la clase política de España es la herencia de 500 años de absolutismo católico. El catolicismo español era, para la cristiandad en general, lo que el Islam saudí es para el mundo musulmán de hoy: el más resistente a la influencia filosófica, política, cultural o científica exteriores. No creo que sea un accidente que no haya traducción en español, o en árabe, de la palabra inglesa “compromise”. El concepto de “cedo un poco yo y cedes un poco tu para que ambos acabemos ganando” es ajeno a la mente política española.’ Intransigència que els cacics han acabat encomanant al comú de la població, per això ni l’aporellos ni altres mostres de primitivisme incivil com aquesta o aquesta són considerades anomalies. De fet, n’estem veient contínuament (si teniu ganes de deprimir-vos, vet aquí un parell de reculls). L’agressió física, la imposició per la força, són consubstancials al tarannà uniformitzador sobre el qual s’ha bastit l’Espanya d’avui, continuïtat perfecta de la més misèrrima de les hidalguías. Brutalitat i fúria per ocultar el complex d’inferioritat.

Al segle XXI, això sí, la força bruta està molt matisada. A l’Europa soi-disant avançada constitueix un estigma. Hi ha principis legals, hi ha interessos internacionals, hi ha el paper de la imatge. Per això no es manifesta de la mateixa manera. Però es delata fàcilment. La provocació, per exemple, és una mena de prova del cotó. Provocar és una manera molt eficaç de posar a prova el contrari, perquè estalvia feina: si s’arruga, si no respon, ja has guanyat (en la mentalitat gallarda, no cal dir-ho), i sense tacar-te les mans; si respon, augmentes la tensió, a veure qui pot més. Fins que, si el provocat no afluixa, has d’acabar arribant al mastegot. Però generalment no cal, perquè la majoria de la gent (la majoria de les civilitzacions) no assignen aquest paper de xoc a la força bruta. A tot arreu del món s’insulta, s’amenaça i es menysprea, sí, però pocs en trobareu on es tregui tant de pit com a Espanya, on s’aixequi tant la barbeta i es desafiï tant el rival amb aquell posat de milhomes. La fatxenderia com a forma de relació. I això és el que està fent ara l’estament judicial i el govern del PP: provocar-nos fins que ens espantem. Què és, sinó, una bravata com la del ministre Catalá i el llaç groc? O acusar de terrorista una membre d’un CDR? I, si no ens espantem, no quedarà altre remei que arribar al mastegot. Que de fet ja s’hi ha arribat. L’empresonament és una forma d’aplicar la brutalitat.

La interiorització del tarannà soldadesc es manifesta en molts detalls de la vida quotidiana. A mi, sempre m’ha cridat l’atenció, per grotesca, la salutació marcial: posició de ferms, pit enfora, mà a la visera i braç desplegat, quadrant-se davant del superior. Però no a les casernes, no. A la vida normal. Li vèiem fer a un fatxa declarat com el futbolista Salva Ballesta quan marcava, però també a un treballador de l’empresa com a benvinguda a un company tornant de vacances o un client del bar saludant la concurrència. És un ressort automàtic (en alguns individus, és clar), i el saludador l’activa per una mena de inèrcia, una forma de solemnitat que ha rebut per transmissió cultural. Com tu pots fer mitja reverència per demostrar admiració sense que t’ho hagin ensenyat mai expressament. La gestualitat militar, manifestació inequívoca d’autoritarisme perquè implica l’acceptació orgullosa de l’obediència deguda, forma part del paisatge moral de l’espanyol mitjà. Només des d’aquesta mentalitat es deu poder xalar (parlant de detalls grotescos) amb un espectacle macabre com el toreig.

Ara mateix la balança del món està oscil·lant. L’embat de l’extrema dreta (ja a Hongria, Àustria i els EUA) s’escamparà i normalitzarà l’excepció espanyola? O serà l’anomalia hispànica la que s’acomodarà a les exigències democràtiques europees? Hem de confiar en això segon per força. Quan finalment aquest malson s’haurà acabat, ja no estarem tan a prop del deliri per córrer el perill d’encomanar-nos-en. Però ells… ells tindran una feinada. Cinc segles de barbàrie no s’esborren d’un dia per l’altre. I com abans s’hi posin, millor per tothom.

[Una virtut, malgrat tot, sí que té aquest deliri de l’espanyolisme judicial: arraconar el fals sinònim virulentament escampat pel burocratès. El jutge sap que una cosa és la violència i una altra la virulència].

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, somrients i aparentment tranquils, saluden a la gent mentre entren a l’Audiència espanyola per anar a declarar davant de Carmen Lamela. Llavors, pocs es pensaven que era l’inici d’un període de presó preventiva que encara no s’ha acabat i del qual avui es compleix mig any, que es diu de pressa. Després de la repressió del 1 d’octubre, amb més d’un miler de ferits, semblava que l’estat espanyol havia tocat fons, però l’empresonament dels Jordis ho desmentia.

Però l’ofensiva contra el moviment independentista havia començat setmanes enrere. Els preparatius del referèndum van obligar el govern i la justícia espanyola va accelerar la maquinària amb l’objectiu que el referèndum no arribés a consumar-se. El primer gran atac repressiu va estar dirigit a set-cents dotze batlles que havien signat un manifest en què es comprometien a facilitar la votació. A partir d’aquí, repressió i més repressió, sobretot després del referèndum.

Pels jutjats, hi han passat professors, mecànics, regidors, batlles, s’han fet desenes d’escorcolls, s’han prohibit actes, hi ha nou polítics a la presó i set a l’exili. En total s’han investigat 938 persones, cosa que suposa una ofensiva sense precedents. Però la llista no para de créixer.

A continuació podeu llegir aquest informe amb tots els actes repressius ordenats cronològicament. Si en trobeu a faltar algun o voleu esmenar alguna errada, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a través d’aquest correu: josep.rexach@partal.cat.

Abril

12.04.2018 – Llarena bloca la investidura de Sànchez.

El mateix dia que Llarena empresonava Rull, Turull, Bassa, Forcadell i Romeva, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides demanava a Espanya mesures cautelars per a permetre que Jordi Sànchez es pogués sotmetre a una investidura al parlament. Però Llarena va fer cas omís de la demanda ‒no és de compliment obligat‒ i no va permetre la investidura de Sànchez, proposat pel president del parlament, Roger Torrent, després d’haver fet les consultes als partits.

En l’escrit de la resolució, Llarena fa consideracions i valoracions polítiques per a argumentar la decisió. Diu que la candidatura de Sànchez a la investidura té elements que apunten de manera marcada i racional que, en cas de ser president, podria ‘trencar l’ordre constitucional’. Entén que s’han garantit els seus drets polítics i que només té una limitació ‘parcial’ perquè pot delegar el vot i s’ha pogut presentar a les eleccions. Sobre la resolució de l’ONU, diu que no es dóna ‘cap indicació concreta’ i que, a més, ‘no és vinculant’ per al tribunal. També apunta que la limitació dels drets polítics individuals és ‘adequada’ si és fonamentada en més finalitats ‘constitucionalment legítimes’.

12.04.2018 – Acusat de delicte electoral per un acte de suport a Sànchez.

L’ex-coordinador de l’ANC a Tàrrega (Urgell), Salvador Bori, va ser citat a declarar per un delicte electoral el 23 d’abril vinent als jutjats de Cervera. La fiscalia l’acusa d’haver organitzat un ‘acte il·legal’ perquè l’ANC de la vila va decidir de mantenir la protesta convocada contra l’empresonament del Sànchez i Cuixart el 16 de desembre, en plena campanya electoral pel 21-D. La denúncia va dirigida personalment a Salvador Bori i es fonamenta en un atestat dels Mossos d’Esquadra en què se l’identifica com a persona física i a l’ANC com a persona jurídica responsables de la convocatòria.

12.04.2018 – Escorcoll al Diplocat el dia abans de ser dissolt.

El Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) va ser dissolt quan el govern espanyol va aplicar el 155, el mateix dia que s’anunciava el cessament del govern de Carles Puigdemont. Mig any després i just el dia abans de ser liquidat oficialment, agents de la Guàrdia Civil van entrar a la seu de l’organisme per a escorcollar dos despatxos per ordre del jutjat d’instrucció de Barcelona número 13, que investiga els preparatius de l’1-O. El Diplocat ja havia lliurat tota la documentació que li havia requerit el Tribunal de Comptes i l’interventor del 155, motiu pel qual no s’entén el motiu de l’escorcoll. Martí Estruch, ex-cap de premsa de l’organisme, va assenyalar que es tractava purament de propaganda: ‘Perquè la gent s’assabenti que qui té el poder és el govern espanyol i que el govern espanyol finalment ha aconseguit liquidar el Diplocat’.

El que està passant ara és purament propaganda, perquè la gent s’assabenti que qui té el poder és el govern espanyol i que el govern espanyol finalment hagi aconseguit liquidar #Diplocat – @martiestruch explica perfectament de què va l’escorcoll de la Guàrdia Civil avui. pic.twitter.com/F6PnEjC1d0

— Helle Kettner (@HelleKettner) 12 d’abril de 2018

11.04.2018 – Una pancarta pot ser delicte d’odi.

Es diu Olga Ricomà i és investigada per un presumpte delicte d’incitació a l’odi per haver penjat una pancarta al balcó contra la policia espanyola i haver-ho difós a les xarxes socials. Va ser a l’octubre, i es podia llegira la pancarta de paper ‘Police go home’. Diu que ho va fer perquè ‘estava molt trista pels fets de l’1-O, indignada per allò que passava i perquè era una manera pacífica de respondre-hi’. De moment, ha hagut de declarar davant un jutge de Tarragona i el seu advocat ha demanat sobreseïment de la causa.

10.04.2018 – Primera acusació per terrorisme.

Violentar el moviment independentista era un objectiu de l’unionisme. Ciutadans, PP i PSOE havien anat cultivant el terreny i feia setmanes que assenyalaven els CDR com a responsables d’actes violents, en al·lusió als talls de carreteres o l’aixecament de barreres en peatges. Finalment, l’Audiència espanyola va prendre la iniciativa i va iniciar un operatiu en el qual va detenir Tamara Carrasco, de Viladecans (Baix Llobregat), una membre del CDR d’aquesta població i a qui va arribar a acusar de presumptes delictes de rebel·lió i terrorisme.

Abans de ser detinguda, El Confidencial l’havia assenyalada tot publicant un àudio en què, presumptament, se la podia sentir explicant quines vies es volien tallar. També es va iniciar la cerca d’un veí d’Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) que acusaven dels mateixos delictes. Carrasco va ser traslladada a Madrid i hi va estar retinguda 48 hores.

D’una altra banda, el mateix dia de la detenció de Carrasco, els Mossos d’Esquadra van detenir aquell matí quatre membres dels CDR de Malgrat de Mar, Arenys de Munt, Dosrius i Solsona. Els acusen de desordres públics i d’atemptat contra l’autoritat per la concentració del 30 de gener a la tarda al parc de la Ciutadella, davant el parlament, quan es va suspendre el ple d’investidura de Carles Puigdemont. Van quedar en llibertat, pendents de ser citats pel jutge.

Al vespre, milers de persones van respondre a la crida dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a tot Catalunya i es van mobilitzar arran de les operacions contra alguns membres dels CDR. Les concentracions van ser a les places de tot Catalunya. Vegeu el recull fotogràfic de les protestes.

ACTUALITZACIÓ (12.04.2018): El jutge de l’Audiència Nacional Diego de Egea va deixar en llibertat provisional i amb mesures cautelars la membre dels Comitè de Defensa de la República (CDR) detinguda dimarts a Viladecans, Tamara Carrasco. El jutge va rebaixar-ne l’acusació a un delicte de desordre públics i va descartar les acusacions de terrorisme i rebel·lió de la fiscalia.

09.04.2018 – Tres alts càrrecs s’acullen al dret de no declarar.

El secretari general de Telecomunicacions, Societat Digital i Ciberseguretat, Jordi Puigneró, i els directors de l’Administració Oberta de Catalunya i del Cesicat, es van acollir al seu dret de no declarar davant la Guàrdia Civil quan el jutjat número 13 de Barcelona, que investiga els preparatius de l’1-O, els va atribuir un presumpte delicte de malversació, revelació de secrets i desobediència. Entre els tres delictes, les condemnes podrien sumar 12 anys de presó i inhabilitació de càrrecs públics. Tots ells, que continuen en els seus càrrecs, van rebre la citació la setmana passada. Concretament, els fets que s’investiguen és si la Generalitat va donar suport perquè els ciutadans poguessin votar en qualsevol col·legi electoral però que no ho poguessin fer dos cops.

05.04.2018 – Cinc investigats per la vaga del 3-O a Tarragona.

Tres dels investigats per la vaga general del 3-O a Tarragona es van negar a comparèixer al jutjat d’instrucció número 2 de la ciutat, que els citava a declarar per un presumpte delicte de desordres públics. Ells són Laia Estrada i Jordi Martí ‒tots dos regidors de la CUP a l’ajuntament‒ i Santi Fortuny, vinculat també a moviments de l’esquerra independentista i a col·lectius anticapitalistes. Tots tres van justificar que no hi compareixerien voluntàriament perquè consideraven que el seu procés responia a un ‘muntatge’ policíac i judicial de tipus polític. En cas que se’ls acabi dictant una ordre de detenció, van garantir que no prestarien declaració.

Els altres dos investigats, José Estrada i Antonio Mota, sí que es van personar al jutjat, però es van acollir al seu dret de no declarar. El lletrat que els defensa de forma conjunta, Carles Perdiguero, va sol·licitar l’arxivament de la causa.

03.04.2018 – L’Audiència espanyola processa Trapero per sedició i organització criminal.

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela ja feia temps que tenia l’ex-major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero en el punt de mira. De fet, havia anat a declarar a l’Audiència fins a tres ocasions, fins que finalment Lamela va decidir de processar-lo. La magistrada fonamenta les acusacions en les protestes del 20 de setembre de l’any passat davant el Departament d’Economia i en el referèndum de l’1-O. Tanmateix, Lamela va desestimar d’acusar el cap dels Mossos d’un delicte de rebel·lió com va fer el Suprem espanyol a bona part del govern de Carles Puigdemont.

La jutgessa també va processar Pere Soler, ex-director dels Mossos, i Cèsar Puig, ex-secretari general del Departament d’Interior per organització criminal i un delicte de sedició, pel referèndum de l’1-O. Va processar la intendenta Teresa Laplana per sedició, per les protestes del 20-S. Són citats a declarar el dia 16 a les 10.00, després del qual es poden prendre mesures cautelars en contra seu.

03.04.2018 – Assenyalada per la premsa i destituïda pel 155.

La directora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), Annabel Marcos, es va assabentar de la seva destitució per la premsa de Madrid, concretament amb l’Español. El mitjà de Pedro J. Ramírez va publicar un article en el qual assenyalava Marcos com a part de l’operatiu que va fer possible la votació del referèndum. Poques hores més tard el Ministeri d’Interior espanyol va destituir-la.

Sempre segons El Español, van ser els Mossos que van localitzar el seu vehicle aquella jornada i que transportava urnes. L’ex-diputada de CiU les va lliurar i les va recollir després a Amposta, segons una de les centenars d’actes que els Mossos van dur a l’Audiència espanyola després de la seva actuació durant l’1-O.

03.04.2018 – Regidors socialistes, també investigats.

Les investigacions derivades del referèndum també han esquitxat el PSC. Un jutjat d’Arenys de Mar ha admès a tràmit la querella contra tres tinents batlle del PSC, una regidora d’ERC i el cap de la policia local de Pineda de Mar (Maresme). Els investiguen per l’expulsió dels agents de la policia que s’allotjaven en hotels de la població, uns fets que van passar després de l’1-O.

Març

28.03.2018 – Els acompanyants de Puigdemont, sota sospita.

Tres dies després de la detenció de Carles Puigdemont, la fiscalia de l’Audiència espanyola va activar una operació contra tots aquells qui l’acompanyaven en el seu trajecte des de Finlàndia, amb l’objectiu d’investigar un possible delicte d’encobriment. Per això la policia espanyola va detenir els dos agents dels mossos que feien d’escorta al president i l’historiador Josep Lluís Alay.

ACTUALITZACIÓ (11.04.2018): El cas passa a mans del jutge Diego de Egea que, a més, és el mateix magistrat que investiga els CDR per desordres públics. Qui encara no ha estat detingut és l’empresari Josep Maria Matamala, que es troba a Alemanya amb Puigdemont, i que també l’investiguen per encobriment.

23.03.2018 – Turull, Romeva, Rull, Forcadell i Bassa tornen a la presó.

Va ser un matí ple d’últimes hores. El jutge Pablo Llarena els havia citat per informar-los que eren processats i si els prendria mesures cautelars. Mentre Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell, Josep Rull i Dolors Bassa entraven a la seu judicial, Marta Rovira anunciava que marxava a l’exili, sabedora que, molt probablement, entraria a la presó. Hores més tard es confirmava que Llarena dictava presó sense fiança per a tots els consellers, i la llista de presos polítics catalans ja era de nou, després dels casos de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Joaquim Forn i Oriol Junqueras.

16.03.2018 – Molons, l’última víctima del 155.

Amb l’aplicació del 155, el govern espanyol no només va destituir el govern, sinó també tots els càrrecs de confiança i temporals que encapçalaven el govern català. És a dir, més de dues-centes persones. Però com que el 155 continua endavant, el govern espanyol continua fent i desfent. Així és com va poder destituir el secretari de Difusió i Atenció Ciutadana de la Generalitat, Antoni Molons, que el Jutjat 13 de Barcelona investiga per un possible delicte de malversació i desobediència en relació a l’organització del referèndum de l’1-O. De fet, el dia abans, la Guàrdia Civil va escorcollar el seu domicili i el seu despatx de la Generalitat.

15.03.2018 – Dotze hores d’escorcolls a la seu d’Òmnium.

La Guàrdia Civil es va presentar a la seu de l’entitat cultural, al carrer Diputació, de bon matí, i no en va sortir fins passades les set de la tarda. Més de dotze hores d’escorcolls que cercaven documentació vinculada a les finances de l’entitat, com ara factures i pagaments a proveïdors. L’escorcoll formava part de la investigació del jutjat número 13 de Barcelona entorn de l’1-O, i tenia l’objectiu d’intentar esbrinar si es va pagar el referèndum a través de subvencions a entitats com Òmnium. Es van endur els papers originals de la comptabilitat 2016-2018 i una còpia en CD, tres telèfons mòbils (un de personal), i quatre discs durs.

Com a protesta, centenars de persones es van concentrar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, responent a la convocatòria d’Òmnium Cultural per a donar suport a l’entitat i protestar contra els escorcolls. A banda, els CDR van tallar la Via Laietana. El matí, els agents de la Guàrdia Civil havien entrat també al Palau de la Generalitat, suposadament en cerca d’informació relacionada amb el finançament de l’1-O. Vegeu-ne les imatges.

12.03.2018 – Investigada una de les veus del referèndum.

Eloi Hernández, batlle de Fonollosa, un dels municipis que va ser durament reprimit l’1-O, va respondre només a les preguntes del seu advocat en la declaració com a investigat per un presumpte delicte de desobediència pels fets de l’1-O. Hernández va denunciar en declaracions als mitjans de comunicació una ‘persecució’ cap a les institucions i els representants polítics i va dir que es tractava d’una ‘volta del mitjó’, ja que ‘l’1-O ho van fer contra els ciutadans i la gent de peu i ara giren la situació i ens volen fer responsables a aquells que l’únic que vam fer va ser no impedir que la gent es pogués expressar lliurement a les urnes’.

Eloi Hernàndez va narrar els atacs policíacs a Fonollosa en un àudio que es va convertir en viral el 1 d’octubre:

07.03.2018 – Declaren els empresaris que van fer publicitat de l’1-O.

Tres empresaris del sector de la impressió, la cartelleria i la publicitat van haver de comparèixer al Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona per a explicar com van rebre l’encàrrec de fer material publicitari per al referèndum de l’1-O. Van explicar que venia de part d’un suposat càrrec de la Generalitat. No obstant això, no el van conèixer mai en persona i només hi van contactar per telèfon i correu electrònic. Aquest dirigent de la Generalitat era ‘responsable de disseny’ del Govern, segons els empresaris investigats, però després va admetre que era ‘free-lance’. També van dir que no van arribar a cobrar mai la feina feta, i no van poder reclamar el cobrament perquè no sabien a quin departament de la Generalitat ho havien de fer. Sergi Bellido, conseller delegat de Novoprint, empresa de serveis integrals de producció gràfica amb seu a Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), es va negar a declarar.

05.03.2018 – Diligències contra les batllesses de Figueres i Roses.

L’organització del referèndum implica problemes per a alguns batlles, que són denunciats per ciutadans per haver permès la votació en el seu municipi. És el cas de les batllesses de Figueres i Roses, Marta Felip i Montse Vidran, respectivament. La darrera es va acollir al dret de no declarar

Febrer

07.02.2018 – El nas de pallasso, símbol de la resistència.

Jordi Pesarrodona, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, i pallasso de professió, va anar a declarar als jutjats de Manresa dos dies més tard que el batlle de Callús. Pesarrodona va ser víctima de la violència policíaca de l’1-O, però és ell que va haver de comparèixer al jutjat acusat d’incitar a ‘l’hostilitat’ contra els agents durant l’1-O. Molta gent va donar-li suport davant el jutjat amb un nas de pallasso, el mateix que duia ell el dia 20 de setembre al costat d’un agent de la Guàrdia Civil, en una imatge sobre la resistència pacífica a la repressió policíaca que ha esdevingut icònica.

ACTUALITZACIÓ (27.02.2018): Però no només se l’investigava per desobediència. El mateix Jutjat d’Instrucció 2 de Manresa, que investiga la jornada de l’1-O al Bages, li imputa llavors un delicte d’odi i un altre de resistència greu. La jutgessa també va citar a declarar tots els inculpats a l’atestat de la Guàrdia Civil dels fets de l’1 d’octubre a l’escola Joncadella de Sant Joan, entre ells el cap dels Mossos d’Esquadra, que sembla que va havia plantat cara als agents.

07.02.2018 – El cas del mecànic de Reus.

Jordi Perelló, el mecànic de Reus (Baix Camp) denunciat per haver-se negat a reparar el cotxe d’una agent de la policia espanyola, fou citat a declarar avui al jutjat d’instrucció número 3 de Reus. Perelló és investigat per un presumpte delicte d’incitació a l’odi. Els fets van ocórrer el 31 de gener, quan una agent li va trucar perquè li reparés el cotxe, però ell s’hi va negar ‘per principis’, arran dels fets de l’1-O. La parella de l’agent, que és mosso d’esquadra, el va amenaçar per telèfon i en persona, segons que va relatar el mecànic.

El 6 van declarar l’agent de la policia espanyola i la seva parella (el denunciant), en qualitat de testimonis, i també Perelló, en qualitat d’investigat, que només va respondre a les preguntes del seu lletrat. En la causa també s’ha personat l’Advocacia de l’estat espanyol, que ha sol·licitat que hi declarin més testimonis.

Gener

30.01.2018 – Toni Albà, acusat d’injúries.

L’actor Toni Albà va comparèixer davant el jutge per una acusació de delicte d’injúries a la jutgessa Carmen Lamela. Albà va respondre recordant que ell feia humor i que amb els piulets no pretenia sinó fer riure. Unes dues-centes persones el van acompanyar a declarar.

La vaca lame la hierba.
El perro lame la mano.
Rivera le lame a Mariano.
Y la jueza lame la mierda.

— TONI ALBÀ ||*|| (@tonialba) October 19, 2017

"Le gusta tanto la mierda a Carmen, que Carmen lame la mierda a gusto. Y le dice su madre: lámela…lame la mierda y te quedarás a gusto!"

— TONI ALBÀ ||*|| (@tonialba) October 16, 2017

22.01.2018 – Els talls del TGV no passen per alt

Durant l’aturada general del 8 de novembre un grup de manifestants va ocupar durant tota la tarda les vies del TGV de l’estació de Sants, a Barcelona. Tot i que la concentració es va dissoldre sense incidents, el jutjat d’instrucció número 24 de Barcelona va reobrir diligències per desordres públics, a petició del ministeri fiscal. La magistrada va citar nou investigats, tots els qui van poder ser identificades en sortint de les andanes.

Ara mateix, estació de Sants. Diverses vies amb mobilitzacions, entre elles la d’AVE #VagaGeneral @324cat pic.twitter.com/hmeeZCd39s

— Iván Gutiérrez (@ivanngutierrez) 8 de novembre de 2017

ACTUALITZACIÓ (26.03.2018): Les vuit persones investigades per haver tallat la via del TGV a l’estació de Sants durant la vaga general del 8-N no es van presentar a declarar davant del jutjat d’instrucció 24 de Barcelona. De fet, en un principi, la jutgessa havia arxivat la causa perquè considerava que es va tractar d’una protesta ‘absolutament pacífica’, però va haver de reobrir-la arran d’un recurs de la fiscalia. En el cas de Girona, l’investigat també va desobeir i no es va presentar a declarar.

19.01.2018 – Cinquanta-un investigats més per haver tallat la N-II.

Els talls a la carretera N-II durant les manifestacions del 3 d’octubre i el 8 de novembre passat han arribat als jutjats d’Igualada que, de moment, ha citat un total de cinquanta-una persones en qualitat d’investigades per un delicte de desordre públic. Aquesta xifra podria créixer aviat, perquè el procés tot just és en un moment embrionari.

A Vilassar la N-II ha estat tallada de 5:30 a 13:30#VagaGeneral #VagaGeneral8N pic.twitter.com/IEaPg99HC4

— Xento #RapCombatiu (@xentovilassar) November 8, 2017

ACTUALITZACIÓ (07.03.2018): Dos mesos més tard, atès que molts dels investigats es neguessin a declarar, el jutge va dictar el sobreseïment provisional de les actuacions contra ells. A la interlocutòria, el jutge assegurava que no havia quedat ‘degudament justificada la perpetració del delicte que va donar lloc a la formació de la causa’.

D’altra banda, una altra magistrada va arxivar la causa oberta contra cinc veïns del Garraf per haver tallat la carretera C-32, també durant el 8-N. La magistrada havia citat els investigats a declarar el 10 d’abril per un delicte de desordres públics, però finalment va decidir de donar per tancada la investigació, perquè considerava que no constava cap indici d’aquest delicte.

18.01.2018 – ‘L’infern és Espanya’.

Manel Riu, docent de Tremp (Pallars Jussà), com els professors de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), també és objecte d’una acusació de delicte d’odi i revelació de secrets. El 16 de novembre va ser detingut per la Guàrdia Civil per haver publicat 119 missatges a les xarxes contra Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría i el govern espanyol. El 18 de gener va anar a declarar davant el jutge i va reconèixer haver escrit els missatges dels quals és acusat, però va demanar que es contextualitzessin en el temps i en els fets.

05.01.2018 – El batlle de Callús, agredit l’1-O, citat a declarar.

Joan Badia, batlle de Callús (Bages), va anar a declarar als jutjats de Manresa acusat de desobediència durant l’1-O. Això, malgrat el fet que Badia havia estat víctima directa de la violència policíaca. La Guàrdia Civil s’hi va presentar el dia del referèndum i el batlle, a la porta de l’escola, va demanar explicacions als agents que pretenien entrar-hi. Joan Badia va ser empès i colpejat amb un escut per un guàrdia civil i va anar a parar a terra.

Badia va posar una denúncia a la comissaria dels Mossos contra aquells guàrdies civils per agressió, destrosses i robatori (concretament, se li van endur l’ordinador portàtil). La resposta judicial a la denúncia encara no ha arribat, però una jutgessa de Manresa ha decidit d’obrir una causa contra ell i dos càrrecs electes més de la comarca acusant-los de desobediència. Badia va estar poca estona davant la jutgessa, car es va acollir al dret de no declarar.

05.01.2018 – Boicot al restaurant d’Ada Parellada.

El mateix dia que el jutge Llarena decidia de mantenir el vice-president, Oriol Junqueras, a la presó, la cuinera Ada Parellada denunciava un boicot al seu restaurant, Semproniana, per haver acollit el Sopar Groc Solidari. Aquest boicot va consistir a publicar opinions negatives sobre el restaurant a TripAdvisor, Facebook i Google. Els escrivia gent que no hi havia estat mai i que hi afegia crítiques a la seva posició política. Després de la denúncia de Parellada, TripAdvisor va retirar les crítiques que no eren exclusivament gastronòmiques. La campanya difamatòria va tenir l’efecte contrari i el Sopar Groc va rebre més peticions d’assistència que mai.

04.01.2018 – Onze professors més a declarar.

L’endemà del 1 d’octubre professors de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) van fer debats a l’aula sobre els fets de la jornada del referèndum. A petició de la fiscalia, van haver de declarar davant la Guàrdia Civil acusats d’incitació a l’odi, de delicte moral i, alguns, d’amenaces.

2017

Desembre

04.12.2017 – Els Mossos, en el punt de mira.

El jutjat d’instrucció número 2 de Sabadell dirigeix la investigació de comandaments dels Mossos d’Esquadra per haver permès el referèndum del 1 d’octubre. En una providència, el jutjat va ordenar a la direcció dels Mossos que identifiqués l’inspector i el sots-inspector responsables de la sala regional del Complex Central Egara i també el cap de la Comissaria de Santa Perpètua de Mogoda, per ‘desobediència per inactivitat’ durant l’1-O, segons el TSJC. Aviat seran citats a declarar.

ACTUALITZACIÓ (12.04.2018): Mesos més tard, el Jutjat d’Instrucció número 2 de Sabadell va anunciar que també investiga els dos màxims responsables de la Regió Metropolitana Nord dels Mossos d’Esquadra pel seu paper l’1-O. Així, va citar per un delicte de desobediència la comissària Cristina Manresa i l’intendent i número 2 de la regió, Xavier Creus. A més, també va explicar que volia saber de quan tenien els mòbils que es van lliurar a les patrulles aquell dia i que s’analitzessin totes les comunicacions del comandament. Això incloïa tant les comunicacions entrants com les sortints, i el seu contingut.

Novembre

24.11.2017 – Un home detingut per haver celebrat la mort de Maza.

La policia espanyola va detenir un home a Barcelona per haver celebrat a les xarxes socials la mort de l’ex-fiscal general de l’estat espanyol José Manuel Maza. Segons el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, l’internauta també va amenaçar el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. És acusat d’un delicte d’incitació a l’odi i d’injúries.

La @policia ha detenido en Barcelona a un hombre que celebró el fallecimiento de José Manuel Maza y amenazó al delegado del Gobierno en Cataluña en las redes sociales, por un presunto delito de incitación al odio e injurias.

— Juan Ignacio Zoido (@zoidoJI) November 24, 2017

El ministeri d’Interior espanyol va obrir una pestanya nova a la seva pàgina web dins l’apartat destinat als delictes d’odi. La va titular ‘Situació a Catalunya: protecció de víctimes’, i anima a denunciar els catalans sospitosos de ‘delictes d’odi’.

21.11.2017 – Primeres sancions per les protestes durant la vaga del 3-O.

El dia 3 d’octubre, durant la vaga en què es va aturar tot el Principat per protestar contra la repressió del primer d’octubre, a Reus es van organitzar dues marxes lentes per la AP-7 i la A-7. Les primeres sancions econòmiques arran de les dues protestes d’aquella jornada ja havien estat expedides. Un mes més tard, dues persones que hi havien participat van rebre multes que impliquen la retirada de quatre punts del carnet de conduir i una sanció de dos-cents euros, que serà de cent si es paga abans de la data estipulada.

17.11.2017 – Sis detinguts més acusats d’incitació a l’odi.

La Guàrdia Civil va detenir sis persones acusades d’incitació a l’odi per comentaris a les xarxes socials sobre la violència dels cossos policíacs espanyols durant el referèndum de l’1-O –vegeu els casos ací. A la demarcació de Lleida, on hi ha hagut quatre d’aquestes detencions, l’operació porta el nom de ‘Dignity’. La va començar la Guàrdia Civil arran del referèndum. Els vuit professors de la Seu d’Urgell també són investigats en el marc d’aquesta operació.

16.11.2017 – El senyor Bohigues, un encausat més.

L’actor i radiofonista Eduard Biosca va rebre una citació judicial per un gag del seu personatge al programa ‘Versió RAC-1’, el senyor Bohigues. ‘En aquest país als actors ens imputen per les opinions dels personatges que interpretem!’ va exclamar, després de saber la notícia. El gag denunciat feia broma sobre els agents de la policia espanyola instal·lats en els vaixells al port de Barcelona durant setmanes, que van ser responsables dels actes violents del primer d’octubre.

ACTUALITZACIÓ (13.02.2018): La jutgessa del jutjat d’instrucció número 9 de Barcelona va arxivar la denúncia de la Direcció General de la Policia contra Eduard Biosca. Diu que les expressions no són ‘insults greus contra les Forces i Cossos de Seguretat de l’estat, ja que no afecten l’honorabilitat o professionalitat dels agents’. I més tenint en compte, afegeix, ‘el moment social i polític en què es trobava el país’.

10.11.2017 – Causa general contra polítics i veïns de Reus.

Una jutgessa de Reus investiga treballadors públics, empresaris, regidors i veïns de la ciutat per un manifest en què van demanar que els agents de la policia espanyola se n’anessin de l’hotel Gaudí de Reus, on eren allotjats. Els investiguen per un delicte d’odi. En aquesta causa, hi són imputats el batlle de Reus, Carles Pellicer, sis regidors més del PDeCat, ERC, Ara Reus i la CUP de l’ajuntament, com també dues persones responsables d’un gimnàs de Reus i quatre bombers, que van ser els últims a declarar. També els investiga per un presumpte delicte de malversació de fons, ja que presumptament van utilitzar els camions del Parc de Bombers per adreçar-se fins a l’hotel on eren allotjats els policies.

ACTUALITZACIÓ (27.12.2017): Els Mossos d’Esquadra van detenir dos regidors de la CUP a l’Ajuntament de Reus, Oriol Ciurana i Marta Llorens, que es van negar a anar a declarar dues vegades davant el jutge arran de les mobilitzacions de l’1-O. Tots dos són inclosos en la causa general contra polítics i veïns de Reus. En el moment de la detenció a la plaça de l’Ajuntament hi havia una nova concentració dels ‘avis de Reus’, que reclamava la llibertat dels polítics empresonats. Van haver de passar la nit a la presó i l’endemà, la jutgessa els va deixar en llibertat.

Aquest és el resultat de la repressió: unitat, fermesa i mobilització! Ja tenim la Marta i l’Oriol de nou amb nosaltres pic.twitter.com/y5bLo2cwiF

— Edgar Fdz (@EdgarFdz) 28 de desembre de 2017

ACTUALITZACIÓ (27.12.2017): El jutjat d’instrucció número 2 de Reus va començar a principi de novembre una macrocausa que afectava tretze persones, entre les quals el batlle de la ciutat, Carles Pellicer, altres regidors, dos empresaris i quatre bombers. Els investigaven per presumptes delictes d’odi i malversació. Però el jutge continua ampliant-la. Un bomber més ha declarat davant el jutge, i, segons que ha pogut saber VilaWeb, ben aviat quatre més seran citats i la causa ja s‘haurà ampliat a una vintena de persones.

09.11.2017 – José Téllez, investigat per desobediència i obstrucció a la justícia.

El tercer tinent batlle de Badalona, José Téllez, va negar-se a declarar davant la fiscalia, arran de la investigació oberta per un presumpte cas de desobediència i obstrucció a la justícia per un incident amb la Guàrdia Urbana de Badalona durant una encartellada per l’1-O. Téllez va voler evitar que la policia requisés uns cartells d’Òmnium Cultural, els va agafar del vehicle policíac i els va lliurar als activistes. El regidor assegura que va ser un acte de defensa del dret de la propaganda política. ‘Recordem que el material requisat són cartells, no són armes, i, per tant, és emparat en drets civils bàsics fonamentals com ara la llibertat d’expressió’, va dir Téllez després d’haver assistit a la Ciutat de la Justícia.

ACTUALITZACIÓ (15.01.2018): Setmanes més tard es va tornar a negar a declarar, aquest cop davant el jutge. ‘Si fos un fet aïllat de Badalona s’arxivaria, però haurem de veure fins a quin punt pressionen el Suprem, la Fiscalia i el PP en la causa general contra els drets civils i democràtics’, va declarar Téllez a la sortida dels jutjats. El regidor de Badalona va defensar que la seva acció només pretenia garantir el dret a la llibertat d’expressió d’un grup d’activistes d’Òmnium Cultural que penjava propaganda política durant els dies previs a l’1-O.

09.11.2017 – Forcadell esquiva la presó amb una fiança de 150.000 euros.

El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va decretar presó sota una fiança de cent cinquanta mil euros per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, acusada per la fiscalia de rebel·lió, sedició i malversació. Segons la interlocutòria del magistrat, hi ha un risc de reiteració del delicte, fet que justifica l’ingrés a la presó sota fiança. El jutge també va imposar a Corominas, Guinó, Simó i Barrufet una fiança de vint-i-cinc mil euros per eludir la presó.

05.11.2017 – Vuit professors, investigats per haver debatut sobre el primer d’octubre.

La fiscalia veu indicis de delicte d’incitació a l’odi en dues professores de primària del col·legi Mossèn Albert Vives de la Seu d’Urgell pel tractament que van fer a classe dels fets de l’1-O. En les denúncies fetes per alguns pares s’afirma que aquestes dues professores van explicar als alumnes de només sis anys ‘que la Guàrdia Civil és dolenta i pega a la gent’. El ministeri públic, en canvi, no veu indicis de delicte en els altres sis docents investigats, també d’escoles de la Seu d’Urgell, i demana al jutjat que s’arxivi el cas contra ells. Tots van anar a declarar el 7 de novembre.

ACTUALITZACIÓ (14.03.2018): El titular del jutjat d’instrucció número 1 de la Seu d’Urgell ha sobresegut provisionalment la causa penal contra sis dels vuit professors acusats d’un delicte d’incitació a l’odi pel tractament que van fer a classe dels fets de l’1-O. La fiscalia en va sol·licitar l’arxivament el passat mes de gener, excepte per a dues professores de Primària del col·legi Mossèn Albert Vives de la capital alt-urgellenca a les quals el magistrat ha decidit de mantenir obertes les diligències.

03.11.2017 – La revista ‘El Jueves’ també rep i és investigada per un delicte d’injúries.

El jutjat d’instrucció número 20 de Barcelona va obrir una investigació contra la revista El Jueves per una acusació d’injúries, arran d’una denúncia de la policia espanyola que es queixava d’un acudit de la revista. Més tard, el dia 8, el director de la publicació, Guille Martínez-Vela, va haver d’anar a declarar i va defensar davant el jutge que els texts humorístics de la revista ‘no poden treure’s del context d’un web de notícies falses’. El jutge va citar a declarar l’autor de l’acudit, que és investigat per un presumpte delicte d’injúries.

La continua presencia de antidisturbios acaba con las reservas de cocaína en Cataluña https://t.co/YEP6WokDzU

— El Jueves (@eljueves) October 5, 2017

02.11.2017 – L’estat espanyol envia a la presó Junqueras i la meitat dels membres del govern de Catalunya.

La jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, va decretar l’empresonament sense fiança del vice-president Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Meritxell Borràs i Carles Mundó. En canvi, va decretat presó sota una fiança de cinquanta mil euros per a Santi Vila. Amb aquesta decisió, la jutgessa va acceptar la petició de mesures preventives del fiscal Miguel Ángel Carballo, que demanava les condicions més dures per a ells i els acusava de rebel·lió, sedició i malversació.

Octubre

31.10.2017 – La Fiscalia es querella contra Puigdemont, els consellers i Forcadell per rebel·lió i sedició

És una data clau per a tot el que vindrà després. La Fiscalia General de l’estat espanyol va presentar dues querelles per rebel·lió, sedició, malversació i altres connexes contra ‘els  responsables principals de la Generalitat’ i del parlament que han provocat ‘una crisi inconstitucional’ que va culminar amb una ‘declaració unilateral d’independència’. Els querellats són el president Carles Puigdemont i tot el seu govern ‒inclòs Santi Vila‒, d’una banda, i de l’altra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres sobiranistes de la Mesa: Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet. La querella contra Puigdemont i el Govern es va presentar a l’Audiència espanyola, mentre que la que es dirigia contra Forcadell i part de la Mesa es va tramitar al Tribunal Suprem.

ACTUALITZACIÓ (22.12.2017): El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena assumeix la causa contra el govern, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i incorpora a la llista d’investigats l’ex-president Artur Mas; la secretària general d’ERC, Marta Rovira; l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel; la coordinadora del PDeCAT, Marta Pascal; la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Mireia Boya; i la presidenta de l’AMI, Neus Lloveras. Començaran a declarar la setmana vinent, amb el risc que la fiscalia en demani presó preventiva i Llarena ho accepti.

Els noms de tots aquests polítics apareixen a l’informe lliurat per la Guàrdia Civil al jutge Llarena el 15 de desembre i suposadament formen part del comitè estratègic que assenyalava el document ‘EnfoCATs’, considerat pel jutge com el full de ruta de l’independentisme. Aquest informe assenyala quaranta polítics i tots acabaran declarant davant Llarena.

27.10.2017 – El 155 i la intervenció definitiva: govern destituït, parlament dissolt i eleccions.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va actuar amb rapidesa, i quan feia poca estona que el Parlament de Catalunya havia aprovat la proclamació d’independència que havia votat la ciutadania l’1-O, va comparèixer per anunciar la intervenció de l’autogovern català amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Va dir que destituïa el president de la República, Carles Puigdemont, tot el govern de la Generalitat, que dissolia el Parlament de Catalunya i que convocava eleccions el dia 21 de desembre. També va demanar al Tribunal Constitucional que anul·lés les resolucions que havia pres el parlament.

25.10.2017 – Sis detinguts arran de l’1-O.

L’últim detingut pels fets de l’1-O va ser un veí de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) acusat d’haver agredit un agent. La Guàrdia Civil es va presentar al col·legi electoral de l’IES Quercus i va rebentar-ne les portes per accedir-hi. L’acusat va llançar una cadira a un agent quan va aconseguir entrar al punt de votació. Amb aquesta ja són sis les detencions de presumptes autors de delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat durant la jornada del primer d’octubre.

Detenida la persona que lanzó una silla a un guardia civil el 1-O en Sant Joan de Vilatorrada #Barcelonahttps://t.co/6jU3bEmgdh pic.twitter.com/j9Dnf6ekvw

— Guardia Civil (@guardiacivil) October 25, 2017

19.10.2017 – Escorcolls en comissaries dels Mossos d’Esquadra.

La Guàrdia Civil va entrar a la comissaria de Lleida dels Mossos d’Esquadra per cercar-hi informació sobre el primer d’octubre. Els agents, vestits de paisà, cercaven enregistraments de la jornada del referèndum a petició del titular del jutjat d’instrucció número 4 de Lleida. L’endemà, el mateix jutjat va ordenar a la Guàrdia Civil d’entrar al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per accedir a correus electrònics relacionats amb el referèndum.

El jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que investiga el referèndum del primer d’octubre, va citar a declarar com a investigats l’ex-cap de gabinet del Departament de Governació, Jordi Cabrafiga, i el director de serveis corporatius del Centre de Telecomnicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), Valentí Arroyo.

En relació amb l’escorcoll de la comissaria dels Mossos a Lleida, el dia 10 de novembre, uns agents de la Guàrdia Civil també van anar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del carrer de la Marina de Barcelona per ordre del jutjat d’instrucció número 4 de Lleida. En aquesta comissaria hi ha la Divisió de Sistemes d’Informació Policial dels Mossos.

El dia 17 d’octubre, la Guàrdia Civil també va entrar a la seu central del 112 de Reus per cercar-hi informació relacionada amb el referèndum. Era una investigació d’un jutjat de Gandesa, organitzada per unes denúncies contra els Mossos que els acusaven ‘d’inacció’ en la jornada del referèndum.

19.10.2017 – El batlle de Dosrius, citat a declarar.

El batlle de Dosrius (Maresme), Marc Bosch, va ser citat a declarar a la comandància de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca per un presumpte delicte de desobediència i resistència greu durant el referèndum del primer d’octubre. Bosch va ser un dels ferits més greus de la ràtzia de la policia espanyola a l’Escola Castell. Arran dels cops de porra, el batlle va ser atès a l’hospital de Mataró, on li van posar un collar cervical. La Guàrdia Civil també va citar a declarar el president local d’ERC a Dosrius i regidor de Promoció Econòmica, Eduard Garcia.

Ací podeu veure imatges del moment en què Bosch va intentar dialogar amb els agents i li van etzibar un cop de porra:

16.10.2017 – Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017.

La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela va decretar presó sense fiança per als presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un presumpte delicte de sedició per les mobilitzacions del 20 i el 21 de setembre. De llavors ençà, tot i que han presentat uns quants recursos, Lamela, i posteriorment Llarena, qui va assumir la causa, n’han denegat la sortida de la presó.

D’altra banda, Lamela no va empresonar l’ex-major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, però li va imposar mesures cautelars. Com a la intendent Teresa Laplana, li va prohibir de sortir de l’estat espanyol i haurà de comparèixer cada quinze dies al jutjat, li va retirar el passaport, ha d’estar localitzable per telèfon ‘immediatament’ i ha de donar el contacte d’una persona perquè rebi qualsevol mena de notificació.

01.10.2017 – L’1 d’octubre: el dia de la gran repressió.

Mil seixanta-sis ferits i cinquanta-dues intervencions policíaques amb violència arreu del Principat. Aquestes xifres són la millor manera de resumir una jornada històrica i dramàtica. La majoria dels qui van ser ferits el dia del referèndum, el 82,5%, van tenir contusions o policontusions. Un 83% dels casos van rebre una diagnosi lleu. Durant els dies següents, un 93,3% dels pacients van ser atesos.

De primera hora del matí a migdia, la Guàrdia Civil i la policia espanyola van intentar rebentar el referèndum amb una repressió sense precedents. La població va defensar pacíficament els centres electorals, fet que no va impedir que els cossos policíacs empressin la força per entrar als col·legis i requisar-ne les urnes.

Entre els ferits, Roger Español, un home de trenta-vuit anys, va perdre la visió d’un ull arran de l’impacte d’una pilota de goma, una arma prohibida pel Parlament de Catalunya des del 2014.

• Els vídeos més impactants de la repressió espanyola contra el referèndum

Aquell mateix dia, a Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), la Guàrdia Civil va detenir dos joves més; un per agressió a la Guàrdia Civil i a un altre per haver intentat envestir uns agents amb una moto.

La fiscalia espanyola va considerar que la violència de la policia espanyola no havia afectat ‘de cap manera’ la convivència ciutadana i es va negar a investigar els fets. Tanmateix, el titular del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, Francisco Miralles, sí que investiga les càrregues policíaques a Barcelona durant el primer d’octubre i facilita als ferits que les denunciïn. De moment, al seu jutjat, s’hi han presentat més de dues-centes trenta denúncies. Hi ha hagut ajuntaments, com ara el de Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva (Gironès), que també han presentat denúncies col·lectives.

Setembre

28.09.2017 – Butlletes i urnes requisades.

La Guàrdia Civil va requisar 2,5 milions de paperetes i 4 milions de sobres en un magatzem d’Igualada (Anoia). A més, també hi van localitzar 100 urnes, que en un primer moment semblava que serien per al referèndum, però no. L’empresa les custodiava per al FC Barcelona. El magatzem on es va trobar tot aquest material és propietat de l’empresa de producció d’esdeveniments culturals i esportius Events de la capital de l’Anoia.

28.09.2017 – Detingut per haver penjat cartells.

La policia espanyola va identificar uns ciutadans que penjaven cartells a favor del referèndum a Reus. Van arribar a agafar un jove, el van tirar a terra i li van demanar la identificació sense dir-li per què. Quan un dels agents finalment li va dir que era ‘per haver enganxat cartells’, els concentrats el van escridassar i li van demanar el número d’identificació, però ell no s’hi va avenir. L’agent es va endur el jove identificat a la comissaria, enmig de les protestes dels manifestants.

VÍDEO: Tensió entre activistes proreferèndum i la @policia durant una identificació en una encartellada https://t.co/lmCfmzzwdH #ReusDiari pic.twitter.com/2VQrt9T258

— delCamp.cat Reus (@delCampReus) 27 de setembre de 2017

25.09.2017 – Investigats per haver clonat webs del referèndum.

Dues persones de Girona i set de Barcelona van ser citades a declarar a la comissaria de la policia espanyola per haver clonat webs com ara ‘referèndum.cat’ o ‘garanties.cat’. La citació es va fer per ordre del jutjat d’instrucció número 4 de Paterna (l’Horta), que els investiga pels delictes de prevaricació, desobediència i malversació de fons públics. Segons que s’ha pogut saber, alguns es van negar a declarar, van restar en llibertat i són investigats només per desobediència. Tanmateix, segons que explica un dels advocats, la justícia no s’ha posat en contacte amb ells. A Reus un altre també van duplicar la web del referèndum i va haver d’anar a declarar.

El cas més important és el d’un jove Burjassot, Daniel Morales, acusat per la policia espanyola de ser el líder d’un moviment que tenia el suport d’uns altres particulars que van contribuir a una causa organitzada per clonar aquestes webs. La policia conclou que l’origen de les replicacions era en la publicació del codi font efectuat per aquest jove que, d’una manera organitzada, controlada i dirigida per ell, hauria causat la proliferació incontrolada de rèpliques d’aquestes pàgines.

El jove, el domicili del qual van escorcollar, és investigat per desobediència. L’advocat de Morales va presentar un recurs contra la decisió judicial d’escorcollar el seu domicili. Hi denunciava irregularitats, hi sol·licitava l’arxivament de les investigacions i la devolució dels tres discs durs i el telèfon mòbil requisats, i en demanava les noves claus d’accés, que havien canviat els funcionaris de la policia.

ACTUALITZACIÓ (08.02.2018): El jutge va prendre declaració a Daniel Morales. A la sortida, el seu advocat, Ricardo Cano, va explicar que s’havia acollit al seu dret de no declarar i tan sols va respondre a les preguntes de la seva defensa, que van tenir per objecte ‘desmuntar tota la versió novel·lesca que inclou l’atestat policíac’. L’atestat acusa el jove de ser el líder d’un moviment que té el suport d’altres particulars que varen contribuir a una causa organitzada per a replicar els webs.

ACTUALITZACIÓ (12.04.2018): El jutjat d’instrucció número 4 de Reus va decretar el sobreseïment provisional de la causa oberta contra un jove investigat per un delicte de desobediència per haver clonat, presumptament, el web del referèndum. Segons que recollia la interlocutòria difosa pel col·lectiu dels advocats voluntaris de l’1-O, el jutge estimava que la perpetració del fet estava suficientment justificada i, per aquest motiu, va decidir d’arxivar l’afer.

25.09.2017 – Assemblea.cat i cridadedemocracia.cat, tancades.

L’adreça web assemblea.cat, de l’Assemblea Nacional Catalana, fou intervinguda a la nit per la Guàrdia Civil. El tancament no s’havia notificat prèviament. Tanmateix, de seguida l’Assemblea va obrir la web a www.assemblea.eu. Això mateix va passar a Òmnium uns dies més tard. Van blocar-los la web de Crida per la Democràcia. Immediatament es va obrir una nova adreça, www.cridaperlademocracia.cat. També es van tancar prenpartit.cat,  webdelsi.cat, del portal d’Alerta Solidària, i vullvotar.cat.

És difícil de quantificar quantes webs es van clausurar, perquè moltes van ser clonades per activistes de les xarxes. Tanmateix, moltes també van acabar clausurades pel fet d’haver incentivat la participació en el primer d’octubre. Cap no era de la Generalitat; totes corresponien a entitats privades i legals. Segons La Vanguardia, se’n van tancar un total de cent quaranta.

25.09.2017 – Primers escorcolls en ajuntaments.

El matí d’aquell dilluns, uns agents de la Guàrdia Civil es van presentar a l’Ajuntament d’Oliana (Alt Urgell) amb una ordre judicial i hi van exigir la documentació sobre el referèndum. Va ser la primera acció d’aquest cos contra un consistori, car fins llavors els escorcolls s’havien fet en empreses privades. Els agents no se’n van endur cap document. Per ordre de la fiscalia de Lleida, aquell dia també van fer escorcolls a Almacelles, Alpicat (Segrià), Tàrrega, Bellpuig, Aitona (Urgell) i Guissona (Segarra).

22.09.2017 – Sànchez i Cuixart, acusats de sedició.

La Fiscalia General de l’estat espanyol va activar la maquinària ràpidament i va presentar una denúncia per sedició a l’Audiència espanyola per les manifestacions i concentracions de Barcelona dos dies abans. L’escrit apuntava directament com a responsables del ‘delicte’ els dirigents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a banda tots els qui havien col·laborat en les concentracions. Després d’haver anat a declarar dues vegades a l’Audiència, el 16 d’octubre la jutgessa Carmen Lamela va dictar empresonament sense fiança per a tots dos. Encara són a Soto del Real.

20.09.2017 – El cop d’estat contra el govern català.

A primera hora del matí, la Guàrdia Civil espanyola va assaltar els departaments d’Economia, Afers Socials, Governació i Afers Exteriors de la Generalitat, en un cop d’estat contra les institucions catalanes per a evitar el referèndum del primer d’octubre. Els agents van detenir tretze alts càrrecs de la Generalitat i es van ordenar quaranta-un escorcolls, vuits dels quals en dependències de la Generalitat. El detinguts van ser els següents:

• Josep Maria Jové, secretari general de la Vice-presidència i del Departament d’Economia i Hisenda
• Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda
• David Franco, de l’àrea de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), adscrit al Departament de Treball
• David Palanques, del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), adscrit al Departament de Treball
• Josuè Sallent, director d’Estratègia i Innovació del CTTI
• Xavier Puig, de l’àrea TIC, adscrit al Departament d’Afers Exteriors
• Joan Manel Gómez, del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT)
• Francesc Sutrias, director de Patrimoni de la Secretaria d’Hisenda
• Joan Ignasi Sànchez, assessor del Departament de Governació
• Natàlia Garriga, directora de serveis del Departament de Vice-presidència i d’Economia i Hisenda
  
• Josep Masoliver, de la Fundació puntCAT
  
• Mercè Martínez, responsable de projectes territorials de Vice-presidència,
• Rosa Maria Rodríguez Curto, directora general de Servei de T-Systems.

Hi va haver dos detinguts més, Pau Furriol Fornells i Mercedes Martínez Martos, que van vincular amb la nau de Bigues i Riells on es van localitzar milers de butlletes.

Sis dels detinguts van passar dues nits en dependències policíaques. D’altra banda, van investigar set persones més, encara que no van arribar a ser detingudes: el secretari general de Treball, Josep Ginesta; Jordi Cabrafiga, cap de gabinet de la consellera de Governació; Carles Viver i Pi-Sunyer, director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern; Joan Angulo, director gerent del CTTI; Valentí Arroyo, director de Serveis Corporatius del CTTI; Lluís Anaya, de l’àrea TIC, adscrit al Departament de Governació; i Montserrat Vidal, cap de processos electorals de Vice-presidència.

Aquell 20 de setembre, fora de la seu d’Economia, es van concentrar milers de persones, que van convertir el dia en una jornada de resistència històrica que la justícia espanyola no va deixar passar per alt.

19.09.2017 – Catorze hores d’escorcolls a Unipost.

De les sis del matí i a les vuit del vespre, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu d’Unipost a Terrassa per cercar-hi material relacionat amb el referèndum. Tot i que l’ordre d’escorcoll no va arribar fins a tres quarts de cinc de la tarda, els agents hi van actuar des de primera hora del matí. Aquesta pràctica es va repetir unes quantes vegades durant aquells dies. Hi van trobar material censal. L’escorcoll, que es va allargar durant tot el dia, es va fer enmig d’un gran desplegament policíac i una concentració de protesta que, finalment, es va dissoldre pacíficament.

Més tard, el 14 de desembre, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de l’empresa, a l’Hospitalet de Llobregat; la seu social, al carrer de Mallorca de Barcelona; i un domicili particular. El director general d’Unipost, Pablo Raventós, encara no sap si haurà d’anar a declarar.

16.09.2017 – Detingut un militant de la CUP.

Va ser a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, al barri barceloní de la Sagrera. El jove, acusat d’atemptar contra la Guàrdia Urbana, va passar la nit a la comissaria de la Zona Franca i no va el van deixar en llibertat fins l’endemà. Quan va arribar a l’acte, la Guàrdia Urbana va demanar a alguns membres de l’organització que s’identifiquessin. El militant de la CUP va preguntar-los per què i, com que havia qüestionat els agents més d’una vegada, el van tirar a terra i el van detenir. L’advocat del noi, Eduardo Calís, va dir que en cap moment no s’havia negat a identificar-se, i va explicar que l’empenta li havia causat una contusió al cap, per la qual cosa haver de passar per l’hospital. També va explicar que no havia estat pas citat davant el jutge.

15.09.2017 – Requeriment a alguns mitjans de comunicació.

El TSJC va notificar a uns quants mitjans privats el requeriment de no publicar els anuncis institucionals del referèndum. Concretament, dos agents de paisà de la Guàrdia Civil van lliurar al Punt Avui, Nació Digital, Racó Català, El Nacional i VilaWeb un requeriment que els advertia que incorrerien en responsabilitats penals en cas que fessin difusió de la campanya institucional del primer d’octubre.

La vice-presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en funcions de presidenta, Núria Llorach; Joan Puig, de Directe.cat; i Xavier Xirgu, d’El Punt Avui, van anar a declarar les dependències que la Guàrdia Civil té a la Travessera de Gràcia, a Barcelona.

15.09.2017 – Garanties.cat, tancada.

Va ser la primera de moltes. Aquella tarda, una estona abans de l’inici de la campanya del referèndum, la Guàrdia Civil va blocar la web garanties.cat, impulsada per Junts pel Sí i presentada just després d’haver-se fet pública la llei del referèndum. La magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que instruïa la causa contra tot el govern pel referèndum, va exigir que es clausurés aquesta web i el formulari d’inscripció de col·laboradors, segons que havia demanat la fiscalia espanyola. Aquesta ordre ja demanava d’identificar els mitjans de comunicació catalans que havien inserit publicitat institucional o propaganda sobre la convocatòria del referèndum. Ho veurem més endavant.

15.09.2017 – Acte prohibit de la CUP.

Anna Gabriel havia de fer un acte sobre el referèndum a la localitat basca d’Aldabe, però la policia espanyola, a petició de la fiscalia, va prohibir-lo perquè no contemplava la resolució del TC contra la convocatòria del referèndum. Quan l’acte ja havia començat, la policia va irrompre al centre cívic i va desallotjar el públic. També va identificar la diputada. Finalment, l’acte es va fer al carrer.

15.09.2017 – Cartells requisats i identificacions.

La primera nit de campanya del referèndum va començar amb incidents en unes quantes localitats catalanes. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), va denunciar que la policia local els havia requisat material de campanya, adduint que complia ordres directes de la Fiscalia General de l’estat espanyol. A Alcanar (Montsià), la Guàrdia Civil va aturar tres militants de la CUP mentre penjaven cartells i se’ls va endur a la caserna de Sant Carles de la Ràpita per identificar-los. A Cerdanyola del Vallès, Figueres (Alt Empordà), Masquefa (Anoia), Premià de Mar (Maresme) i Llagostera (Gironès) també es van fer identificacions.

Aquestes escenes es van repetir en més municipis dies més tard. Al barri de Sant Antoni de Barcelona, per exemple, la Guàrdia Urbana va identificar els membres d’una paradeta informativa del PDeCAT i els va confiscar material de campanya.

14.09.2017 – Cop a la Sindicatura Electoral.

La fiscalia espanyola va presentar querelles contra els membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya. Els síndics electorals eren els encarregats de vetllar per l’organització i el bon funcionament del referèndum, i van ser nomenats pel parlament després de l’aprovació de la llei del referèndum d’autodeterminació. Per evitar que el TC els posés una multa, el govern va dissoldre aquest òrgan i va traslladar aquesta funció a unes altres persones, els noms de les quals van ser anunciats el dia del referèndum. Tanmateix, no tenien les eines per a actuar com a síndics i la seva funció es va limitar a analitzar les incidències i a valorar la participació.

El 14 de novembre, el TC va dictar l’aixecament de la investigació contra set membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya perquè van acceptar la renúncia.

13.09.2017 – Set-cents dotze batlles encausats.

El fiscal general de l’estat espanyol, José Manuel Maza, va ordenar d’investigar els sent-cents dotze batlles que havien signat el decret de suport al referèndum del primer d’octubre. Sis dies més tard, van començar a declarar com a encausats pels delictes de desobediència, prevaricació i malversació de fons públics. Les imatges dels ciutadans acompanyant els batlles a declarar es van difondre arreu del país. N’hi va haver que es van negar a declarar, com ara els batlles de Bellpuig, Tàrrega (Urgell) i Arenys de Mar (Maresme). El batlle de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), Albert Batalla, va ser rebut així fora de la Fiscalia Superior de Catalunya.

13.09.2017 – La primera web clausurada.

La Guàrdia Civil es va personar, a instàncies judicials, a l’empresa CDmon i va ordenar que es tanqués el domini referendum.cat. A continuació, es van habilitar les webs www.ref1oct.eu i www.ref1oct.cat per esquivar la censura, però finalment el govern espanyol també va aconseguir de clausurar-les. L’estratègia consistia a ordenar directament a les companyies telefòniques espanyoles que restringissin als seus clients l’accés a aquestes webs.

La web del referèndum està disponible des d'una altra adreça. Entreu a través d'aquest enllaç https://t.co/O279Tkez7l

— Carles Puigdemont (@KRLS) September 13, 2017

12.09.2017 – Acte prohibit.

El jutge Yusty Bastarreche va prohibir l’acte en favor del referèndum sobre la independència de Catalunya que havia convocat a Madrid el col·lectiu Madrilenys pel Dret de Decidir. L’ajuntament, governat per Manuela Carmena, havia cedit el centre cultural Matadero perquè s’hi pogués fer aquest acte el diumenge següent.

09.09.2017 – La Guàrdia Civil entra a la redacció del Vallenc.

La fiscalia de Tarragona va investigar el director del setmanari, Francesc Fàbregas, per les mateixes raons, i la redacció va ser escorcollada. Es van emportar documentació del setmanari, una còpia del correu electrònic i l’ordinador personal del director, qui va haver d’anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Fàbregas és investigat com a col·laborador necessari dels suposats delictes de desobediència, prevaricació i malversació de cabals públics.

08.09.2017 – Escorcolls per a cercar les butlletes.

La Guàrdia Civil va escorcollar la impremta Indugraf Offset de Constantí. Hi cercaven material del referèndum. L’escorcoll partia de la denúncia de fiscalia de Tarragona per desobediència, prevaricació i malversació de diners públics. L’endemà hi van tornar a entrar per continuar.

07.09.2017 – Un miler de càrrecs públics amenaçats.

Després d’haver suspès la llei del referèndum, el TC va amenaçar un miler de càrrecs públics de les conseqüències penals que haurien d’afrontar en cas que permetessin el referèndum, que no l’impedissin o fessin qualsevol acció que hi tingués a veure. Entre ells hi havia la presidenta del parlament, Carme Forcadell, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, els membres del govern, els 947 batlles de Catalunya, i uns setanta alts càrrecs, entre els quals hi havia el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i els responsables dels mitjans públics catalans TV3 i Catalunya Ràdio. Alguns batlles van respondre així:

Ja hem arxivat l'advertència del Gobierno. pic.twitter.com/jkAqlsW6gU

— Eudald (@eudaldcc) September 12, 2017

La calma no existeix més que en el conflicte.

La mateixa contemplació és el resultat d’una violència.

La principal qualitat d’un escriptor és ser receptiu.

Ser fidel a la potència de la irrupció.

Vull obrir les valves de la sensació i que atenyi el sistema nerviós de la manera més viva i punyent.

Cal escriure com toca la música, com pinta la pintura, com esculpeix l’escultura, com la dansa dansa. Això vol dir: com parla la paraula i com escriu, si és lliure, la lletra.

Captar forces, fer tornar visibles les energies invisibles. Pintar la sensació contra l’espectacle.

Fer tornar mirador el temps, la potència del temps, el temps sensible en si mateix.

El temps crida i no hi ha ningú que l’escolti.

A l’escola de guerra de la vida el que no em mata em fa tornar més fort.

Com més feina faig més s’aprofundeix el misteri del que és l’aparença.

El que vull és deformar la cosa i separar-la de l’aparença, però en aquesta deformació la duc a un enregistrament de l’aparença.

Com atènyer el cos de les coses?

Som àvid de la vida. Un escriptor àvid. Som àvid de tot el que pot fer l’atzar.

Hauríem de ser conscients del desastre en què podem caure a qualsevol hora del dia o de la nit.

L’espai és temps desplegat o hiperconcentrat, una dimensió particular i equivocada del temps.

Ho torn dir: no vull expressar la natura, vull fer feina a la seva manera; obrar al mateix temps des de dedins i des de defora, sense atur, per totes bandes, simultàniament. No parar. La natura té mil estils diferents i no s’immobilitza en cap, transposa, rosega, crema, recrea, nua i desnua, enterra, fa néixer, esborra. La podem mirar des d’onsevulla, de l’indret i de l’inrevés, de la dreta a l’esquerra i de l’esquerra a la dreta, de dalt a baix, en superfície i en profunditat.

Si faig feina com la natura pens que puc enganyar la mort.

La pols és la meva aliada, sempre l’he deixada reposar al seu aire.

La vertadera novetat és una renovació fonda del cos en la història: una altra retina, un altre tímpan, un altre nas, un altre gust, un altre tacte, un altre alè.

Exercici: cercar voluptuositats que es puguin fruir amb els cinc sentits alhora.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Benvolgut Raül,

Ens vam conèixer a Brussel·les. Tu eres eurodiputat, jo acabava d’incorporar-me com a assistent a la meitat de legislatura i acompanyava una diputada que també acabava d’arribar per primera vegada al Parlament Europeu.

La veritat és que anàvem molt perdudes. Massa coses en poc temps. Molts ens deien que cal mig mandat per a poder aprendre a moure’t pel Parlament Europeu durant l’altre mig. En el nostre cas, ens vam haver d’espavilar molt de pressa perquè calia abordar la reforma de la Política Pesquera Comuna i hi havia moltíssima feina a fer.

Sense entrar en detalls, recordo aquell moment com una etapa en què vam haver de fer esforços veritables per a posar-nos al dia, entendre’n el mecanisme, estar a l’altura en la mesura de les nostres possibilitats. A més, pel que fa a mi, estava sola (normalment hi sol haver dos assistents per parlamentari) i les jornades de treball eren interminables. Va ser difícil adaptar-s’hi, això no s’ha de negar. I vam poder superar molts entrebancs gràcies a l’ajuda de companyes que van dedicar gran part del seu temps a col·laborar amb la nostra arribada. Era cosa normal dins qualsevol grup parlamentari.

No obstant això, hi va haver una ajuda especial que no podíem esperar en cap cas. Va ser la d’un eurodiputat que no tenia res a veure amb la nostra delegació ni amb el nostre partit. Tot un expert en l’àmbit de la pesca, català; un membre de la comissió de pesca que cridava l’atenció per la seva tasca a tota la resta. Respectat per tothom, i un referent a l’hora de plantejar les seves propostes a la comissió de treball. Eres tu.

Sempre recordaré que un dia em vas donar la mà, em vas oferir ajuda per a explicar-me tot allò que necessitava saber. Sense importar-te per quin partit polític treballava. Em vas donar algunes claus que després van ser elementals per a poder abordar la nostra feina. Fa poc en parlava amb la diputada per la qual vaig treballar, precisament quan van ordenar la teva entrada (injusta) a la presó. Ella també estava dolguda i horroritzada. Tot eren paraules d’afecte i agraïment envers tu.

Que aquesta anècdota serveixi per intentar fer una pinzellada sobre què vas representar per a mi durant aquell temps a Brussel·les: una persona amable, brillant i respectada per tothom. Vas tenir una capacitat d’empatia tremenda: tu, un diputat, vas saber veure a una assistent perduda i no vas dubtar a oferir-me ajuda. La vida fa que ens anem creuant i estic segura que més aviat que tard podré donar-te les gràcies per tot el que has representat mantenint els teus valors ferms un cop més.

Em consta que no són pocs els qui van compartir aquella experiència europea amb tu i que ara estan horroritzats. Només la seva imaginació podria situar-te on estàs ara mateix, i això, per als qui et coneixen mínimament, assenyala indubtablement cap a una Espanya que es comporta de manera absurda, desproporcionada i cruel amb persones honrades, coherents i pacífiques. No podien haver-ho fet pitjor. No eren conscients, em temo, de l’altura ètica, de la grandesa dels éssers humans que han decidit de silenciar i de privar de llibertat. O potser sí, i això ho fa encara pitjor.

Cada dia que passa s’enfonsen les mentides i la crueltat d’Espanya. Sé que això potser no es pot veure allà dins. Però passa. Lentament, però de manera contundent. Per molt que els mitjans de comunicació menteixin, per molt que provin d’inventar-se una violència que no existeix, la veritat surt a la superfície. I cada dia que passa hi ha més ulls, més orelles, més boques que es comprometen a defensar la veritat i la justícia. Aquestes són les nostres armes, les úniques, i seran les que aconseguiran que aviat torneu a estar amb nosaltres.

Tenim pendent parlar de sushi (d’aquell llibre que vas presentar), de llibertat i democràcia, de república i sobretot de la noble batalla pacífica que milions de persones lliuren per defensar allò que considerem just: i per això, ara més que mai, us necessitem a tots en llibertat. No deixarem de lluitar. Aquesta batalla val la pena, persones com tu mereixeu que barallem amb totes les armes de la democràcia perquè, per fi, caigui aquesta estaca que ens té tots lligats.

Una forta abraçada que espero fer-te aviat. Gràcies infinites per tanta noblesa i per tanta dignitat.

Beatriz Talegón

No és solament la xifra, la massa de gent que va inundar els carrers de Barcelona –tot i que també. Són les maneres. Tenim tot el nostre govern a la presó o a l’exili, però nosaltres continuem ocupant pacíficament els carrers, sense cap incident, sense cap agressió, sense cap consigna violenta, somrient-nos, abraçant-nos. Ens han abocat tota la violència, verbal i física, que eren capaços d’imaginar i tanmateix nosaltres continuem cantant i alçant castells, continuem ballant i gaudint de ser un entre tants. Ells, mentrestant, proven d’amagar la veritat a la desesperada. Menteixen cada dia. Menteixen sobre la manifestació, menteixen sobre quanta gent érem, menteixen sobre com ens comportàvem, menteixen sobre què cridàvem, menteixen sobre què volem. Però nosaltres no perdem el somriure i ens mantenim a lloc; tots junts fent voleiar banderes, avancem vestits de tots els tons de groc i cridem les consignes que estimem sense ni mirar-los, sense ni escoltar-los, sense perdre-hi ni un segon.

Quan l’estat espanyol va desfermar el colp d’estat contra Catalunya, el 20 de setembre, pretenia desmuntar en poques setmanes aquesta monumental i extraordinària organització popular que s’ha expressat amb tantes sigles i organitzacions aquests darrers nou anys. Hi van abocar tot el que tenien. Des de la Guàrdia Civil fins al darrer columnista d’El País. Des del jutge Llarena al més violent dels feixistes incontrolats. Des del monarca fill del monarca hereu de Franco fins al grec que desvia pregunta rere pregunta i indignació rere indignació en la conferència de premsa de la Comissió Europea. Tots els recursos, armats i desarmats, de l’estat varen ser posats en formació per provar de doblegar-nos, perquè deixàssem de reconèixer-nos com allò que som. Poques vegades un país deu haver hagut de plantar cara a un atac coordinat de les dimensions del que es va desencadenar al setembre contra el moviment republicà català. Però nosaltres ho hem resistit tot i, sis mesos després, som ací. Som ací ben plantats al bell mig de Barcelona, ocupant el Paral·lel i la plaça que hauria de ser del Primer d’Octubre, escampant-nos –perquè no hi cabem– per la Gran Via i pel Poble-sec, allargassant la massa humana fins a mar. Davant els ulls atònits i admirats de bona part del món.

El colp d’estat va aconseguir en algun moment de fer trontollar la imatge que teníem de nosaltres mateixos. La virulència i l’agressivitat que van abocar sobre el moviment independentista va fer que alguns dubtassen de poder trobar el camí d’eixida, de resistir. L’enorme quantitat de recursos esmerçats a mirar de fer veure que no érem allò que som, allò que sabem que som, en algun moment va sumir una part de la població en una tristesa comprensible i justificada.

I, tanmateix, els vàrem derrotar a les urnes el 21 de desembre, amb una victòria electoral exemplar que no hi ha adjectius que la puguen qualificar. I els vàrem derrotar el 5 d’abril quan la resolució del tribunal alemany va deixar clar que les acusacions de la justícia espanyola són insostenibles, una ficció impossible d’acceptar per cap democràcia. I els vàrem derrotar ahir, 15 d’abril, quan tornàrem a fer nostres els carrers i recuperàrem aquella manera contundent i amable alhora, alegre i responsable al mateix temps, de caminar plegats. Aquella que ens havia caracteritzat fins que ells van escampar la violència pels nostres carrers. Aquell domini serè de les places i les avingudes. Aquell saber-nos forts simplement perquè sabem que tenim la raó i que som més.

Ahir aplaudíem fins a fer-nos mal a les mans cada vegada que algú feia desfilar davant nostre les cares o els noms dels nostres presos i exiliats. Les cares i els noms de Puigdemont i de Junqueras, de Bassa i de Forcadell, de Romeva i de Gabriel, de Forn i de Rovira, de Turull i de Serret, de Ponsatí i de Sànchez, de Cuixart i de Rull, de Puig i de Comín. I miràvem  les seues fotografies amb dolor, trists per tot això que han de passar, per la injustícia que els toca de viure per haver fet allò que nosaltres vàrem votar que havien de fer. Però després ens giràvem i, bo i mirant al voltant, tot allò que vèiem ens reconfortava i ens enfortia. Perquè ens tornàvem a reconèixer en allò que havíem vist i havíem demostrat tantes i tantes vegades aquests darrers nou anys.

Nosaltres sabem qui som. I sabem què som. No ens ho ha d’explicar ningú ni necessitem que ens ho reconega ningú. Nosaltres sabem que som la majoria social i política d’aquesta Catalunya que ja s’ha proclamat república i que ara lluita per viure en l’estat independent que ens hem guanyat al carrer i a les urnes. Sabem la nostra força i la nostra determinació. Sabem que no afluixem ni fem cap pas enrere. Sabem que hem frenat el seu colp d’estat. I sabem que no ens han doblegat, que no han pogut fer-ho. Però sobretot sabem que no podran fer-ho mai si ens continuem unint com ho vàrem fer ahir al Paral·lel, com ho vàrem fer al carrer de la Marina, com ho vàrem fer a la Diagonal, com ho vàrem fer al Passeig de Gràcia i a la Meridiana, com ho vàrem fer a la Via Catalana. I, com que sabem tot això, ahir ens miràvem els uns als altres somrients, malgrat el dolor per la presó i l’exili. Ens reconeixíem en la llibertat, ens reconeixíem en la lluita, ens reconeixíem com a poble, ens reconeixíem en aquesta dignitat insubornable que Jordi Cuixart va dir encertadament que som. Indestructibles. Lliures fins i tot enmig de la tirania. Sobirans indiscutibles del nostre futur.

El bagatge d’Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és tan ampli que sempre que parla es fa escoltar. Per això i perquè abans d’economista sempre ha estat pacifista. Recentment ha estat guardonat amb un premi de l’Institut Català Internacional per la Pau. És l’excusa perfecta per asseure-s’hi i conèixer què opina del moment polític i social. Què opina de la importància de tenir un moviment pacífic i no violent, quines accions hom pot emprendre… i, com no pot ser de cap altra manera, com veu Procés Constituent, el moviment polític que va fa fundar ara fa cinc anys.

—L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) us va lliurar dimarts passat el Premi ICP Constructors de Pau 2017. Us agrada rebre aquests premis?
—L’edat no perdona. Quan et donen premis és senyal que et fas vell. La gent et comença a dir, amb tota la simpatia del món, que aquest currículum mereix això i allò. El currículum, l’única cosa que fa és acumular anys de vida. I és clar, quan en tens molts has acumulat molt currículum. Però que quedi clar que n’estic molt content perquè un dels temes que més he tractat a la meva vida és el de la pau.

—Aquests dies la Guerra de Síria ocupa les primeres planes dels diaris, però hi ha més conflictes oberts: Iemen, Afganistan, República Democràtica del Congo… La pau absoluta és una quimera?
—No. Avui en dia, si hi hagués voluntat personal i voluntat política, aconseguir-la seria més fàcil que mai. Mai no hem tingut tants recursos, mai no hem tingut tants mitjans de comunicació, mai no hem tingut tants coneixements científics, mai no hem tingut tants sistemes mèdics perquè la gent pugui viure amb pau i harmonia.

—Però en la modernitat, cada cop hi ha més interessos i, com més interessos, més conflictes.
—Aquest és el problema, que hi ha molts interessos. Però fins i tot diria que, encara que hi hagués diferències, que jo no les admeto, tot i això, ens permetrien viure amb coherència. Perquè hi ha tants recursos al món, tanta quantitat de béns, que fins i tot si es repartissin malament, consti que jo no vull, n’hi hauria d’haver per tothom. El que no hi pot haver és que només uns n’acumulin. L’altre dia llegia al diari que els salaris dels equips directius d’empreses de l’Ibex 35 és dues-centes set vegades més gran que el dels seus empleats. Això és inadmissible. Que cobrin el doble o el triple ho puc entendre, però dues-centes set vegades?

—Llavors, el sistema és el problema.
—El sistema que avui en dia regeix el món es diu capitalisme i el capitalisme és delicte en si mateix. El capitalisme és l’explotació de l’home per l’home.

—I no es pot regular un capitalisme de manera que un equip directiu cobri dues o tres vegades més que un treballador, però no dues-centes set?
—Això no seria un capitalisme bo, sinó la redistribució de recursos que acordés aquest capitalisme. Però perquè la diferència no sigui de dues-centes set, sinó de dos o tres, l’empresa ha de tenir un sistema de funcionament diferent. Avui dia l’equip directiu, el governen, se suposa, els accionistes. Aquesta empresa que tindria un diferencial de dos o tres ja existeix i es diu ‘cooperativa’. Allà on els que treballen tenen una part del capital. Si d’això en vols dir capitalisme, ho pots dir, però no ho és, i se’n diu cooperativisme.

—Tornem a la pau. A Catalunya tenim una entitat com En Peu de Pau, que intenta promoure la resistència civil pacífica i no-violenta. No en formeu part?
—De fet, vaig recórrer amb ells els primers passos quan van fer el primer naixement fa sis o set anys. Després la cosa es va esmorteir. En Peu de Pau va néixer en paral·lel al procés català, que es va inflar a partir de la sentència de l’estatut i que ja va originar una primera gran manifestació el juliol del 2010, convé recordar. Aleshores, de seguida, a la gent del moviment per la pau li va fer por que una cosa excel·lent fins aquell moment no pogués tenir alguna petita deriva cap a la violència. I ja aleshores es va crear aquesta entitat. Ja els he dit que em posin en el seu llistat d’adreces perquè pugui treure el cap en alguna reunió, sobretot ara que estic jubilat.

—Doncs la crida ja està feta. La setmana passada els CDR van ser protagonistes per diverses detencions. Compartiu les seves accions?
—A veure, el CDR ha tingut un naixement, jo diria, molt vinculat al periple dels darrers mesos de la vida independentista catalana. Han escapçat els dos moviments, que d’alguna manera més o menys natural, havien conduït fins ara les accions, és a dir, Òmnium i l’ANC. Aleshores, jo crec que s’ha notat a faltar el lideratge que aquestes dues organitzacions tenien per organitzar coses. Això no vol dir, en absolut, que haguessin de tenir-ne l’exclusiva. Llavors, les circumstàncies en les quals es va dur a terme el referèndum van originar una repressió de tal mena que de seguida la gent va voler fer efectiva la protesta. Jo, com a acció de mobilització local en favor de la reivindicació independentista, l’entenc, li dono suport i he participat en actes seus. Però en cap cas no es pot considerar un moviment violent. Ara, la gent que em coneix això ho sap, a títol personal, mai no m’ha agradat la violència ni la violència contra les coses.

—Aixecar barreres de peatges seria violència contra les coses?
—Jo mateix tinc una confusió mental de si aixecar les barres de peatge d’una autopista o fer talls de carreteres, si això és violència contra les coses o no. No t’ho puc dir perquè no ho sé. No estic en condicions de dir-ho

—Que hagin sorgit accions com talls de carreteres, aixecar barreres de peatges, entre més, és una reacció lògica de la frustració de la via no-violenta?
—A veure, pot ser una frustració de la gent, però no una frustració de la gent que aposta per la via pacífica.

—La gent es pregunta què més es pot fer a banda de manifestar-se?
—Doncs, per exemple, fa pocs dies que ha començat el que es diu el període de declaració de la renda. D’ençà del 1983, amb més pacifistes, he practicat una modalitat de desobediència civil que es diu objecció fiscal. Consisteix en el fet que si el ministeri de defensa té el 5%, del pressupost de l’estat i jo haig de pagar mil euros de la meva declaració de renda, només en pago nou-cents cinquanta. En descompto aquests cinquanta euros, no vull que vagin a parar al ministeri de Defensa. Però com que tampoc no vull que Hisenda es pensi que els enganyo, aquests cinquanta euros, abans de la meva declaració de la renda, els entrego a qualsevol associació social. Em donen un rebut i així els puc descomptar de la meva declaració.

—Però molts poden pensar que accions com aquesta,  contra la repressió de l’estat, poden ser poca cosa.
—Jo sóc deixeble de Lluís Maria Xirinacs i ell sempre deia que abans de la raó de la força, s’ha de contemplar la força de la raó. En cap moment podem respondre de manera violenta. Ho deia ell, ho deia Luther King, ho deia Mandela, ho deia Gandhi. Amb violència no aconseguirem res, només una repressió molt més forta i més víctimes. La no-violència té molts camins, com aquesta objecció, la no-col·laboració, la desobediència civil en moltes coses…

—Com la campanya famosa del ‘No Vull Pagar’, als peatges.
—Sí, però la gent s’acoquina. Aquella campanya, la vaig aplaudir de mala manera. Perquè les autopistes són una estafa; havien de ser de peatge fins que quedés amortitzat el cost de la inversió inicial. I fa anys que està més que amortitzat. Que la gent vulgui marxar sense pagar ho trobo excel·lent, però passa que la gent de vegades falla. Fa un parell d’estius la gent fins i tot s’organitzava i se n’anaven tots junts a passar el peatge i deien plegats ‘no vull pagar’ i passaven. I va tenir força fins que al cap de tres mesos van arribar les multes. I la gent va dir que ja no ho faria més. No, quan arriben les multes, cal crear un grup de resistència i entre tots pagar-la, i fer-ho tantes vegades com faci falta. Això d’enretirar-se tot just començar com va fer la majoria, no és el que s’ha de fer.

—Els dirigents independentistes van recular fa poc quan no van implementar la república. Al marge de la mobilització pacífica, què pot fer l’independentisme políticament per recuperar la iniciativa?
—Fer bé les coses, perquè no les va fer bé. Jo crec que hi ha tres errors principals. El primer, declarar la independència només amb un o dos vots parlamentaris de majoria, i sense haver acreditat una majoria de la població que ho vulgui, que potser hi és. Però mai no ho hem pogut demostrar perquè no ens han deixat fer les consultes corresponents. Una independència és un pas fonamental en un país. I si no és amb un 60% o un 65%, jo no hi jugo. Per tant, ho hem fet perquè teníem al parlament dos vots de majoria i perquè fent càlculs potser arribem al 55%. Es va precipitar la independència.

—El segon error?
—Vàrem declarar la independència sense haver definit prèviament el país que volíem. I calia fer-ho.

—Però s’ha de definir un país abans de crear-lo?
—I tant. Jo pertanyo a un grup minúscul que es diu Procés Constituent que hem definit de fil per randa el país que volem: amb les finances, l’ecologia…

—Però s’ha de definit el país que es vol en un procés constituent.
—Probablement, sí. Però definir les grans línies, hem de fer-ho ara. Jo no vull anar, per exemple, a un país amb exèrcit.

—Sou pacifista abans que independentista.
—Exacte. I això s’ha de definir, i també s’ha de parlar que un país com Catalunya no hauria de tenir mai fronteres. Mai. Un país lliure ha de ser sempre sense fronteres. I totes aquestes coses no són per a fer-les en un procés més endavant; són per a definir-les d’entrada. Després ja definirem quin tant per cent d’escola pública volem, quin tant per cent d’autonomia donem a les mútues privades de sanitat o si les pensions han de ser privades o públiques. Tot això ho podem anar definint. I una altra cosa molt important: la banca mai no pot ser privada. Sempre ha de ser pública o ètica.

—Hi ha qui us dirà que es marquen massa línies abans de construir el nou estat.
—Jo he aguantat setanta-dos anys sense independència; no sé quants més en viuré però estaria disposat, si visqués, a aguantar-ne deu més sense independència a canvi que la banca fos pública, no hi hagués exèrcit i que els immigrats hi poguessin entrar. Cadascú posa les seves prioritats a la vida, i jo hi poso aquestes.

—I dieu que hi ha un tercer element.
—És més suau, i ningú no me l’ha entès mai. Catalunya ha de començar per explicar la independència a Espanya. Això no vol dir anar a Madrid a negociar. Vol dir anar a Astúries, a Galícia, a Andalusia, i dir-los que volem fer un país nou. I que aquest país nou també els anirà bé a ells. No perquè vinguin amb nosaltres, sinó perquè se’l facin. I t’asseguro que en aquests vuit anys que portem de procés, els desplaçaments cap allà han estat poquíssims. El resultat: la resposta intel·lectual d’aquests països cap a nosaltres ha estat molt fluixa.

—Ho atribuïu a això que el progressisme espanyol no s’hagi solidaritzat gens amb el procés català?
—Crec que si ens haguéssim sabut explicar bé tindríem més adeptes a la causa.

—Dieu que el primer error va ser proclamar la independència sense una majoria clara. Com es pot validar aquesta majoria si no es pot pactar un referèndum?
—Tinc la impressió que no hem treballat prou amb els organismes internacionals. Ens hem refiat massa d’un organisme internacional impresentable, que és la UE. I en canvi no hem anat a aquells que històricament han defensat més els drets humans. Per exemple, l’ONU. I un pot ser el Consell d’Europa, que no té res a veure amb la UE, i el Tribunal d’Estrasburg. Per aquí, hauríem d’haver anat, i anar a buscar mitjancers i negociadors. Al nord d’Irlanda tenien cinc o sis persones, un equip internacional, que constantment eren allà.

—Ara sembla que almenys judicialment, la comunitat internacional dóna la raó a Catalunya.
—Perquè a Europa tenen independència judicial. Una cosa que aquí no hi és. Però l’esperança aquesta de pensar que per això tenim Europa a favor, és tan falsa com quan pensàvem que Europa ens ajudaria. Europa és una agrupació d’estats, tan malparits com vulguis. I ens faran tant mal com puguin, als catalans, als immigrants i als obrers. Ara, que a Alemanya els jutges siguin una gent una mica més endreçada que aquí? Doncs molt bé.

—No significarà un abans i un després?
—No, són petites passes.

—I l’ONU?
—Dependrà de com avanci. Però sóc conscient que l’ONU tampoc no és una germaneta de la caritat, perquè depèn dels EUA, de Rússia, del consell de seguretat… Una vegada em vaig assabentar que l’ONU‒i em refereixo al consell de seguretat, l’assemblea general, el tribunal de justícia, els cascs blaus i para de comptar‒ té un pressupost exactament igual al d’una sisena part el del ministeri de Defensa espanyol. L’exèrcit espanyol té sis vegades més pressupost que no pas l’ONU.

—Us preocupa la deriva autoritària de l’estat espanyol en els casos de censura i contra la llibertat d’expressió?
—Em preocupa molt, i em preocupa greument. Mira, jo sempre he tingut una ‘simpatia’ especial per a un dels personatges més criminals que ha tingut la vida política espanyola, José María Aznar. No l’he pogut veure mai. És un criminal, un assassí, tot el que tu vulguis. Però, durant el seu mandat va respectar la llibertat d’expressió, cosa que no ha fet el senyor Rajoy. Potser els moments eren diferents. Potser el tema català no estava candent com ara. Hi havia el tema basc. I mira que si ara me’l poses al davant, el tanco a la presó, perquè té milers de morts a la seva esquena… Però en general, era més respectuós.

—Parlem de Procés Constituent. Ho teniu en hibernació, oi?
—Jo diria que en aquest moment, el més significatiu, és que està pendent de l’assemblea general anual que farem el dia 28 d’aquest més. Nosaltres hem passat per diverses etapes, i en algunes ocasions, no pas en totes, hem tingut vocació electoral. La darrera d’elles, en les eleccions del 21-D, quan nosaltres ens vàrem autoconvidar a anar amb la CUP. Ens van saludar molt amistosament, però ens van engegar. Per una raó: ja tenien les llistes tancades. Però durant la campanya vaig participar en tres mítings seus perquè volia que quedés clar que Procés Constituent els donava suport.

—I fa dos anys ja no vàreu arribar a un acord amb els comuns per a presentar-vos a les eleccions conjuntament. Ara què?
—No sabem què farem i quina posició prendrem. Tampoc no és bo que et digui què faria jo perquè marcaria l’assemblea. I vull que tothom sigui lliure. Tanmateix crec que estem deixant una herència prou bona. Tenim redactats documents del país que volem, cosa que ha fet poca gent. En segon lloc, perquè hem deixat molts fillets per aquests mons de déu. Albano Dante Fachín, Xavier Domènech i Gerard Pisarello són fills nostres.

—I tots ells són ara comuns. És l’evolució natural de Procés Constituent?
—No. El que va passar és que aquells que van marxar amb els comuns, tenien vocació política. I van veure l’oportunitat de fer-la amb el projecte dels comuns. El que s’ha quedat a dins del Procés Constituent, que té menys vocació política, més aviat s’ha escurat cap a la CUP. El Procés Constituent autèntic és una barreja de tots dos, per dir-ho d’alguna manera. Recordo que almenys els tres primers anys, totes les picabaralles de les assemblees, com un partit de tenis, eren entre comuns i CUP. Teníem la meitat de la junta pro-CUP i l’altra meitat pro-comuns. Però finalment, en les municipals del 2015, gent com  Jaume Asens, el Gerardo Pisarello i companyia, van optar, legítimament, per entrar a l’Ajuntament de Barcelona. I jo vaig fer campanya per a ells. I, allà, s’hi han trobat bé. I això va debilitar la branca pro-comuns del Procés Constituent i va enfortir la gent pro-CUP.

—De fet Procés Constituent neix amb un objectiu molt clar, que és fer una aliança d’esquerres. Continueu tenint aquest objectiu?
—Ho has dit molt bé. Quan ens vàrem reunir amb la Teresa, aquest era l’objectiu primordial.

—Però és clar, la qüestió nacional marca tant el discurs polítics dels partits, que és molt complicat fer cabre en un mateix grup, comuns i CUP.
—Probablement aquesta ha estat una raó per la qual no ho hem aconseguit. Però jo penso que hauria estat la millor solució. Jo, la confluència de les esquerres, l’he demanada sempre. Crec que si ho féssim seria la nostra salvació.

—La salvació de qui?
—Del procés per a fer anar el país endavant. Una confluència d’esquerres és l’única solució.

—Entre aquestes esquerres, també hi entraria ERC?
—No, perquè ERC mai no ha aplicat una política d’esquerres veritable. Mai. Ha fet simpaties amb CDC, segurament això els ha moderat una mica, però jo no hi he vist mai una política d’esquerres veritable. Això no vol dir que si demà al matí mostrés bona voluntat, no pensaria que valgués la pena que hi fossin. Però ara com ara no. Nacionalització de la banca, un país sense fronteres… No crec que la gent de tota la vida d’ERC combregui amb això que dic.

Després de la victòria en les eleccions il·legítimes convocades el 21-D, la majoria d’analistes coincideixen que l’independentisme es troba en una disjuntiva estratègica. La podríem resumir com segueix: o bé ara és l’hora del replegament, de recuperar forces i eixamplar la base del moviment per abordar amb més força la pròxima fase del procés; o bé ara és l’hora de mantenir viu l’enfrontament i continuar desgastant l’estat espanyol, per més car que en sigui el preu. Les posicions divergents davant aquesta disjuntiva poden explicar el parèntesi de paràlisi que, a la pràctica, ha fet impossible, de moment, la investidura d’un president i la formació de govern.

Em fa l’efecte que, quan ens plantegem la situació en aquests termes, tenim poc en compte que no tot depèn de nosaltres. Que davant nostre hi ha els altres, que també tenen les seves estratègies i pulsions. Si fins ara no hem investit ningú no seria tant perquè no hàgim estat capaços de posar-nos-hi d’acord, com perquè els tres candidats que hem posat sobre la taula ens han estat impugnats sense miraments. I estic segur que els qui puguin venir a continuació també seran assetjats sense cap escrúpol: no ens podrem tornar a governar mentre visquem sota vigilància.

És sobre això que em temo que el replegament per a agafar aire no serà possible: si això és una guerra, l’enemic no està disposat a negociar cap armistici. Al contrari, tenen la percepció que ens han posat el peu al coll i no l’aixequen. Ni l’aixecaran. Per excèntriques que siguin les mesures, no s’estaran d’aplicar-les: com ara que han engabiat durant tres dies Tamara Carrasco acusant-la de terrorisme (de terrorisme!), encara que el jutge no hagi gosat de mantenir-ne l’acusació. No afluixaran. Ens volen vençuts.

No tindrem l’opció del replegament, i per tant haurem de ser capaços de defensar-nos sense descans, de viure en una cursa de relleus permanent per resistir. Aleshores, podria ser que aquella disjuntiva no ho sigui tant: podria ser que refer les forces només pogués ser possible sense deixar de plantar cara. Sense deixar de mantenir la legitimitat ni deixar de construir la realitat de la república. I si algú entre els nostres ara troba que no som prou forts o que no som prou gent o que no estem preparats per a continuar endavant, ha fet tard. Que s’hi hagués pensat abans. Hem arribat a un punt del qual ja no és possible retrocedir.

No ho és, per exemple, per aconseguir això que en diem eixamplar la base. És clar que seria preferible que en fóssim molt més, molts més que no quants som ara, a tocar d’aquesta meitat de la societat tan mobilitzada a favor de la república. Però no ens enganyem: en qualsevol indret civilitzat, aquesta mobilització ja fa temps que hauria comportat diàleg, negociació, intents de seducció i discussió política. A Espanya no. Però ni que n’haguéssim estat molts més, la majoria més abassegadora que vulgueu imaginar. A Espanya mai.

Ara la corda s’ha tibat tant que ja no hauria de quedar gaire ningú que no hagi decidit a quin costat de la línia vol ser. O a favor de la llibertat i la democràcia o acceptant la repressió i la imposició forçosa de l’statu quo. Aquesta és avui la nova frontera. Entre els segons hi ha, potser sense excepció, els defensors de la unitat d’Espanya; entre els primers, els qui defensem la república, però no només. És, en bona mesura, el mapa que es va dibuixar el dia 3 d’octubre, probablement el dia que més àmplia ha estat aquesta base social.

I ho va ser justament el dia que més enllà havíem gosat anar, i en conseqüència quan més brutal va ser la resposta de l’estat ferit. Ara la base només s’eixamplarà a mesura que tots els qui estiguin a favor dels drets civils elementals ‒a favor de la llibertat i de la democràcia i contra la repressió i la imposició de la llei per la força‒ es vagin convencent que tan sols els els garantirà la república. Si algú encara no ho veu clar, ajudeu-l’hi: perquè ara ja és a la vista fins a quins extrems l’estat espanyol és capaç d’arribar per sobreviure i per sobreviure mantenint la il·lusió de la seva pròpia unitat. Menteix, prevarica, reprimeix. I ‒tant de bo m’equivoqui‒ estic convençut que matarà i tot.

Però això no ens ha de fer gens de por: com més enllà arribi l’estat ferit en la seva cursa folla per a defensar-se, més accelerarà la seva pròpia destrucció. Només cal que continuem empenyent. I que estiguem a punt.