Avui he vist la Neus, la teva dona i he conegut el teu pare. Ha estat a l’acte que hem celebrat a l’auditori de Lletres de la Universitat Autònoma, on tu hi has estat un munt de cops però que avui no haguessis reconegut perquè era ple fins a dalt de tot, amb gent dempeus pels passadissos i, pel que m’han dit, amb una muntanya de gent a fora sense poder entrar. Un èxit. Ah, per cert, felicitats per l’aniversari…
No t’explico l’acte, perquè sé que en Josep Maria Solé i Sabaté, que el tenia al costat i amb qui espero anar-te a veure aviat, m’ha dit que ho pensava fer. Ni tampoc les misèries de tanta gent que han volgut, primer, impedir-lo i, després, empetitir-lo. I no ho han aconseguit, ha ha, que ridículs que arriben a ser! Si que t’explicaré algunes impressions d’aquella estona, que em sembla que t’interessaran.
En primer lloc, la gent. Caram, com t’estima la gent, Oriol. Hi havia moltes cares conegudes, molts i molts que s’han identificat com antics alumnes que havien vingut expressament a l’Autònoma per participar en l’acte. I col·legues teus, no tots, com et pots imaginar, però molts. T’hauria emocionat, segur. A mi, personalment, m’ha emocionat quan l’Antoni Simon, el cátedro d’Història Moderna que sempre ha estat on havia de ser, un home seriós, digne, sempre sistemàtic i analític, s’ha aturat al final i ha estat a punt de plorar. T’imagines el Simon a punt de plorar? Oi que sona increïble? Doncs t’ho pots ben creure, jo el tenia a tres metres i ho he vist claríssim.
Hem parlat tota l’estona de tu i a mi això no m’ha acabat de convèncer, semblava que te n’haguessis anat a l’altre barri. De fet, ara hi ets, a un altre barri, però d’aquest en tornaràs i tots volem que sigui ben aviat, no com l’altre, del que no es torna. Bé, no divago, et deia que hem parlat de tu. T’hauria fet molta vergonya, perquè n’hem parlat molt bé. Jo no he pogut evitar de dir en públic un parell de maleses, més que res per riure tots plegats una mica, i perquè no volia que aquell homenatge fos un funeral. Tu ets un home amb sentit de l’humor, encara que de vegades et convenen una mica les pessigolles per fer-te somriure. Ah, i no voldria ser un bocamoll, però en Solé Sabaté ha revelat que encara que t’agrada jugar a futbol, no ho acabes de fer gaire bé. Deu ser enveja…
Et deia al principi que a l’acte hi havia el teu pare. Estava content de veure com tanta gent t’estima. Content i emocionat, els ulls li brillaven d’una manera intensa, entre aquestes dues aigües. I també hi era la Neus, entre el públic, a cap lloc destacat, perquè no ha volgut en cap moment que l’assenyaléssim des de la tribuna. De fet, jo no l’he vista fins al final. No t’ho havia dit mai, però tens una gran companya, Oriol, que ho sàpigues.
Abans d’acabar volia compartir amb tu una reflexió sobre tot el que passa que ve motivada per un comentari teu de fa anys. Un dia, no crec que te’n recordis, parlàvem del presentisme, d’aquella temptació tan típica dels historiadors –i dels qui no ho són, també– d’analitzar els fets del passat només des dels ulls del present i entendre aleshores que els fets històrics es produeixen per una concatenació inevitable d’actes. La Història, doncs, seria només el relat d’una transformació inevitable cap al present. Ni tu ni jo no hi creiem, en aquesta mena d’idealisme antiquat. El que fem en el present serà part del passat i pel fet que una cosa passi després d’una altra no vol dir que l’una i l’altra siguin inevitables. No m’empatollo, amb tot això vull dir que nosaltres hem de fer el que considerem just avui, amb totes les nostres forces d’avui, sigui quin sigui el futur, perquè l’única manera que el futur sigui just és que ens comportem dignament en el present. Buf, no semblo jo…
Se t’enyora, Oriol. Molts petons, t’esperem. Ens veiem aviat, preferiblement a Catalunya, però si no, passaré per Estremera.
La psicòloga Susanna Barreda és la companya de Jordi Sánchez, tancat en una presó espanyola dilluns farà sis mesos. En aquest mig any, la senyora Barreda s’ha aprimat molt, diu ella. Però el fotògraf de VilaWeb la veu, en canvi, molt més forta que fa mig any. ‘Increïble com ha millorat davant els mitjans. Increïble’. Barreda ens cita als jardins del Palau Robert de Barcelona per parlar del seu company, d’ella, dels tres fills i de la situació política. I ho fa d’una manera suau i contundent a la vegada. Amb un fil de veu que t’entra molt endins. I amb uns ulls plens de força.
—Sis mesos després, què recordeu dels primers dies?
—M’horroritzava de pensar que arribaria un moment que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels presos. I mira. Nosaltres vam dir: a partir d’ara, totes les entrevistes que calgui per fer-los presents. Ningú no sabia quina repercussió hi hauria a escala social. Ni la brutalitat que hi ha darrere d’això. Ara es veu més.
—Ara el Jutge Llanera ha dit que Jordi Sánchez no pot ser president.
—Ja no sorprèn només la negativa a ser investit president. Jo no entenc de cap de les maneres les interlocutòries que fa aquest jutge. I que ningú li digui que això no val. En una de les últimes, deia que en Jordi potser reiterava el delicte presentant-se en una llista electoral. Com pot ser això delicte? Volen apartar de la vida pública unes persones i castigar-les perquè la societat vegi què passarà si anem per aquest camí. Però no entenc que en aquest joc valgui absolutament tot. Passar per alt les mesures cautelars de l’ONU, no respectar els drets, dir que determinades coses són delicte quan no ho són.
—Quins dies, els vostres. De ser president, a no ser-ho. De ser lliure, a no ser-ho.
—Això és la nostra vida. Sembla que siguem en una muntanya russa. I és així. Passes de ser a dalt de tot, content perquè alguna cosa sembla que ho canviarà tot, a baix de tot perquè veus que li demanen trenta anys. És l’esquizofrènia.
—Sou psicòloga. Això us ajuda?
—No. Les eines que tens, les que et fan tirar endavant, són les emocionals. I aquestes, quan estàs tan implicat, com a professional no serveixen. Un psicòleg no tracta mai ningú del seu entorn. Perds el punt de reflexió. Jo intento donar a la meva filla aquest recurs. Perquè una ho està passant bastant malament. La situació és molt complicada.
—M’ha impressionat saber que feu trucada diària. Cada dia, tres o quatre minuts que podeu parlar amb ell. Cada dia. Cada dia.
—Sí. Gairebé cada dia, de fet. Té deu trucades que pot distribuir com vulgui al llarg de la setmana. Té una llista de gent a qui pot trucar. Només es pot renovar cada sis mesos. El món de la presó és horrorós. Com que ara ell està castigat a la cel·la per la trucada que van enregistrar per a les eleccions, doncs només pot sortir una estona i sempre a la tarda. Sempre és cap a un quart de vuit que em truca. És una trucada que agafes passi el que passi.
—Ell està bé?
—El Jordi és una persona forta. I mentalment és fort. Ara comença a estar cansat de ser allà. Passes de cent a zero. Jo li deia: estudia. I em deia: no puc fer ni això. Només pots estudiar si estàs condemnat. Ell encara no ho està. Podrà decidir-ho quan tingui condemna. Fins aleshores no.
—Després de sis mesos, alguns records positius?
—Que algú et reconegui, t’abraci al metro i es posi a plorar, la primera vegada impacta molt. Avui he anat al forn i una persona m’ha reconegut i s’ha posat a plorar. Aquestes coses te les trobes sovint.
—També us deu xocar la maldat que es veu aquests dies.
—Sí. Ningú no hauria pensat que arribarien a tenir tanta maldat. Crec que és portar les coses a uns extrems exagerats. De ser mala gent. Tinc claríssim que ells ho saben. Però tenen un objectiu: invalidar-lo i castigar-los pel bé de la unitat d’Espanya. Saben que ho fan contra llei. Inventant-se un relat, i uns delictes. Els és absolutament igual jugar amb la vida de les persones.
—Alemanya, ho veieu com un punt de gir?
—Crec que Alemanya és un punt de gir quant a opinió internacional. Fins i tot dilluns, anant a Madrid, el taxista em deia: com pot ser que els alemanys ho hagin tingut tan clar, que no és rebel·lió, i encara continuïn dins la presó? Sí que he vist un punt d’inflexió. I a la llarga farà que alguna cosa canviï, malgrat que l’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els plats trencats. Trobar una solució, que ells puguin sortir, i mantenir l’orgull? Costarà. Ara, també saben que quan arribi a Europa es girarà. Quan surt d’aquí, això no s’aguanta.
—Pot ser que persegueixin més Jordi Sánchez que els altres presoners? Tinc aquesta sensació, no ho sé.
—Segur. El Jordi representa les mobilitzacions. I el jutge no tolera la gent al carrer de manera massiva, pacifica i ordenada.
—Vau llegir la carta del funcionari d’Estremera. Què en penseu?
—L’altre dia, un funcionari deia a en Jordi; tant de bo siguis president i surtis d’aquí, perquè això que fa el Tribunal Suprem no té nom. La carta és una posició que no és única. N’hi ha més que pensen igual. A la presó on hi ha en Jordi, la direcció és molt estricta, però la relació amb els funcionaris cada vegada és més de no comprendre què passa. En Jordi no parla gaire. I alguna vegada que ha parlat penses: hosti, gairebé millor que no hagués explicat. A veure: la gent el respecta, en Jordi. L’última vegada que vaig anar-hi amb els nens, alguns presos havien fet un regal a la nostra filla. Una cosa de costura, molt ben feta. Però és un mòdul més conflictiu que el d’en Cuixart. Al mòdul d’en Jordi hi ha gent amb penes de violació i assassinat.
—Poca broma.
—Gent molt lligada al món de la droga. I que deuen continuar consumint-ne. I es veu que juguen molt. Al parxís. I quan s’hi juguen molt, es barallen entre ells. I quan els presoners es barallen entre ells, han d’agafar en Jordi i apartar-lo, perquè les batusses són espectaculars: es claven bolígrafs, etc. A Estremera potser és diferent. Amb en Jordi, no: a la cel·la, per exemple, quan ha tingut bona relació amb algú, li han canviat el company. No volen que estigui bé.
—Econòmicament us sentiu segurs?
—Nosaltres ja ens hem polit els estalvis. Jo treballo de psicòloga. Però sí que es va recol·lectant, sí. I hi ha ajuts. I ell cobra de diputat. Tot i que suposo que aviat deixarà de cobrar.
—Jo aniria amb una mala llet… I vosaltres, bona cara.
—Hi ha dies que estàs molt enfadat, però t’has d’aixecar. I el cos ho paga: m’he aprimat moltíssim. La doctora em va dir que hauria d’acabar prenent alguna cosa perquè no aguantaria. Passa que no tens més remei. És així i no pots fer-hi res.
—L’associació transmeteu més dignitat que llagrimeta. Gràcies.
—Crec que una mica és el tarannà català. En algunes coses som així. Hi ha gent de fora que em deia: algun moment haureu de ser violents; ho resistireu sempre? Doncs el tarannà general és que això és una cosa pacífica, molt activa i mobilitzada, però pacifica. Ara, el retrocés brutal en la democràcia hi ha poca gent que el posi en dubte. Com a associació i familiar, t’ajuda.
—Jordi Sánchez rep moltes cartes. I Susanna Barreda?
—Jo, en sis mesos, n’he rebuda una, de carta.
—Bravo per aquesta una!
—Em va arribar per mitjà de l’Assemblea. Em transmetia solidaritat, que entenia i veia que una cosa era ell i la seva actitud, i l’altra la família. Que et veus immers en una situació complicada i d’un dia per l’altre et canvia la vida. Jo veig que la vida dels meus fills ha canviat radicalment. A la meva filla petita li han robat la infantesa de cop. Ella no tornarà a viure com viuen els nens fins que no surti el pare. Jo tinc claríssim que jo seré més forta, que ells serà més forts, en Jordi també, i com a societat serem més forts. Però el preu que hauran pagat, sobretot ells, valdrà la pena? No ho sé. Que una nena d’onze anys es plantegi que fins passats trenta anys no tornarà a veure el seu pare de manera normal…
—La xifra espanta.
—És la xifra que diuen els mitjans i que ella veu. L’altre dia, en Jordi em va dir: que l’advocat li expliqui ben bé que això no passarà, però així i tot…
—Reaccions al vostre entorn, quines n’hi ha hagut de destacables?
—Amics que no eren independentistes ara et manifesten que fins aquí hem arribat amb l’estat espanyol. Tenen clar que l’altre projecte els interessa zero. I no entenen gens aquesta repressió, aquesta concepció d’Espanya actual, que no deu ser la de tothom, però com que l’altra gent amb una concepció diferent no diu ni piu…
—El silenci. Ai, el silenci.
—Jo no entenc els socialistes ni a escala humana, ni a escala política. Políticament els aportarà alguna cosa? No entenc res.
—Demà diumenge, suposo que anireu a la manifestació. Aguantant la pancarta?
—No ho sé. Ho estan discutint amb els sindicats.
—Ara depèn dels sindicats que aguanteu la pancarta? Al·lucino.
—Algun familiar hi haurà. Lamentablement som molts, ara. Amb això dels sindicats, la pressió de fora era brutal. A Espanya han fet una campanya brutal. I de fa temps. Tant brutal que un moment ens van dir que havíem de treure les cartes que teníem a la presó. Vuit saques de vint quilos sense obrir. Un empresari es va oferir a buscar-les. Va subcontractar algú de Soto del Real. I quan l’empresa de Soto va veure que les cartes eren per al Jordi, va dir no. Yo estas cartas no me las llevo. De este señor, nada. Imagina’t la menjada de coco. I ho va haver de fer algú altre.
—Tristíssim.
—Sí. A mi una vegada una senyora em va dir: Vosaltres sou pitjors que els jueus, perquè els jueus els havíem de marcar, i vosaltres us marqueu sols, i recorda com van acabar. Això em va dir. Ara: és l’única cosa desagradable que m’han dit. L’única.
Ja han passat sis mesos d’aquell vespre maleït que la jutgessa de l’Audiència espanyola va enviar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó. Feia passat quinze dies del referèndum d’independència i la política catalana cercava la fórmula per a fer efectiva la República que el poble havia votat. Cuixart i Sànchez van ser els dos primers empresonats en la causa general contra l’independentisme i aquella situació va commocionar i desconcertar la gent. Amb les companyes de Cuixart i Sànchez, Txell Bonet i Susanna Barreda, respectivament, hi vam parlar quan feia un mes de l’empresonament. Renovem aquelles converses ara que han passat cinc mesos més i que la situació política ha evolucionat d’una manera imprevista aleshores. Txell Bonet ens rep en una terrassa interior de la vila de Gràcia per confiar-nos unes quantes reflexions, poques hores abans d’anar cap a Madrid a veure en Jordi.
—Quan això va començar, es tractava de no fer gaires previsions. Però no ens imaginàvem que podien tenir algú tancat sis mesos sense cap raó…
—Ni ens ho imaginàvem ni ens ho deixàvem d’imaginar. Des del començament, tot ha estat molt imprevisible. Des que van tancar-lo, ho vam comentar amb el Jordi, que havíem d’estar preparats pel que fos. I això vol dir aquesta incertesa sobre el temps que pot durar. Però, sobretot, hem d’estar preparats per a la incertesa. La incertesa és ara com una tercera presència que se’ns escapa de les mans.
—Apreneu a viure sense fer-se plans? Viure cada dia i no pensar gaire enllà?
—Sí. Ja sabeu que sempre tinc un discurs positiu. I tinc els meus maldecaps per arribar a tot, per tenir energia i perquè les coses surtin bé. Però ja va bé no tenir gaires plans a la vida. No perquè siguis un inconscient, sinó perquè molt sovint penses què faràs després i no aprofites allò que fas en el present. Com jo podria pensar què faré després de l’entrevista, però ara estic compartint aquesta estona de conversa i la vull aprofitar. Nosaltres ja teníem aquest sistema operatiu abans de l’empresonament, no fer gaires plans. La vida ja te’ls porta i t’exigeix improvisar molt.
—Però han canviat coses durant aquests sis mesos?
—Sí, és clar.
—L’estat d’ànim, les rutines…
—No us penseu que han canviat gaire. Aquest dijous he anat a Madrid, perquè és el dia del vis-à-vis. I això encara se’m fa una muntanya. Perquè es trenca l’amabilitat aquesta que tots tenim una llar i les nostres coses a prop. I que no has d’anar sempre amb una motxilla plena de bolquers i coses que et poden fer falta. Sempre tinc aquest estrès d’agafar el tren, de pensar si ho he agafat tot… He de combinar això amb la meva vida, la feina… No m’hi he acostumat, al cap de vint-i-sis setmanes, d’anar a veure’l allà. Cada setmana hi anem. Perquè per nosaltres és important mantenir el lligam afectiu. I veure’ns sempre que és possible fer una comunicació. I ara estic igual de forta, però diferent. Aprenc moltes coses amb la solidaritat de la gent, amb la qüestió legal… Aprenc a ser corredor de fons. Ens pensem que no som sempre al mateix lloc, però sí que hi som. Cada dia afegim una pedreta per a poder combatre l’embat de l’estat. L’hem de combatre de manera enginyosa i perseverant i sempre passen coses que ens són noves.
—Hi ha alguna cosa bona en aquesta experiència?
—Que continuem vius. I que continuem aprenent coses. Sempre us ho dic, que les circumstàncies externes són unes i la manera com estàs amb tu mateix i amb el teu entorn són unes altres. I una família pot estar molt unida en aquestes situacions tan adverses i, en canvi, en una situació fàcil poden estar desmotivats, dessincronitzats i amb ganes de separar-se. Ara us parlo en un pla molt profund de la meva vida íntima. Si anem a l’altre extrem, la situació del nostre país no havia estat mai tan internacionalitzada en la història contemporània. I una cosa interessant que encara cal solidificar és que la gent entén cada vegada més que això no va d’una opció política sinó que va de democràcia. I de defensar drets fonamentals individuals i drets col·lectius.
—Hi ha una presa de consciència?
—Està molt bé que en una societat tan capitalista i en un sistema que tot sembla pensat perquè tothom pensi que no hi pot haver res millor que passar-se la vida consumint, la gent agafi aquesta maduresa ideològica i es plantegi altres formes de vida. I que passi a ser més important sortir amb tot de gent al carrer a manifestar-se o posar-se un llaç groc que posar-se molt guapa i passar el cap de setmana al balneari. Que tot pot estar molt bé, eh? Però es van creant uns valors que poden vertebrar una societat diferent i ens fan pensar el model.
—Ens enfortim com a societat?
—Enfortint… O fent-nos més profunds… A mi m’agrada que cada vegada ens fem més preguntes. Cada vegada n’hi ha més i no sempre tenim les respostes. Però la gent es qüestiona coses molt interessants. Si la gent es pregunta per què passa tot això, s’adona que hi ha unes estructures creades per una gent que vol mantenir un poder –molt vinculat a la riquesa– i com s’ha creat un model de societat completament piramidal on uns tenen el control dels recursos, l’energia, les empreses, les marques de roba que fan vestir tothom igual… La gent comença a qüestionar-se aquestes coses i comença a posar en dubte aquest model de societat.
—Jordi Cuixart ha creat un espai a la presó que també té unes dimensions col·lectiva i íntima?
—Bé, és com ara nosaltres dos aquí. Que no ens veiem gaire sovint, però sempre mirem que l’estona que estem junts sigui interessant. Ell mira de guardar la seva intimitat. I va fent. Intenta ajudar la gent sense posar-se dins de la seva vida. I que els seus problemes no acabin essent els teus problemes i viceversa. Però quan estàs tancat amb unes persones, aquelles persones són els teus companys. A les cartes que m’envia, el Jordi m’explica unes històries brutals. L’altre dia m’explicava que hi ha un senyor d’un país llatinoamericà que ha aconseguit feina al forn de la presó. Li paguen cinc-cents euros cada mes. I diu que té ganes que li toqui la condemna més llarga possible perquè amb aquests diners pot mantenir tota la família i encara li queden diners per comprar coses a l’economat. Ha trobat a una presó espanyola l’estabilitat que cercava perquè els seus fills puguin anar a l’escola i estudiar. El Jordi està en un mòdul de baixa conflictivitat que és ple de gent amb oportunitats baixes i que potser s’han enganxat els dits amb un fet concret. La fraternitat amb els altres el porta a conèixer aquestes realitats i li dóna molta perspectiva.
—Us implica la seva relació amb els presos? Hi interveniu?
—Alguna vegada m’ha demanat coses per ajudar algun pres. Una vegada hi havia un company pres que estava molt preocupat perquè no acabava de saber si la dona amb qui estava li feia cas o no. I vaig enviar un whatsapp a aquesta dona a Colòmbia per dir-li ‘aquest senyor pensa molt en vostè’… I la bona dona em va contestar. I aquest senyor va quedar més tranquil. Em demana que faci algunes coses. Per exemple, si puc comprar una camisa una mica arregladeta a algun pres que ha d’anar a judici. Una camisa blanca perquè l’home es vol sentir més presentable… Em demana petites coses. Però sempre ho fem mantenint una distància.
—La bogeria repressiva no deixa de créixer. Ara ja parlen de terrorisme, d’escamots…
—La paraula terrorisme en un país que l’ha patit… S’ha de vigilar quan es fa servir. Perquè des de la seva perspectiva tot pot acabar essent terrorisme. Vivim una situació molt complexa. Amb l’entrada de Sànchez i Cuixart a la presó semblava que hi tancaven simbòlicament tot el poble que es manifestava. Però ara amb els CDR, que justament es caracteritzen per no tenir un dirigent, han de fer el que sigui per estendre la por a tothom. I deuen pensar que agafant gent més anònima la por funcionarà més. Esperem que la solidaritat sigui la mateixa en tots els casos. Si obrim el zoom, veurem que sempre hi ha aquesta voluntat de controlar la societat mitjançant la por. És una obsessió dels estats autoritaris. És molt trist.
—Els funciona, la por?
—Pot arribar a fer efecte. La campanya d’Òmnium que diu ‘Demà pots ser tu’ és completament certa. Pots fer una vida normal i fer un activisme de base, i de cop i volta et pots trobar en un merder gros. I això et fa fer més preguntes. A quin país faig créixer el meu fill? Hi ha moments que et dius que no en vols saber res més, de tota aquesta gent. No vull que ell creixi en una societat així. Fins quan es pot aguantar això? Et poden anar collant, collant, collant, però finalment t’acabes cremant. Per tot arreu hi ha petits focs que demostren que com més va la societat està més descontenta i indignada.
—L’estat té fronts oberts a cada cantonada…
—Tan sols cal mirar què passa aquests dies a Múrcia o a altres indrets. L’altre dia, llegia aquest intent de censura d’una obra de l’actor Alberto San Juan perquè era considerada radical… No s’adonen que fan massa atacs a la vegada? Quan Hitler va fer l’exposició sobre l’art degenerat, que era l’art abstracte i modern que ell considerava immoral, i les persones que la van anar a veure triplicaven el nombre de persones que van anar a veure l’art correcte de noies rosses, soldats i paisatges bucòlics. Tot plegat és molt bèstia. Quan s’estudiï aquesta època d’ací a uns anys… Nosaltres, que pensàvem que vivíem uns temps avorrits…
—Poden aconseguir que la ràbia i la indignació es transformi en odi?
—No hi ha res pitjor que l’odi. Si ara jo us odio, ho noteu?
—Ara no.
—No, perquè l’odi el noto jo. Quan tens sentiments negatius cap a alguna cosa, si no és que actues obertament contra aquesta cosa, l’odi i la ràbia es queden a dins i fan mal a qui els sent. Sempre aconsello a la gent que aquesta energia la transformi en una altra cosa. Som en una situació que demana que dediquem tots els esforços a coses útils. I que no malgastem les forces. Cal molt d’enginy i pensar bé les coses que fem. En alguna de les converses que hem tingut, deia que sí que pots anar a les manifestacions, però que també pots fer coses com vigilar molt quines empreses contractes per a l’energia, la telefonia… Donem el poder a qui donem els nostres diners. Aquesta també és una bona manera de canalitzar la ràbia.
—No odieu el jutge Llarena?
—No sento odi. Sento perplexitat. Jo tinc molts menys coneixements jurídics que ell, però quan els jutges alemanys van dir que no extradirien pel delicte de rebel·lió el president Puigdemont, es va dir que Llarena volia recórrer al Tribunal de Justícia Europeu. Tothom va dir que si ho feien, quedarien en entredit entre els juristes europeus. Sento perplexitat. No entenc si és conscient del que fa, aquest home. Sento més perplexitat que cap altre sentiment.
—Algun sentiment us deu coure per dins. Ni tan sols sentiu ràbia?
—Sí, és clar. Jo per dins tinc sensacions. Però quan em feu les preguntes, miro de posar-hi paraules. Penseu que jo sóc molt pràctica. Quan veig una situació, penso on em puc col·locar per ser més útil. Entrar al cap d’aquell home i mirar de saber si fa el que fa per les pressions que rep i si l’estructura judicial hi té un paper o si l’estat ho controla o ja no ho controla… Tot això no depèn de mi ni puc resoldre-ho. Sembla que al govern se li ha escapat de les mans el control de la justícia i la Guàrdia Civil. De fet, els governs van passant i el poder judicial i la Guàrdia Civil sempre hi són.
—Són poders estables des del franquisme…
—I sembla que s’hagin conjurat per a la defensa de la unitat d’Espanya. Davant d’una situació tan bèstia i complexa, m’ho miro i em demano on em puc col·locar. I com que no puc entrar al cap del senyor Llarena, ni tinc un servei d’intel·ligència per a descobrir qui decideix tot això, tan sols em puc col·locar ràpidament a una altra banda. Jo puc fer aquesta entrevista perquè no s’oblidi mai el seu cas. Puc recordar a tothom amb qui parlo que Amnistia Internacional diu que la presó preventiva en el seu cas és injusta. Puc anar a l’ONU a explicar com es trepitgen els nostres drets. El dia és limitat. Tan sols té vint-i-quatre hores. I he de fer tantes coses. I vull fer-ne tantes més encara, que no perdré ni cinc minuts en una cosa que serà com xocar contra un mur. Dedico esforç tan sols en coses que puguin fer moure les ales de la papallona que portin al tsunami d’ací a un temps.
—Molt racional.
—Ei! Jo m’estimo molt el meu home. L’estimo molt. I penso que és molt injust que ell i tots els altres estiguin a l’exili o a la presó. Però hi ha alguna cosa dins meu que m’ha funcionat a la vida. Amb l’energia que tinc, sé que he de travessar un riu i, per no ofegar-me, no penso que no sé nedar. Faig tot el que puc per aguantar-me a la superfície i no deixar-me endur pel corrent. La situació actual em demana que calculi molt bé a què dedico l’energia. Quan parlem, ho racionalitzo, però és la meva intuïció. Em moc per les meves intuïcions.
Els sis mesos de presó dels Jordis és el tema que destaquem avui a la portada de VilaWeb Paper, que com cada cap de setmana és obert a tothom i no solament als subscriptors, com els altres dies de la setmana (Podeu descarregar-vos el vostre exemplar des d’aquí).
En aquest número obert VilaWeb Paper d’aquest cap de setmana també us ofereix l’anàlisi de l’Aravot de la llibertat i el Mail Obert de Mercè Ibarz. A més, hi podeu llegir les Cartes per la llibertat d’Enric Calpena a Oriol Junqueras i de Xavier Casas a Dolors Bassa.
Els lectors també hi trobaran una selecció de continguts d’aquesta setmana i un llibret especial, ‘Desconnecta’, amb propostes culturals per al cap de setmana.
Els lectors que no sou subscriptors podeu descarregar el diari en aquesta pàgina. Els subscriptors de VilaWeb també poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir-hi a des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions).
Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.
Començant pel llibre de la nostra col·laboradora Marta Ibàñez, “Les festes de Sabadell des de mitjan segle XIX fins a la guerra civil”, un llibre que fa un recorregut pels calendaris festius de la capital vallesana en el període comprès entre el 1850 fins el 1936, i que com diu l’Amadeu Carbó, que n’ha fet el pròleg, va molt més enllà del localisme per esdevenir un llibre de capçalera sobre les festes populars en aquest període històric.
I també parlarem de dos nous CD’s de ben diversa procedència: d’una banda SUIT DE SUITS, el nou treball de l’Enric Montsant i en Xavier Pijoan, un duet de gralles imprescindible que ens acosten amb els seus instruments a molts i diferents estils musicals, com ara la música tradicional, la del renaixement i la de ball. I el darrer CD de de sardanes d’en Josep Antoni López, titular RESSONS DE RECORDS-2 i que ha enregistrat la cobla Ciutat de Girona.
Almenys tres civils han estat ferits a Homs com a conseqüència de l’atac conjunt que han llançat els Estats Units, França i Regne Unit a la matinada, segons que ha informat l’agència de notícies estatal siriana SANA. El president mateix dels Estats Units, Donald Trump, ha declarat que l’havia ordenat com a represàlia del presumpte atac químic del govern sirià a l’exèrcit rebel, el cap de setmana passat.
‘He ordenat a les forces armades dels Estats Units que llancin atacs de precisió contra blancs del dictador Baixar al-Àssad amb capacitat d’armes químiques’, ha explicat Trump a la Casa Blanca.
D’acord amb l’agència estatal siriana, alguns dels míssils dirigits contra dos magatzems d’armament químic a la localitat d’Homs han estat interceptats i desviats i han ferit només tres civils.
D’una altra banda, SANA ha assegurat que els atacs aeris que han liderat els Estats Units només han causat danys materials a un centre d’investigació científica en el districte de Barzeh, a Damasc. Els projectils han destruït molt probablmeent un edifici que inclou un centre d’aprenentatge i laboratoris. ‘Els míssils que van apuntar a una posició militar a Homs van ser frustrats i desviats de la seva trajectòria, i han ferit tres civils’, publica el mitjà estatal.
“And we are also hearing reports, many of the targets, in particular the air bases in some of the military installations that had been struck, had indeed been evacuated of personnel earlier in the week,” @sethdoane reports from Damascus, Syria https://t.co/bTaJ40jGwjpic.twitter.com/DEbN2aQFjG
A Damasc, partidaris del règim de Baixar al-Àssad han sortit al carrer per celebrar l’atac dels EUA, que consideren fallit:
BREAKING: Less than 2 hours after the bombing ending, celebrations have begun in the Syrian capital Damascus in defiance of the US-led strike. pic.twitter.com/EiXwqkoGW3
Rússia respon L’atac d’avui contra Síria ‘no quedarà impune’, ha advertit l’ambaixador de Rússia a Washington, Anatoli Antonov. ‘Els pitjors presagis s’han complert. No han escoltat les nostres advertències. Ens tornen a amenaçar. Havíem advertit que aquestes accions no es quedarien sense conseqüències. Tota la responsabilitat recau a Washington, Londres i París’, ha dit Antonov en una declaració oficial que ha difós l’ambaixada.
El director d’origen txec Milos Forman, que va guanyar l’Oscar a la millor direcció amb les pel·lícules Algú va volar sobre el niu del cucut i Amadeus, s’ha mort a l’edat de 86 anys, segons que ha informat l’agència de notícies txeca CTK.
Forman va morir ahir als Estats Units després d’una curta malaltia, segons que ha explicat la seva esposa, Martina, a l’agència CTK. ‘S’ha mort calmat i envoltat en tot moment per la seva família i els seus amics més pròxims’, ha explicat.
Forman va néixer el 18 de febrer de 1932 a Caslav (República Txeca), però es va traslladar als Estats Units després de la repressió comunista arran de l’aixecament de la Primavera de Praga de 1968. Va adquirir la nacionalitat nord-americana a la dècada dels setanta.
‘Algú va volar sobre el niu del cucut’, 1975.
L’èxit més gran de Forman va ser Algú va volar sobre el niu del cucut (1975). El film, que retrata la vida en institució psiquiàtrica després de l’arribada d’un delinqüent inofensiu interpretat per un memorable Jack Nicholson, va obtenir cinc Oscar, entre ells el de millor director i millor pel·lícula. O Amadeus, que narra la vida del compositor del segle XVIII Wolfgang Amadeus Mozart des dels ulls del seu rival Antonio Salieri, i que va guanyar vuit Oscar, entre ells també el de millor pel·lícula i millor director. Alguns altres treballs notables del cineasta són el musical de rock Hair (1979), Ragtime (1981) i L’escàndol de Larry Flint (1996), que va ser nominada a un premi de l’acadèmia aquell any.
El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha advertit que impedir la formació del govern és ‘una passa enrere’. ‘Si, això, no ho entenem, si no superem aquest punt mort, haurem convertit la victòria del 21-D en un regal al 155 i als qui impulsen una involució sense precedents dels drets i llibertats’, ha afegit Junqueras en una carta escrita a la presó d’Estremera i dirigida a la militància del partit. Segons que ha defensat, la recuperació de les institucions és una necessitat que no és suficient però que sí que és un ‘pas imprescindible per a avançar’. ‘Sense Govern, sense recuperar les institucions, som més febles’, considera.
Amb vista a les negociacions per a la investidura, el dirigent d’ERC ha avisat també que ‘gesticular, jugar al curt termini, el soroll buit i fer volar coloms són actes estèrils i sovint contraproduents’ i ha apel·lat als valors republicans com la discreció, la humilitat, l’esforç, la vocació de servei, el sacrifici i la generositat.
Junqueras ha instat a prosseguir amb una lluita pacífica i ha fet una crida a no deixar-se endur per la frustració ni caure en actituds ‘maximalistes que no porten enlloc’. Sobre això, ha avisat que ‘l’aliança conservadora aplaudeix cada error i empeny a una fugida endavant’. ‘Ens volen empipats, ens volen agressius, ens volen provocar. Mantinguem el cap fred i recordem que, per avançar, hem de continuar sumant i oferir un projecte inclusiu i integrador’, ha recomanat el dirigent empresonat d’ERC.
La recepta que cal, segons Junqueras, és perseverar, assentar una majoria sòlida, teixir complicitats i superar la política de blocs mantenint la unitat d’acció dels demòcrates. I ha contraposat aquesta actitud amb ‘gesticular, jugar a curt termini i fer volar coloms’.
Junqueras ha elogiat el paper d’ERC assegurant que, sense ells, res no hauria estat possible. I ha demanat als militants que no perdin l’esperança ni el somriure i que persisteixin. ‘Feu-ho. Jo persistiré. Tots nosaltres ho farem. Recordeu el que sempre us he dit. Les dones i els homes d’Esquerra Republicana de Catalunya som els qui mai defallim, som els qui perseverem, som els qui sempre hi som i els qui sempre estarem al costat de la democràcia i la llibertat’, ha conclòs.
Llegiu ací la carta íntegra:
«Bon dia companyes i companys,
Dimecres vaig fer 49 anys. És el primer cop que no ho puc compartir amb la meva família i amics. Tampoc amb la Marta Rovira, per a ella la primera abraçada. També per a la Dolors Bassa i la Carme Forcadell, preses polítiques a la presó d’Alcalá-Meco. Bones persones, lluitadores i valentes. Injustament empresonades per un delicte que Europa no reconeix. A la presó d’Estremera hi han tornat a tancar el Raül Romeva, el Jordi Turull i el Josep Rull. Una nova injustícia. A Estremera no hi vull més amics. Ni a cap Presó. Ni cap més exiliat. Prou de fer mal a bones persones, a gent d’una trajectòria pacífica i democràtica inequívoques. L’objectiu no pot ser omplir les presons de bones persones. L’objectiu ha de ser buidar-les. L’objectiu és sempre la llibertat i una societat justa i lliure. Persistim, sempre. Feu-ho. Jo, persistiré. Tots nosaltres ho farem. Recordeu el que sempre us he dit. Els dones i homes d’Esquerra Republicana de Catalunya som els que mai defallim, som els que perseverem, som els que sempre hi som i els que sempre estarem al costat de la democràcia i la llibertat.
La nostra és i ha de seguir sent una lluita pacífica. No ens podem deixar endur per la frustració, ni caure en actituds maximalistes que no porten enlloc. L’aliança conservadora aplaudeix davant cada error i ens empeny a una fugida endavant. Ens volen empipats, ens volen agressius, ens volen provocar. Mantinguem el cap fred i recordem que per avançar hem de seguir sumant i oferir un projecte inclusiu i integrador, per a tots els ciutadans, és imprescindible. Cada passa que ens desconnecta de la centralitat és una passa enrere i ho és impedir la formació de Govern. Si això no ho entenem, si no superem aquest impàs, haurem convertit la victòria del 21D en un regal al 155 i als que impulsen una involució dels drets i llibertats sense precedents. La formació del Govern, la recuperació de les institucions és una necessitat. És ben cert que no suficient. Però és, en canvi, un pas imprescindible per avançar. Sense Govern, sense recuperar les institucions, som més febles.
Només perseverant, assentant una sòlida majoria, teixint complicitats, superant la política de blocs i mantenint la unitat d’acció dels demòcrates -bo i respectant la pluralitat imprescindible, sana i democràtica- anirem endavant. Gesticular, jugar al curt termini, el soroll buit i fer volar coloms són actes estèrils i sovint contraproduents. Virtuts republicanes són la discreció, la humilitat, l’esforç, la vocació de servei, el sacrifici, la generositat … és la feina sorda i constant el que ens fa millors i la que ens farà avançar. Llums llargues, estratègia de suma i voluntat de construir un nou país, net, just i lliure. Aquesta és la recepta. El camí a recórrer és llarg i costerut. Siguem pacients, siguem constants i sobretot fem passes sòlides que ens permetin avançar.Volem un país lliure i el tindrem si així ho vol la majoria dels ciutadans.
Res no serà fàcil. Però no perdeu mai l’esperança ni el somriure. Sentiu-vos orgullosos de ser militants d’ERC. La història s’ha escrit amb el nostre compromís. Si vam fer un referèndum i vam votar és gràcies a la conjura de les institucions i la ciutadania. Sense ERC res no hauria estat possible. Ningú no ha fet tant ni ha donat tant. Gràcies a tots i cadascun de vosaltres. I així seguirem, fidels al nostre compromís.
Fins ara, les campanyes internacionals per a denunciar l’existència de presos polítics a Catalunya i la repressió exercida de l’estat espanyol provenien de l’ANC i Òmnium. Ara un grup de ciutadans ha ideat una nova marca –TheYellows–, que també vol centrar-se a enviar aquest missatge a la comunitat internacional. En el primer vídeo que han publicat expliquen el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez: com, essent líders de dues entitats independentistes que mobilitzaven milers de persones sense violència, han estat acusats del delicte de rebel·lió i empresonats preventivament.
Centenars de persones han iniciat al matí una marxa pel centre de Barcelona convocada per UGT i CCOO de Catalunya per reivindicar un sistema públic i solidari de pensions, una crida dirigida tant a pensionistes com a treballadors en actiu i a estudiants.
La mobilització ha començat a la plaça Urquinaona, en direcció Via Laietana i ha finit a l’altura de Correus. De l’inici s’hi han sentit consignes com ‘Rajoy, escolta, retorna’ns la guardiola’ i ‘Volem la pensió del pare del Borbó’.
Els dos sindicats majoritaris exigeixen unes pensions dignes i la seva revaloració conforme a l’evolució de l’Índex de Preus de Consum (IPC), per la qual cosa defensen la necessitat de derogar les darreres reformes laborals i la de les pensions per a garantir-ne la viabilitat, posar fi a la precarietat actual i recuperar els salaris.
Aquests actes de protesta són la continuació dels del febrer i del març, convocats sobretot pel col·lectiu Marea Pensionista. Anticipen les mobilitzacions que preparen ambdues centrals sindicals per al pròxim primer de maig, Dia Internacional del Treball, en el qual les pensions seran un dels eixos principals de les reivindicacions.
La manifestació per les pensions es realitza avui en diversos punts de Catalunya a més de Barcelona, com Girona, Tarragona, Lleida, Manresa (Bages), Vic (Osona) i Vilanova i la Geltrú (Garraf).
Aquesta protesta també és convocada demà fora de Catalunya en un centenar de ciutats de l’estat espanyol, com Madrid, i en les quals s’inclouen les del País Valencià en què se n’ha organitzada alguna.
Els bumerangs sempre tornen, i això és el que li ha passat aquesta vegada a la Guàrdia Civil. En un informe del cos per al jutge Pablo Llarena amb la intenció d’acreditar la suposada violència contra la policia durant el primer d’octubre, hi va incloure tantes poblacions catalanes que fins i tot se’n va inventar una: Sant Esteve de les Roures. Va ser el motiu del naixement d’un compte de Twitter amb aquest nom que fa mofa de l”errada’ de la policia.
Doncs bé, avui la Guàrdia Civil ha interactuat directament a les xarxes amb Sant Esteve de les Roures perquè creia que era el compte oficial d’algun ajuntament. Ha estat arran d’una conversa que tenia com a punt de partida un piulet de PabloIglesias que elogiava com la Guàrdia Civil havia salvat un immigrant. Sant Esteve de les Roures li recordava el cas de Tarajal: ‘Un dia els salven i un altre els disparen fins que moren ofegats’. I això ha indignat el responsable de xarxes del cos, que ha entrat al debat retraient aquests mots a Sant Esteve de les Roures: ‘Des d’un compte oficial? Representen els seus ciutadans parlant de falsos impactes que no apareixen en cap autòpsia?‘.
El diari El País ha difós un vídeo obtingut en exclusiva en el qual es pot veure un grup de metges militars espanyols que s’entrenen mentre entonen cançons de la DivisiónAzul, els 45.000 espanyols que van lluitar durant la segona guerra mundial al costat de l’exèrcit nazi. Segons el diari espanyol, són alumnes que es formen a l’Acadèmia Central de Defensa de Carabanchel, a Madrid. L’ensenyament acadèmic que cursen durant sis anys a la Facultat de Medicina de la Universitat Alcalá d’Henares, es completa amb entrenaments de combat coordinats per un tinent coronel.
QUÉ HORROR. Madrid, febrero de 2018.
Futuros médicos militares de España entonan “¡Cara al sol, canción antigua y nueva! ¡Cara al sol es el himno mejor!¡Cara al sol y morir peleando!”.https://t.co/PKvf36zmLjpic.twitter.com/mS8JrE5E8z
En el partit contra el València al Camp Nou, la grada d’animació del Barça ha exhibit una pancarta en record de Guillem Agulló: ’25 anys sempre amb tu’, hi deia. I és que dimecres es van complir 25 anys d’ençà que el jove de Burjassot (Horta) va ser assassinat per un grup feixista a Montanejos (Alt Millars).
Precisament avui la seva ciutat li retrà un homenatge. L’esquerra independentista hi ha convocat una manifestació a les 19.30 a la plaça Emilio Castejar. Paral·lelament, a les 18.30 també hi ha un acte de record a l’espai Coffice a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme). També és el cas de Molins de Rei (Baix Llobregat), Manlleu (Osona), Arbúcies (Selva), Manresa (Bages), Igualada (Anoia), Lleida i Vic (Osona).
Endemés, al Palau de la Música de València, diumenge serà homenatjat pel grup Ovidi4 i la seva pròpia família.
El govern espanyol de Mariano Rajoy ha confirmat que l’Advocacia de l’estat espanyol ja ha demanat la documentació sobre la decisió del Parlament de Catalunya de querellar-se contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, per veure si aquesta acció pot ser constitutiva d’un delicte de malversació.
La mesa del parlament va aprovar divendres la proposta de Junts per Catalunya, ERC i la CUP de querellar-se contra Llarena per presumpta prevaricació. L’acord es va adoptar quan, un dia abans, el jutge es va negar a excarcerar Jordi Sànchez perquè pogués assistir al debat d’investidura.
El president del govern, Mariano Rajoy, ja va avisar ahir que si la querella ‘la paga’ el parlament podria incórrer en un delicte de malversació de fons públic. Segons ell, ‘l’única cosa que ha de fer’ la cambra catalana i que ‘incompleix’ des de les eleccions del 21 de desembre és elegir un candidat que compleixi la llei, ‘estigui en estat de governar’ i que es dediqui a ‘atendre els interessos generals dels ciutadans’.
Milers de persones, 50.000 segons els convocants, han participat avui en una manifestació en la qual han demanat justícia pels joves encausats, acusat de terrorisme per una baralla amb dos guàrdies civils i les seves parelles a Altsasu. Fa 516 dies que estan en presó preventiva i dilluns començarà el judici contra ells acusats de terrorisme. Per això, el clam més escoltat als carrers de Pamplona ha estat ‘Això no és terrorisme’.
Los familiares de los jóvenes de Altsasu reciben el calor de los asistentes en la cabecera de la manifestación. Miles de personas se han desplazado a Iruñea para pedir justicia. #AltsasukoakAskepic.twitter.com/SBFmk82DSV
La manifestació, convocada pels familiars dels encausats agrupats en l’entitat Altsasu Gurasoak i la plataforma veïnal Altsasukoak Aske, s’ha fet dos dies abans de l’inici del judici, dilluns a l’Audiència espanyola. La marxa ha començat passades les 17.30 a la plaça d’Europa, al costat dels cinemes Golem, i ha recorregut l’avinguda Baiona, l’avinguda de l’Exèrcit, Baixa Navarra, Carles III i ha finalitzat a la plaça del Castell on s’ha llegit un comunicat.
Estamos en la Plaza de Merindades y nos comunican que la cola de la manifestación todavia no ha salido de los Golem.Lo hemos conseguido,es la mayor movilización de la historia de #Nafarroa#Navarra. ESKERRIK ASKO!! ¡¡MUCHAS GRACIAS!! pic.twitter.com/hUwjO0v2sN
La mobilització ha comptat amb el suport oficial del Parlament de Navarra que dilluns passat va aprovar una declaració institucional, amb el vot a favor de Geroa Bai, EH Bildu, Podem i Esquerra-Ezkerra, i l’oposició d’UPN, PSN i PPN, en suport a aquesta manifestació. També s’hi ha adherit el Govern de Navarra, amb la presència del seu portaveu Maria Solana, l’Ajuntament de Pamplona, amb la participació del batlle Joseba Asirón, així com Geroa Bai, EH Bildu, Podem, Esquerra-Ezkerra i els sindicats CCOO, ELA i LAB.
En declaracions als periodistes abans de l’inici de la manifestació Edurne Goicoechea, mare d’un dels encausats, ha declarat que “‘aquest any i mig ha estat un calvari i només ens hem sentit acompanyats per la força i l’afecte de la gent que avui s’està demostrant de manera palmària’. ‘La sensació d’injustícia que estem patint és una situació que percep la ciutadania’, ha destacat.
‘No podem permetre que juguin amb la vida dels nostres fills amb les cartes marcades i negant-los un futur només pels seus interessos’, ha criticat Goicoechea que ha reconegut que afronten el judici d’aquest dilluns sense gaire optimisme perquè ‘ens han denegat la major part de proves’, així com la recusació de la magistrada que jutjarà el cas, perquè està casada amb un alt comandament de la Guàrdia Civil. ‘Anem a un judici on almenys l’aparença de justícia no es veu’, ha opinat.
De la mateixa manera, ha valorat la petició d’Amnistia Internacional que es retirin els càrrecs de terrorisme en aquesta causa i ha indicat que és un fet que potser el Govern d’Espanya s’hauria de fer mirar. ‘Aquesta situació no passa en una democràcia plena’, ha assegurat.
Ingredients:
—4 ous
—1 llauna llet de coco
—250 l llet sencera
—100 g de sucre
—1 cullerada sopera de maizena
—125 g de coco ratllat
—25 g de coco ratllat per a decorar
—1 copeta de rom
—fruita variada (pinya, maduixots, kiwi)
Per al caramel·litzat:
—50 g de sucre
—1 cullerada d’aigua
—un raig de llimona
Elaboració:
En un pot posem el sucre, l’aigua i el raig de llimona i ho deixem coure fins que agafi un color daurat. Caramel·litzem el fons del motlle.
Batem els ous amb el sucre fins que blanquegi. Tot seguit, anem afegint els altres ingredients: llet de coco, llet sencera, maizena i coco ratllat. Quan estigui tot ben batut ho afegim al motlle.
Tindrem preparat un recipient amb aigua calenta per posar el motlle al forn al bany maria, a 180°, uns 35 minuts. Punxem amb una agulla i quan surti neta ja estarà al punt.
Deixarem reposar el pastís. Quan sigui fred el podem desemmotllar. Per sobre tirem unes gotes de rom (opcional). Decorem el pastís amb el coco ratllat que ens queda i trossos de pinya, maduixots i kiwi.
La plataforma No callarem organitza aquests dies la Setmana per la llibertat d’expressió (9-15 d’abril) amb l’objectiu de denunciar l’increment de la repressió sobre la llibertat d’expressió i de manifestació. Com a tret de sortida, es va presentar la cançó ‘Los borbones son unos ladrones’, que repeteix versos que han portat a condemnar els rapers Valtonyc i Pablo Hasel i el grup La Insurgencia. El clip ja suma més d’un milió i mig de visites.
En la mateixa línia de denúncia, fa un mes, Amnistia Internacional va assenyalar un abús del codi penal espanyol, especialment del delicte d’enaltiment del terrorisme i d’humiliació de les víctimes, que comportava una regressió en la lliure expressió.
Dades de l’informe ‘Tuitea… si te atreves’ d’Amnistia Internacional. Març 2018.
És remarcable l’ús que s’ha fet d’aquest delicte, atès que s’han quintuplicat els judicis per enaltiment del terrorisme des del cessament d’ETA (2011), i s’ha fet servir aquesta acusació per perseguir persones sense cap mena de vinculació amb cap grup armat.
L’abús per a limitar la llibertat d’expressió el trobem en un ampli ventall de delictes. Per exemple, en la llei mordassa i en delictes dels quals fan un ús inadequat respecte el propòsit que tenien, com ara la incitació a l’odi i les injúries, que s’han fet servir per escapçar qualsevol crítica o relat alternatiu.
Delicte d’odi per a reprimir l’independentisme El delicte d’odi està previst per protegir minories que poden ser discriminades, sigui per condició religiosa, ètnica, ideològica o orientació sexual, etc. Però ara se’n fa una interpretació esbiaixada, en què qualsevol crítica pot ser considerada delicte d’odi, per a reprimir un moviment polític.
La intensitat és especialment elevada des de l’1 d’octubre. El 23 d’octubre, tres setmanes després del referèndum, ja s’havien presentat més de 150 denúncies per criticar la policia, unes acusacions que posteriorment s’ha mostrat que eren ridícules, com ara haver penjat una pancarta que deia ‘police go home’, haver debatut la situació política a les aules o no voler arreglar un cotxe de la policia.
Les denúncies han estat promocionades pel govern espanyol, que el novembre facilitava un apartat especial a la web, un telèfon i un correu per a denunciar exclusivament delictes d’odi a Catalunya.
La situació contra la llibertat d’expressió va arribar a l’extrem, que la Junta Electoral va prohibir a l’Ajuntament de Barcelona d’il·luminar les fonts i façanes de color groc i va obligar a retirar aquest color dels arbres de Nadal de la Generalitat. També s’ha perseguit el dret de reunió: es va prohibir al col·lectiu Avis i Àvies per la Llibertat de Reus de reunir, i també s’ha impedit de cantar més de vint persones a Igualada si no era amb autorització.
En un sentit més ampli, és ja un fet habitual que en els esdeveniments esportius es requisin estelades, i fins i tot s’ha arribat a detenir afeccionats i a impedir-los l’accés a l’estadi. També s’han perseguit penalment les xiulades a l’himne espanyol en les finals de la copa: l’Audiència espanyola va condemnar Santiago Espot per injúries a la corona i ultratge als símbols de l’estat.
Fent referència a les injúries a la corona espanyola, el mes passat, una sentència històrica del Tribunal d’Estrasburg va emmarcar la crema de fotografies del rei dins de la llibertat d’expressió. Tanmateix, això no ha servit perquè PP, PSOE i Ciutadans votessin a favor de despenalitzar-la.
La impunitat practicada a Catalunya ha portat a més actuacions abusives a la resta de l’estat. La regidora d’Ahora Madrid, Rommy Arce, el portaveu del Sindicat de Manters, Malick Gueye i el cofundador de Podemos, Juan Carlos Monedero, eren denunciats per un sindicat de policia, i acceptat per un jutge, per haver criticat les actuacions policials a Lavapiés després de la mort d’un manter.
La censura s’estén arreu El 21 de febrer, The New York Times publicava un article amb el títol ‘La censura d’una obra sobre presos catalans sacseja l’àmbit de la cultura’, en referència a l’obra de Santiago Serra retirada de la Fira Internacional d’Art Contemporani Arco. Uns fets que coincidien amb el segrest judicial del llibre Fariña, que ha fet que se n’hagin multiplicat les vendes.
També hem vist l’intent de censura als mitjans, com ara les denúncies del PP a les editorials de Mònica Terribas. I l’acomiadament de John Carlin d’El País, d’on van plegar Joan B. Culla i Francesc Serés després d’haver patit la censura ideològica, i després de l’1-O, els valencians Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli per la cobertura que es feia de Catalunya.
Cal no oblidar com jutges i corporacions locals van prohibir actes en defensa del referèndum català organitzats a Sevilla, Badajoz, Gijón, Alacant, Sueca, Vitòria i Madrid. A més, la Guardia Civil va entrar a la seu de la Fundació puntCat i en va detenir el director de l’àrea d’informació, fet que va portar la Internet Society i l’Electronic Frontier Foundation a denunciar que s’obligués a un registre de dominis a exercir la censura.
Els límits de l’humor La nova onada de denúncies i condemnes ha comportat un clar retrocés en els límits de l’humor i la ficció, protegits per la llibertat d’expressió.
Un dels casos més coneguts és el de dos titellaires granadins empresonats després d’una actuació de sàtira política al carnaval de Madrid, en què un personatge portava un cartell amb una consigna on hi havia la paraula ETA. Un any després dels fets, els van retirar els càrrecs, però ja havia estat un atac a la llibertat d’expressió, en què es condemnava uns titellaires per les opinions d’uns personatges, i la ficció sempre ha descrit tota mena d’actituds i opinions.
En la mateixa línia, el febrer, un jove va ser multat amb 480€ per haver fet un fotomuntatge de Crist amb la seva cara. Ho van considerar un delicte contra els sentiments religiosos, tot i que fa dècades que es fa humor de tot, fins i tot, de Jesucrist, començant pel film La Vida de Bryan.
Una usuària de Twitter, Cassandra Vera, va ser condemnada a un any de presó per haver fet uns acudits sobre Carrero Blanco, tot i que el Suprem va acabar revocant la pena. També els humoristes el Gran Wyoming i Dani Mateo van ser denunciats per delictes contra els sentiments religiosos per haver fet un acudit sobre el Valle de los Caídos.
La llei mordassa, a la carta El 2015 va entrar en vigor la llei de seguretat ciutadana, coneguda com a llei mordassa, una llei que ha estat denunciada per diverses associacions dels drets humans perquè fomenta l’arbitrarietat policíaca. Entre el juliol del 2015 i l’agost del 2017, 46.168 persones havien estat multades per menyspreu a la policia, dades que no inclouen el País Basc i Catalunya, amb policia pròpia.
Un dels casos més virals és el d’un vídeo compartit a les xarxes el 2016 en què apareixia un policia que perseguia sense èxit una persona: totes les persones que van compartir, van fer-ne comentaris burletes o van prémer el botó ‘m’agrada’ van ser sancionades.
La llei mordassa també ha estat utilitzada per a sancionar qualsevol crítica a les actuacions de la policia a Catalunya. Un jove de Talayuela (Caceres) va ser sancionat per haver dit que l’1-O els policies anaven ‘fins a les celles de coca’; i el setmanari El Jueves va ser acusat d’injúries greus contra els cossos i forces de seguretat de l’estat per un motiu similar.
En canvi, no han vist delicte d’odi en el xat de la policia local de Madrid amb insults a Carmena, en què es feien comentaris com ara: ‘tant de bo tingui una mort lenta i agònica’, ‘que es mori la meuca vella d’una vegada’ o ‘és terrible que no ella no fos al despatx d’Atocha quan van matar els seus companys’.
El terrorisme arriba a la música La plataforma No callem neix justament el maig del 2017, en solidaritat amb represaliats i en favor de la llibertat d’expressió, a conseqüència de la condemna al raper Valtònyc, i altres artistes perseguits, com Pablo Hasél.
Com assenyala Amnistia Internacional, tot i que sempre hi ha hagut cançons provocatives o ofensives, això ara s’ha convertit en delicte. El 4 de desembre de 2017, l’Audiència espanyola va condemnar dotze rapers del col·lectiu La Insurgencia a dos anys i un dia de presó, nou anys d’inhabilitació i una multa de 4.800€ a l’espera del recurs, per enaltiment del terrorisme.
També era condemnat el 2017 el raper César Strawberry, per enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes, en aquest cas per uns piulets sobre l’operació Aranya en què feia comentaris com ara ‘quants haurien de seguir el vol de Carrero Blanco’.
L’Audiència espanyola el va absoldre, però una polèmica sentència del Tribunal Suprem va declarar que era irrellevant si es tenia o no intenció d’humiliar o enaltir el terrorisme de cara a tenir responsabilitats penals.
Entre el 2014 i el 2016, la Guardia Civil i la policia espanyola va dur a terme quatre operacions Aranya per a detenir persones sospitoses ‘d’enaltiment del terrorisme o d’humiliar les víctimes’. En total, setanta-tres detinguts de perfil anarquista, comunista o independentista.
La persecució contrasta amb la impunitat històrica de les manifestacions d’extrema dreta, els comentaris continus des de televisions com 13TV o Intereconomía, la Fundación Francisco Franco o les declaracions de Jiménez Losantos, en què la fiscalia no ha actuat mai d’ofici. Els condemnats, com Pablo Hasél, denunciaven que no haurien anat al banc dels acusats si haguessin ‘desitjat bombes a homosexuals o catalans’, en referència al fet que, fins i tot, la llibertat d’expressió és utilitzada per reprimir part de l’oposició política, mentre que hi ha una altra part de la societat que se sent i actua de manera totalment impune.
Avui València se solidaritzarà amb la manifestació convocada per l’Espai Democràcia i Convivència a Barcelona i que reclamarà la llibertat dels presos polítics. Amb el lema ‘El País Valencià amb la democràcia i la llibertat. Solidaritat amb Catalunya. Llibertat preses i presos polítics’, diverses entitats, agrupades en un genèric ‘Solidaritat País Valencià amb Catalunya’, han convocat una concentració a la capital valenciana a les 13 hores a l’estació del Nord.
La convocatòria expressa que els valencians no poden sinó solidaritzar-s’hi, ja que ‘la lluita dels catalans per la democràcia i les llibertats socials i polítiques és, també, la nostra mateixa lluita’. Encara hi afegeix que, com la mobilització a Barcelona, la concentració rebutjarà ‘la reacció repressiva del govern d’Espanya’ i reclamarà ‘l’excarceració de les preses i els presos polítics’.
Des del passat mes d’octubre, s’han convocat diverses concentracions d’aquesta mena a València, com la que va aplegar mig miler de persones davant la delegació del govern espanyol en suport als dirigents independentistes empresonats, coincidint amb la detenció de Puigdemont a Alemanya, el 26 de març passat.
El 1 d’octubre, milers de persones es manifestaren en suport al poble de Catalunya i en rebuig a les actuacions policíaques durant la celebració del referèndum. Dos dies després, centenars de persones se solidaritzaven amb l’aturada general a Catalunya contra l’actuació policíaca del 1-O, i el 17 d’octubre una altra concentració davant la delegació del govern espanyol exigia la llibertat de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart.
Encara que a Catalunya no tingueu temps per observar el que passa fora del vostre país, us demanaria que dediqueu un moment -un de llarg, si és possible- al document publicat aquest divendres per 70 personalitats de gran pes al nostre país. Sota el títol de ‘Demokrazia bai’ (‘Sí a la democràcia’), el manifest conté conceptes com ‘urgència democràtica’, ‘tendència involucionista’, ‘poble emancipat’, ‘aguantar fermament’. Entre els signants del manifest llegim cognoms com ara Garaikoetxea, Ibarretxe, Iruin, Aristegi, Alemany …
Davant del procés d’involució en el qual està caient Espanya, els signants fan una crida a la ciutadania per estar alerta i no caure en la desesperació. El document, és evident, està directament relacionat amb el que està succeint a Cataluya, que és una clara mostra del que el text denúncia. Està molt clar qui són els emissors del text, i tampoc és difícil endevinar a qui va dirigit. Una altra qüestió és si el destinatari vol obrir la porta, encara que al carter truqui dues vegades, com en la pel·lícula i novel·la.
No cedir davant els fets: això serà el que centenars de milers de persones faran avui a Barcelona. Hi prendran els carrers de la ciutat en contra de les decisions d’un govern i una justícia que han aplicat l’article 155 i empresonat o desterrat als seus líders institucionals; ho faran en un esperit d’unitat, el mateix que han mostrat en els dies clau del procés. Per fortuna, les concentracions d’avui comptaran amb el suport de molts que no estan a favor de la independència i que entenen que aquestes decisions són un atac a la dignitat mateixa.
L’últim exemple d’aquesta indignant actitud ha estat l’acusació de terrorisme per part de la policia -és a dir, del govern- a una membre dels Comitès per la Defensa de la República, i la consegüent proposta d’empresonament per part de la fiscalia – el govern una altra vegada-.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Una careta amb la cara de Jordi Cuixart, un xiulet i un mapa imprès de Google Maps on apareixia una caserna de la guàrdia civil -i cinquanta botigues i dos centres culturals i diverses estacions de metro, i … Amb un tan minso arsenal com a prova la Guàrdia Civil espanyola ha intentat incriminar una dona de Viladecans, dels Comitès de Defensa de la República, per terrorisme i rebel·lió. La barbaritat era d’una dimensió tan colossal que fins i tot l’Audiència Nacional es va negar a acceptar-la.
No obstant això la maniobra està en marxa, i de quina manera. Els polítics i els mitjans monàrquics han decidit apuntar als CDR en un procés de criminalització que beu directament de les instruccions d’aquella tristament famosa operació en el vostre país que va ser la ZEN Zona Especial Nord, Es tracta d’identificar la dissidència amb la violència, manipulant el que faça falta. A aquesta dona la van detenir en un operatiu amb armes llargues, com si estigués en joc la vida d’algú.
Els CDR van néixer amb el referèndum. Simplement eren les agrupacions de veïns que es creaven de forma espontània per defensar els col·legis electorals. D’aquí el nom original: Comitès de Defensa del Referèndum. Quan l’endemà passat es va convocar la vaga general el nom va començar a canviar i es va començar a parlar de Comitès de Defensa de la República.
Els CDR no són una organització típica. No tenen estructura més enllà del barri o la població, excepte una coordinació mínima que funciona més a través de les xarxes que una altra cosa. Aquesta és precisament la seua gràcia. Són entitats populars, on participa gent de totes les edats i ideologies, que tenen una enorme capil·laritat social i que són perfectament compatibles amb l’ANC i els partits. Segurament per això els fan tanta por i s’han de inventar conspiracions rares, com la que hem vist aquesta setmana.
